L'estàtua eqüestre de Franco i les falses ofenses

Són com futbolistes que fingeixen l'agressió d'un jugador rival amb la intenció de confondre l'àrbitre i enervar el públic. L'oponent ni l'ha tocat, però ells es recargolen pel terra amb gestos d'insuportable dolor. Traspassat a la política mundana així són les polèmiques artificials fonamentades en falses ofenses. L'última, la de les estàtues franquistes que s'exhibiran al Born Centre Cultural a l'octubre en motiu de l'exposició temporal (subratllem temporal) 'Franco. Victòria. República. Una falsa ofensa a la memòria de les víctimes del franquisme'.

Curiosament, aquesta falsa polèmica l'han encetada dirigents d'ERC, que mentre reivindiquen la memòria històrica perden la memòria recent de les falses ofenses que el seu partit va haver d'empassar-se durant els set anys de traïció tripartita. La més lamentable va ser la de la famosa corona d'espines. Recordin: Maig del 2005. Pasqual Maragall, president de la Generalitat, i Josep Lluís Carod-Rovira, que havia hagut de deixar la vicepresidència per tot el tema de Perpinyà, són de visita oficial a Israel i Palestina; el que hi anaven a fer és el de menys perquè l'únic que es recordarà és que mentre passegen per Jerusalem després d'algun acte oficial seguits per una càmera de TV3, Carod agafa una corona d'espines d'una botiga i se la posa al cap, mentre Maragall li fa una foto. Tots dos somriuen davant l'al·lusió simpàtica al calvari que havia passat el líder d'ERC en els mesos precedents.

El terratrèmol que va originar aquella broma espontània va ser tremebund. Va arribar al nivell set en l'escala del cinisme mediatitzat. Partits i mitjans conservadors van llençar-se al coll de tots dos, i en especial de Maragall, que per alguna cosa era el president, transformant un gest innocent en un insult als mil milions de catòlics del món. Els articulistes i tertulians habituals van córrer a avalar la falsa indignació de polítics cristians caracteritzats per l'incompliment sistemàtic dels deu manaments (en especial, el sisè i el setè).

Twitter encara no s'havia inventat, o sigui que això que es van estalviar, però la pressió va ser tan forta que al final Maragall va haver de disculpar-se davant l'arquebisbe de Barcelona, que el va renyar lleugerament. Això no es fa... Au, dos avemaries, un parenostre i ja té l'absolució.

Evidentment, en tot el guirigall mediàtic s'obviava sempre que la corona en qüestió no l'havien pispat de cap sagristia, sinó agafat d'un xiringuito turístic. Així ningú s'havia de preguntar que, si tan sagrat era allò, què carai feia convertit en un souvenir? (nota al marge: si algú desitja adquirir una “autèntica corona d'espines de Jesucrist”, a portals com Amazon o Ebay se'n poden trobar fàcilment per preus que oscil·len entre els 15 i 30 dòlars, despeses d'enviament incloses).

Tornem, doncs, a la falsa ofensa del moment, que és la d'exhibir una estàtua eqüestre de Franco en una exposició que es farà al Born. Una estàtua, recordem-ho, on Franco surt decapitat perquè així és com va ser trobada en un magatzem municipal. Les crítiques que he llegit, una veritable allau estival, es poden resumir en dues.

D'una banda, que una exposició sobre el franquisme es pot acceptar, però que incorpori una estàtua del dictador al carrer és intolerable, ja que fer-ho significa “normalitzar” el passat quan encara hi ha moltes persones que mai han sabut on són enterrats els seus pares i avis. De l'altra, triar com a escenari el Born i no qualsevol altre indret més vinculat a l'imaginari dels anys de la dictadura és una provocació deliberada que té l'objectiu velat de diluir la càrrega emocional del Born com a zona cero de la resistència del 1714.

Ja tenim polèmica precuinada, ben condimentada i servida per al consum. Perquè és evident que el propòsit de les estàtues al carrer és cridar l'atenció sobre l'interior de l'exposició, en definitiva atraure la ciutadania a fi que conegui o es retrobi amb el que va suposar aquell període històric. El Born Centre Cultural és un espai dedicat a recordar la resistència i derrota austriacista del 1714, però sobretot a visualitzar com eren la ciutat i la societat dels segles XVII i XVIII, ni és terra santa ni és cap mur de les lamentacions.

Les estàtues en qüestió tornaran al magatzem al febrer, o sigui que si l'espai té tota aquesta càrrega patriòtica difícilment es diluirà en un quadrimestre (i si ho fa és que definitivament no la té. Com molt bé explica el comissari de l'exposició, Ricard Vinyes, en un article al diari Ara, ni existeix el concepte de normalitat històrica, ni pot haver menyspreu o dany moral a ningú si durant anys hem rigut amb la paròdia del Franco eqüestre del Polònia.

Però, algú em dirà, si fins i tot l'Amical de Mauthausen ho ha censurat! Doncs sí. Critiquen l'anècdota de les estàtues i en canvi no aplaudeixen, com semblaria natural, la iniciativa de fer un exercici de memòria històrica sobre el franquisme. Coses més rares s'han vist. Com que la Conferència Episcopal, que mantenia una emissora des d'on cada dia es blasfemava a tort i a dret, es molestés a fer un comunicat per criticar que un dirigent polític s'havia fet una foto amb una corona d'espines de souvenir al cap. La clau era que aquest dirigent era d'esquerres i independentista. Si la corona d'espines se l'hagués col·locat Aznar tothom li hauria rigut les gràcies.

Igual com ara, si la mostra no hagués sortit del 'colauisme', i sí del 'processisme', el fet de rescatar per uns mesos alguna de les velles estàtues que van omplir la ciutat durant els anys de la foscor segurament hauria semblat una gran ocurrència. Un Franco decapitat! Fins i tot en Joan Tardà ho trobaria genial (i vull subratllar que m'encanta la forma de ser i de fer de Tardà, a més un cop que hi vaig parlar una estona em va semblar una persona molt interessant).

Em deixo pel final l'argument definitiu, el tuit més repetit. Aquell que diu que “seria impensable que a Alemanya es fes una exposició sobre Hitler!”. Doncs m'he molestat a comprovar-ho i resulta que se n'han fet. Sobre les formes d'expressió artística durant el Tercer Reich i sobre el règim mateix. No gaires i no exemptes de polèmiques, però se n'han fet.

El 2010, al Museu d'Història d'Alemanya de Berlín es va fer l'exposició “Hitler i els Alemanys: nació i crim”, a través de la qual s'intentava explicar a les noves generacions d'alemanys aquell complicadíssim període històric. Curiosament, també va estar oberta entre un mes d'octubre (de 2010) i un mes de febrer (de 2011).

Hi havia multitud de simbologia nazi i d'imatges de Hitler, però òbviament els responsables de la mostra la van disposar de tal forma que en cap moment semblés que se li retia homenatge, sinó tot el contrari. Per exemple, no hi havia objectes personals seus. Anys enrere, el 2006, a la ciutat de Schwerin es va fer una retrospectiva sobre Arno Breker, l'escultor favorit de Hitler.

Un sector de l'opinió la va criticar ja que considerava que es feia un reconeixement a un protegit de Hitler que amb les seves obres va alimentar l'ideari nazi, però pel comissari de la mostra l'important no era la qualitat dels treballs de Breker, sinó visualitzar la interrelació entre art i ideologia.

En fi, tothom és lliure de sentir-se ofès pel que vulgui, faltaria més, però les entitats socials haurien d'intentar no enredar-se en jugades polèmiques que només busquen la targeta groga pel rival, és a dir, erosionar la seva credibilitat política per qualsevol mitjà. Almenys no abans d'haver visionat la moviola, és a dir, de tenir tota la informació. Les entitats han d'anar amb peus de plom de no fer el joc a ningú perquè s'hi juguen la seva pròpia credibilitat. Tal vegada l'autèntica ofensa sigui que algú politiquegi amb la noble causa que defensen.

Em puc equivocar, però em jugaria un pèsol a que al final, quan s'estreni la mostra, entre els visitants només se sentirà insultat algun atrotinat nostàlgic del franquisme que es deixi caure pel Born (si és que ho fa algun). És clar que hi haurà una legió de ciutadans que ni s'hi aproparan i en canvi diran sentir-se eternament ofesos.