Fa tot just dos mesos, l'última Premi Cervantes, Elena Poniatowska, esmentava en el seu discurs a les tres Maries que havien transmutat el paper de la dona en la literatura espanyola: Dulce María Loynaz, María Zambrano i Ana María Matute. Ara acomiadem l'última d'aquestes grans escriptores, en un any especialment negre per al món editorial i per al palmarès del Cervantes.
Durant la seva trajectòria, va rebre nombrosos premis entre els quals destaquen el Premi Nadal, el Planeta, el Nacional de les Lletres Espanyoles, el Gijón i, per descomptat, el Cervantes el 2010. Seva novel·la més famosa porta el nom de Olvidado rey Gudú, però la seva primera publicació, Los Abel, va veure la llum gairebé cinc dècades abans. També destaquen Primera Memoria, Los soldados lloran de noche, Los hijos muertos i Los mercaderes, entre una llista de més de quinze volums.
Però potser el gènere que millor la definia era el de relat infantil. Però no perquè vulgués evadir els nens autòmats d'avui en dia i enamorar-los de la lectura, sinó per salvar-los. En nombroses entrevistes, Matute admetia que la literatura actual era com una poció abductora per als més petits, que els fan creure que no hi ha vida més enllà de Harry Potter. Ella preferia les fades i follets alienats i un món fantàstic, però cruel i sense floritures.
Va sentar precedent, també el 1996, en ser la tercera acadèmica en seure a les butaques de la Reial Acadèmia Espanyola, en gairebé més de tres segles d'institució. La primera vegada que va ocupar aquell seient, que transportava una lletra tan exòtica com vetusta al món terrenal, l'escriptora ja comptava amb 77 primaveres. Avui, la butaca K es queda orfe a una Acadèmia de la Llengua que demanava a crits una ment femenina i desdoblada com la de Matute.
“Intentaré fer alguna cosa perquè entrin més dones. No sóc partidària d'això de la quota, però sí que estic convençuda que hi ha moltes dones fora de l'Acadèmia que són més importants que alguns senyors que estan dins: i no assenyalo a ningú”, va admetre la 'nena' septuagenària en una entrevista per a El Mundo prèvia al seu discurs. I, en efecte, després d'ella van arribar quatre dones més: la historiadora Carmen Iglesias (2002, butaca E), la científica Margarita Salas (2003, butaca I), la narradora Soledad Puértolas (2010, butaca G) i la filòloga Inés Fernández Ordóñez (2011, butaca P).
Abans que el gènere fantàstic es convertís en líder de vendes i en el filó editorial per antonomàsia, Ana María Matute recuperava a Andersen o Carroll amb la seva ploma. Els castells, l'edat mitjana i les arts de bruixeria ja passejaven a plaer per l'imaginari de l'escriptora. Però no va ser fins 1996, quan va donar vida al seu plumbi Olvidado rey Gudú i es va resituar en el panorama gremial amb les seves mil pàgines.
Després va arribar Aranmanoth i la crítica i el públic va començar a fer incòmodes comparacions amb JRR Tolkien. Va ser llavors quan es va plantar i va dir que si algú volia establir similituds amb la seva “trilogia” fantàstica -La Torre guaita, Olvidado rey Gudú i Aranmanoth- que ho fessin amb la literatura artúrica.
Perquè caràcter mai li va faltar a aquesta mestra, que sempre admetia que ella gaudia més llegint que escrivint. Va ser per això que una de les etapes més felices de la seva vida va coincidir amb el seu treball com trobadora a les universitats del món. Llegia per a qui li volgués escoltar, des Oklahoma a Indiana fins a Perú o les principals ciutats europees, i escoltava doctes o vianants. “Jo quan penso i escolto no els distingeixo, penso en la gent”.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
