Després de la concentració de dissabte passat per tancar el Centre d'Internament d'Estrangers (CIE) de la Zona Franca, on vaig participar com a mediador, un fotoperiodista va patir un problema mèdic. La seva parella em va demanar que em quedés amb ells mentre eren atesos. En aquell moment, un agent de l'Àrea de Recursos Operatius del cos de Mossos d'Esquadra em va ordenar que marxés. Jo vaig intentar explicar-li que era amic de la parella i que ella m'havia demanat que em quedés.
El Mosso d'Esquadra em va comunicar que quedava denunciat per infringir l'article 36.6 de la Llei de Seguretat Ciutadana, que pot comportar una multa de 600 a 30.000 euros. Era lògic, és clar, m'havia dedicat a entorpir una actuació policial i sanitària en el moment que una ambulància arribava a socórrer un fotoperiodista pel qual sento un gran afecte. L'àrea de comunicació del cos de Mossos d'Esquadra va validar en una nota de premsa una versió policial falsa.
Com ja vam dir en el lloc dels fets, i tot i que un agent va intentar que desistís perquè així no em denunciarien, hem interposat una queixa per l'actuació policial davant el conseller d'Interior des del Centre per a la Defensa dels Drets Humans Irídia. En unes setmanes o mesos sabrem si, efectivament, m'arriba l'acord d'iniciació del procediment sancionador amb la proposta de sanció i si hi ha una investigació interna sobre els fets.
No obstant això, més enllà de la denúncia que m'han interposat, en el que ha passat aquests dies hi ha diversos elements importants.
1. Què directrius té el cos de Mossos d'Esquadra a l'hora d'aplicar la Llei Mordassa?
La reacció que va tenir l'agent policial va ser preocupantment clara. A la mínima (o ni això) va tirar de multa d'acord amb la Llei Mordassa. Fa uns dies, abans d'entrar a un judici, un altre agent de Mossos va amenaçar amb sancionar una persona que considerava que l'estava gravant (quan en realitat estava mirant el mòbil).
Les entitats de drets humans de Catalunya, de l'Estat espanyol i una infinitat d'organismes internacionals han alertat per activa o per passiva del gran retrocés pel que fa a drets i llibertats que suposa aquesta llei. L'annex V de la declaració del 9 de novembre passat adverteix que “en coherència amb aquest recurs, el futur govern ha de vetllar en la seva actuació en matèria de seguretat ciutadana per la plena vigència i el respecte dels drets fonamentals”.
L'esmentada resolució sembla paper mullat si es confirma la direcció que vam començar a entreveure i la naturalitat amb la que s'empra la citada llei. Ho sabrem en les properes setmanes o mesos. Però la ciutadania ho té clar: més de 80 entitats s'han adherit en 24 hores a un comunicat que exigeix que de manera urgent que la Llei Mordassa sigui derogada.
2. És excepcional el tipus de tracte que vaig rebre per part de l'esmentat agent policial?
“Te n'aniràs denunciat. T'identifiques per les bones o et emmanillo”, em va dir l'agent en el marc d'una emergència mèdica d'una persona propera. No és excepcional. Si ho fa amb aquesta naturalitat al costat de companys que observen la situació amb la mateixa naturalitat és perquè no estem davant d'un rampell excepcional. Estem davant d'un problema estructural.
On rau el problema? En la falta de voluntat política per canviar-lo. És més fàcil no tenir problemes amb els sindicats policials i de funcionaris de presons que afrontar-lo amb valentia. I en la manca de mecanismes veritablement eficaços de control d'aquests cossos. Supervisar-se a si mateixos no és suficient. Estem cansats de veure informes del departament d'assumptes interns del cos de Mossos o de la Policia Nacional (en el cas del CIE) que justifiquen l'injustificable. Que fins i tot en procediments penals operen com a salvaguarda dels agents encausats.
Cal que el control operatiu, no només preventiu, estigui en mans d'un organisme independent d'aquests cossos, que pugui tenir funcions de policia judicial, que sigui capaç de trencar amb el corporativisme.
3. La situació que vaig viure és una mala praxi policial?
Des del moment en què es permeten i toleren situacions com aquesta, així com vexacions lleus i faltes de respecte, comença a generar-se l'espai necessari perquè existeixi impunitat també davant de situacions molts més greus. Situacions greus que es repeteixen com un bucle social silenciat. I si no, parlin amb persones que han acudit a manifestacions.
Persones com Iván Jiménez que, estupefacte, va observar com un agent li va pegar amb la porra directament al cap quan s'acostava a la plaça de Sants en el context de les mobilitzacions de Can Vies. Per cert, un agent que no ha estat expedientat per la Direcció de la Policia tot i les proves concloents que hi ha al cas. També li poden preguntar a moltes persones anònimes que han patit vexacions, insults, amenaces, intimidacions, agressions i muntatges policials per anar a una manifestació. Persones com Artur, o com Joan, o com Áurea. Com tantes altres.
També poden parlar amb persones que en el context d'una detenció han hagut de suportar agressions, bromes de mal gust, humiliacions, també maltractaments o tortures. Quants a l'any? Impossible saber-ho, recollim tan sols la punta d'un iceberg. Persones com Malabo, a qui un agent de l'ARRO li va obrir el cap fa un parell d'anys a l'interior d'una nau al Poblenou.
Ell mateix va haver de suportar com, el dia que es va dur a terme la roda de reconeixement per identificar els autors, els mateixos es presentaven (amb el consentiment del seu senyoria) amb l'uniforme posat, el casc amb la visera i un passamuntanyes per evitar la identificació. Persones com Modou, manter que va ser brutalment torturat a la comissaria de la Rambla de la Guàrdia Urbana fa 4 anys i va veure com la seva denúncia s'arxivava sense més investigació malgrat els inapel·lables parts mèdics, mentre encara està pendent de judici amb una petició de presó de 3 anys per un atemptat a l'autoritat que mai va ocórrer. Persones com Alfredo, que va ser brutalment colpejat en dos intents de deportació a Barcelona. O com Zouhir, o com Elvia o com Sandra.
Si de veritat hi hagués voluntat política per posar fi a les situacions d'arbitrarietat, vexacions, i maltractaments o tortures, els responsables polítics cridarien cada pocs dies a les persones que des de la base treballem en les nostres organitzacions contra la violència institucional. I no ens trobaríem amb un director general de la Policia que es nega a rebre a la campanya Stop Taser o amb consellers d'Interior que triguen anys a reconèixer el sofriment de les víctimes de bales de goma.
Tampoc ens trobaríem amb la negativa sistemàtica que des de fa anys la Coordinadora per la Prevenció de la Tortura i l'Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans de la UB tenim per entrar a les presons catalanes, la qual exigim que cessi ja. Ni a directors de presons amb aparença progressista que, davant la comunicació que una persona a la seva presó ha patit maltractaments adopten una posició fèrria de defensa als “seus”, abans que investigar.
El de menys és la meva denúncia, sincerament. L'important és que entre totes cada vegada tinguem més força per respondre davant de qualsevol vulneració de drets humans. Seguirem treballant des del màxim rigor i des de la màxima contundència. I òbviament estem més que obertes a que hi hagi un canvi de rumb polític. A que de veritat hi hagi voluntat política per acabar amb aquest greu problema social. Ja saben on trobar-nos, estarem encantats. Als que heu mostrat el vostre suport, mil gràcies. Sentir aquest suport mutu que ens donem entre la família de defensors existent és el que fa caminar en moments difícils.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
