Que ningú negociï amb l'aigua

Aquesta estafa econòmica que les grans elits financeres han acordat amagar sota l'eufemisme de crisi ens està despullant de tots els nostres drets més bàsics. Hem parlat extensament sobre l'espoli a què la classe treballadora estem sent sotmesos: robatori a mà armada del nostre drets laborals a través d'una reforma laboral abusiva, el desmantellament dels serveis públics com sanitat o educació per servir-los-els com a plat principal als grans lobbies de les empreses privades; l'atac al nostre dret bàsic a la informació amb la retallada sobre els mitjans de comunicació públics a benefici dels privats, etc.

Hi ha un altre atracament social de què estem sent víctimes i del qual no es parla tant, però que és igual d'indigne que els anteriors. Es tracta de la minva dels nostres drets bàsics de l'aigua o l'energia. L'explotació capitalista a la qual els subministraments bàsics s'estan exposant ha generat una nova cara de la pobresa: la pobresa energètica. Una pobresa oculta, socialment estigmatitzada i institucionalment no resolta per part dels governs de les dretes. Ni a Europa, ni a Espanya, ni tampoc a Catalunya.

Hi ha elements que provoquen indignació perquè es posa de manifest com els governs de dretes (el PP a Espanya i CiU a Catalunya) estan fent un negoci amb els nostres drets. Una vegada més, els beneficis d'uns pocs prevalen sobre els drets d'uns molts que estem perdent a passos de gegant. Entre tots aquests drets, el de l'aigua, pel que és i pel que representa, ens ha d'escandalitzar en gran manera. En dos anys, el rebut de l'aigua s'ha incrementat en més de 80 €, gairebé una quarta part del sou que entra a milers de domicilis que estan en situació d'exclusió social. A Catalunya, per exemple, es posa de manifest com la privatització d'un servei públic com és l'aigua s'ha convertit en un negoci per als carronyers: la privatització del ATLL (Aigües Ter Llobregat) ens ha costat als catalans gairebé mil milions d' euros en diners públics i el resultat que ha tingut aquesta privatització ha estat el de l'increment del preu de l'aigua en un 80%. Aquesta operació respon a aquell refrany tan popular de “cornuts i pagar el beure”. Quina ha estat la conseqüència més immoral de totes? Doncs que més de 50.000 persones de l'Àrea Metropolitana de Barcelona pateixen talls del subministrament bàsic de l'aigua per no poder fer front, a causa de la situació socioeconòmica de les famílies, al rebut de l'aigua. Així doncs, mentre en moltes ciutats d'Europa s'estan plantejant remunicipalitzar la gestió de l'aigua, com ja ha passat a París amb notables resultats, aquí seguim utilitzant un recurs natural i bàsic com a eina de negoci per a uns pocs. I és que en un bé bàsic com és l'aigua no s'hauria d'entrar a valorar sota criteris econòmics o mercantilistes, sinó que haurien d'imperar els criteris socials i mediambientals. Tot el que no sigui així es converteix en una peça més d'aquesta estafa.

Igualment passa amb l'energia. L'estat espanyol és el tercer país de la Unió Europea amb l'energia més cara i un dels estats amb el salari mínim interprofessional més baix. És a dir, una manera disfressada d'excloure una part important de la població (gairebé una quarta part segons diversos estudis) del dret bàsic a l'energia. Mentre el 15% de les llars catalanes no poden pagar el rebut de la llum, les grans empreses energètiques no només fan negoci amb els nostres recursos, sinó que es permeten pagar els expresidents del govern espanyol els 'serveis prestats' a través de sous importants derivats dels Consells d'Administració. Les portes giratòries són el revers d'una democràcia immadura que no és capaç de posar barreres a una corrupció institucional legislativament acceptada.

Davant d'aquesta situació, necessitem mesures socials i mediambientals urgents i no rentats de cara mediàtics com el decret contra la pobresa energètica que va aprovar recentment el govern d'Artur Mas amb el suport d'ERC. Socialment és inajornable garantir el subministrament d'aigua i energia a les famílies més vulnerables i, per tant, prohibir per llei a les companyies d'aigua i d'energia els talls de subministraments per motius econòmics. Aquesta seria una mesura puntual i de resistència davant la situació actual, però cal un canvi estructural: és urgent un model modern i transparent de gestió dels subministraments bàsics, enfront de l'actual model privatitzador i abusador que imposen els governs de la dreta. Aquest model modern no pot ser altre que el que s'exerceix des del control públic, que hauria de ser símptoma de la transparència. Així doncs, no ens valen pegats de declaracions, propostes o decrets contra la pobresa energètica, el que necessitem és un canvi de model i que els subministraments bàsics tornin al control de qui mai ho hauria d'haver perdut: el públic. Aquest canvi, vist està, no vindrà mai de la mà de la dreta (PP o CiU) ni tampoc de qui cridant d'esquerres ha governat sota els dictàmens de les grans empreses que controlen aquests serveis.