En el moment que Soraya Sáenz de Santamaría, vicepresidenta del Govern central, va parlar de la “majoria silenciosa”, referint-se a totes les persones que no van acudir a la cita de la cadena humana celebrada el passat 11 de Setembre a Catalunya, va obrir sens dubte una nova caixa de pandora. Aquest concepte encunyat pel president dels Estats Units, Richard Nixon, quan es va dirigir als manifestants pacífics que lluitaven per la fi de la guerra del Vietnam, ha estat també moltes vegades suggerit per membres de l'antiga Alianza Popular, procedents del franquisme.
Què és la majoria silenciosa? A qui podem etiquetar amb aquest concepte? Què vol dir? Hi ha dues classes de silenci: el primer i fonamental indica que si hi ha silenci és perquè la controvèrsia sobre un tema, ha finalitzat per sempre. Però hi ha també un segon tipus de silenci: en aquest cas, la controvèrsia no ha finalitzat en absolut i segueix sense resoldre la confrontació de valors oposats. El per què d'aquesta 'espiral de silenci' rau en què alguns o molts es consideren un reducte dins els valors que es debaten i per por a l'aïllament, prefereixen callar davant l'opinió pública dominant del conflicte. Si comparem el nombre d'assistents a la cadena humana del passat 11 de Setembre amb els que s'han congregat a la Plaça de Catalunya aquest cap de setmana -siguin quines siguin les xifres reals- és constatable que l'opinió pública arrossegada pel dret a decidir és molt més elevada que la que va seguir l'eslògan Som 47 Milions.
Han estat molts els que en els seus blocs, tuits, cartes al director... han volgut mostrar que el fet que no assistissin a la cadena humana no significava que pertanyessin a la majoria silenciosa. És normal que hi hagués aquesta reacció, ja que dir que pertanys a aquesta espiral del silenci és confirmar que no tens una opinió sobre els temes a debatre. I aquí, en aquest extrem, ha empitjorat un altre conflicte afegit al de si un és o no independentista. La 'majoria silenciosa' sí que té opinió, no es tracta d'una ingent quantitat de població que no entén, ni pensa, ni parla. Aquí la gran ofensa que va llançar la vicepresidenta del Govern va ser suggerir que aquesta ciutadania no sabia pensar.
El filòsof anglès, David Hume, deia que “el Govern se sustenta únicament en l'opinió”. Potser per això, el PP necessitava que aquests ciutadans es manifestessin públicament, i ho han fet perquè potser han comprès que no hi ha un tabú interposat al voltant de l'opció de la independència, com potser ha emergit durant mesos en la societat catalana. No hi ha tabús dins l'opinió pública catalana, s'està demostrant inclús a les façanes de molts immobles, on hi conviuen banderes estelades i espanyoles constitucionals. Possiblement una de les millors conseqüències d'aquesta celebració, la del 12 d'octubre a la Plaça de Catalunya, sigui precisament que s'ha trencat el discurs del PP, quant a pretendre vendre a la seva militància que estan presoners a Catalunya, per un govern que solament desitja la independència i per uns mitjans periodístics que s'han venut a la causa. L'opinió pública en essència és un mecanisme que afavoreix la cohesió i la integració de les societats. Per tant, és òptim que es desenvolupi per emprendre un diàleg fructífer.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
