27-S, la premsa catalana davant del mirall

El dilema està servit i tots els mitjans catalans ens haurem de retratar. Serà immediatament, tan aviat com acabi aquesta petita treva d'actualitat tragisòrdida estival i arrenqui de nou la precampanya. L'interrogant que ha d'estar planant a moltes redaccions és el següent: plantegem la cobertura de la campanya del 27-S com un referèndum (encobert) sobre la independència de Catalunya o com unes eleccions autonòmiques més? La cosa varia força si s'agafa un camí o un altre, i en certa mesura ens posiciona en un lloc o altre del quadrilàter. Al meu entendre, és una pregunta que concerneix especialment als mitjans públics (sobretot TV3 i Catalunya Ràdio), però no només, ja que no conec cap mitjà català privat que no presumeixi d'apartidisme, de compromís amb la veracitat i de vocació de servei als lectors.

És una situació inèdita. Fins ara tothom sabia a què es jugava a cada cita electoral, les regles del joc eren clares i, sota l'aparença de la falsa objectivitat, cada mitjà escombrava cap a la casa que fos, amb més o menys gràcia, amb major o menor subtilesa. Ara és caixa o faixa. O hi jugues o no hi jugues. Que això sigui un referèndum o unes eleccions depèn molt, també, del que els mitjans vulguin creure que són. I el dilema no és menor. Gairebé tant com concebre Catalunya (la d'ara o la del futur) com un règim presidencialista o parlamentari. Perquè el president Mas defensa el que defensa, i s'ha de respectar, però si s'agafa com a referència la composició del Parlament abans de la seva dissolució, a mi em surt que hi havia 65 diputats pro eleccions-plebiscit (36 de CDC, 4 ex d'UDC, 21 d'ERC, 3 de la CUP i 1 ex del PSC), per 70 pro eleccions-normals (19 del PSC, 19 del PP, 13 d'ICV, 10 d'UDC i 9 de C's).

En el cas de TV3, Catalunya Ràdio i els mitjans públics catalans en general, diria que s'apropen les setmanes més complicades de la seva ja dilatada història. S'hi juguen tant com continuar sent un bon model d'emissora pública en el context ibèric (dir-ne referent em semblaria un excés, reservem la grandiloqüència per a la BBC), o si es transformen en el Canal 9 dels Zaplana i Camps o el Telemadrid de tots els temps. No dec ser l'únic que pensa que el risc és elevadíssim. El mateix Col·legi de Periodistes de Catalunya, amb una degana de Catalunya Ràdio al capdavant, també s'ha posat la bena abans de la ferida demanant “neutralitat” als mitjans públics catalans de cara al 27-S.

No sóc ningú per donar lliçons de periodisme als excel·lents professionals que habiten en totes dues cases, però em temo que les difícils decisions que s'apropen no seran ells qui les prenguin. La més important, com dic, és determinar com s'encara el 27-S. Formalment, són eleccions autonòmiques, i per tant es fixaran uns blocs electorals informatius amb el temps que determini la Junta Electoral per a cada candidatura. Però això és només l'aperitiu de la cobertura informativa de la campanya; els plats forts se serveixen en altres temps i formats. Hi ha els editorials, les tertúlies, les entrevistes, els debats, les setmanes prèvies a la cotilla de la campanya, les notícies que no són de campanya però que sí ho són...

Em poso a la pell d'un responsable d'informatius i em pregunto, per exemple, com farem el debat entre els candidats: estem conformes que sigui Romeva qui representi a Juntspelsí i que no es parli gens de l'acció de govern dels darrers quatre anys (Romeva ja ha dit que no s'hi pensa ficar) o, posats a buscar solucions imaginatives, organitzem un debat entre els números 4 per què hi pugui anar Artur Mas? O en la clàssica entrevista al candidat, qui demanarem que hi participi, el número 1 de la llista o el candidat, ja que per primer cop a la història no són la mateixa persona? Pot Romeva, per exemple, pronunciar-se sobre el moment precís en què es farà la famosa DUI si no és ell qui la signarà? En definitiva, deixarem que el president dels darrers quatre anys revalidi el càrrec sense haver-li fet ni una sola pregunta compromesa?

I què farem amb Junqueras? Imagino que poc més que res. Si els números dos habitualment no tenen cap paper mediàtic rellevant, imaginin-se un que va de cinc. Tal vegada per compensar l'ostracisme que li espera a qui fa uns mesos semblava que podia convertir-se en el 130è president de la Generalitat algú va pensar de fer-li aquella ridícula “entrevista al cap de l'oposició”; i escric ridícula perquè va ser l'apel·latiu emprat en un dur comunicat per la secció sindical del Sindicat de Periodistes de Catalunya, en la que especialment es va censurar la retransmissió en directe de la firma de la convocatòria electoral, un altre de les desenes de moments històrics retransmesos en directe per TV3 a major honor i glòria del masianisme.

Sens dubte, l'11S serà una data clau, segurament la que més. S'espera una gran mobilització ciutadana a la Meridiana, i en conseqüència això mereix una àmplia cobertura mediàtica, a l'alçada de la dels 11S dels darrers anys. Però la qüestió és si aquesta cobertura computarà com a temps dedicat a una candidatura, i per tant a la resta de llistes se'ls hi donarà el temps proporcional que els pertoqui. Ho veig improbable, però a la vegada entenc les veus que defensen que ha de ser considerat acte electoral per molt que l'ANC estigui dient que no s'ha de veure així. Al cap i a la fi, serà el primer dia oficial de campanya, la manifestació la promouen entitats que impulsen i estan integrades a Juntspelsí, i el missatge de la mani i el de la candidatura no poden ser més idèntics. Dit això, i vist el que ha passat amb el logo d'estiu de Junts a TV3, com cobrim la Diada?

I quina actitud mantindrem amb els altres, els que no compren les plebiscitàries? Els hi preguntarem únicament sobre la qüestió nacional o voldrem saber també si tenen alguna proposta per millorar la sanitat o l'educació, o alguna crítica sobre la gestió dels recursos públics o sobre mesures que no s'han pres per combatre la crisi i crear ocupació? Estarà vedat en aquesta campanya parlar, per exemple, de la privatització d'ATLL, del posicionament de cadascú davant del TTIP, de l'impost de successions, del cas Pujol, de les pilotes de goma o de l'escola inclusiva? En definitiva, fomentarem una campanya monotemàtica o l'obrirem a la diversitat d'assumptes que envolten la vida diària dels ciutadans?

A les tertúlies, grans creadores d'opinió, és on es juguen bona part de les garrofes. Per això, el menú i els comensals són curosament triats. I el resultat és que hi escassegen tant la diversitat de temes com la pluralitat d'idees. Intento explicar-me: trobo comprensible, fins i tot professionalment irreprotxable, que la qüestió nacional sigui un tema recurrent a les tertúlies de TV3 i Catalunya Ràdio, però si fa tres setmanes en què la cosa apareix caaaada dia, a la del matí, migdia, tarda i nit, i en els que les reflexions són si fa no fa les mateixes fetes si fa no fa per les mateixes persones... és que potser alguna cosa no s'està fent bé. I aquí no portem tres setmanes, ni tres mesos, ni tres anys, sinó molt més. D'acord, potser no és cada punyetero dia, però ho sembla.

Les tertúlies radiades i televisades, tan serioses i saberudes, sovint tenen poc a envejar a la típica tertúlia futbolera on tots, moderador inclòs, són declaradament culers i com a molt apareix un del Madrid per donar-li un toc de color i crear la falsa sensació de pluralisme (subratllo, abans que em lapidin, que a les teles de la capital l'esquema i els vicis són calcats, però a la inversa, tres del Madrid i un del Barça). Clar que cada tertulià es presenta com un lliurepensador amb opinions pròpies, només faltaria, però tampoc no ens mamem el dit, l'aclaparadora major part dels que apareixen a la ràdio i tele públiques catalanes s'identifiquen amb les posicions de CiU i ERC, i aquest era un statu quo que podia colar mentre eren dos partits distints i distants, però ara que s'han refós en una opció política caldrà filar prim si es vol evitar fer el ridícul. És a dir, si es vol evitar anar cap al model telemeseta.

Facin el que facin, TV3 i Catalunya Ràdio seran objecte de dures crítiques en les pròximes setmanes. Tots ho serem, però més elles, ja que tots en som accionistes. L'únic que les pot salvar, mitjanament, és que aquestes crítiques provinguin de tot arreu, i molt especialment de la llista dels bons catalans.