El més sorprenent d'aquesta crisi entre el PSOE i el PSC és que ens hem assabentat que els socialistes estan vius. Tot d'una, militants i dirigents debaten, acusen, adverteixen, s'indignen i amenacen amb la ruptura: la sang flueix alteradíssima per conductes que semblaven morts.
I d'aquí ve la segona sorpresa: són socialistes, però es veu que l'únic que realment els excita és el “dret a decidir”.
Ningú del PSC no va amenaçar mai de muntar una crisi quan José Luis Rodríguez Zapatero va dir allò que “baixar els impostos és d'esquerres” ni quan va claudicar davant l'Església i va renovar el concert en condicions encara més favorables per al clergat.
Per descomptat, tampoc quan es va empassar el programa electoral i es va posar al servei de la Troika i dels mercats, l'any 2010. Ni quan, ja en temps de pròrroga després de la humiliant derrota socialista del 2011, va indultar il·legalment –com ha constatat per unanimitat el Tribunal Suprem– a Alfredo Sáenz, el conseller delegat del Banc Santander, que havia condonat un deute milionari al partit.
Al PSOE li ha passat una cosa semblant. Ningú no va amenaçar de trencar quan el PSC, acabat d'arribar al poder a Catalunya, va prorrogar la concessió de les autopistes després “renegociar” el seu deute milionari amb La Caixa.
Tampoc no hi va haver paraules gruixudes per part dels companys quan el PSC va pactar amb la dreta catalana la Llei d'Educació, que manté fons públics per a escoles privades que segreguen per sexe. Ni quan va fomentar la gestió privada d'hospitals públics i exalçar el model d'Innova –ara en el focus dels tribunals–, que va obrir camí per al que ha vingut després.
En un tres i no res, els socialistes han perdut el Govern d'Espanya, la Generalitat, bona part del poder municipal –diputacions incloses–, i fins i tot la narrativa que justifica la seva existència, construïda al llarg de més de 100 anys.
Però estan disposats a treure's els ulls pel “dret a decidir”.
Els socialistes espanyols, catalans inclosos, competeixen amb els seus germans hongaresos i grecs per veure qui dilapida més ràpidament una base electoral que fins abans d'ahir se situava per sobre del 40%. Ara les enquestes situen el PSOE en un sostre a la franja del 20% i el PSC a la del 10% i baixant.
Si Hongria i Grècia els sembla lluny, podrien fixar-se almenys en el PSUC de 1981, que en un tres i no res va passar de ser El Partit a convertir-se en una grotesca caricatura de si mateix sense capacitat per llegir bé el canvi d'època i embrancat en exòtics debats –leninisme, sí o no– a les portes del cementiri.
Els nacionalistes han guanyat. I el que queda de la tradició majoritària de l'esquerra marxa excitada camí del seu propi funeral, sense que ni tan sols estigui previst que a mode de comiat soni La Internacional. Van viure junts, però seran enterrats per separat: un amb les notes de la La Marxa Reial i l'altre amb Els Segadors.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
