En les últimes setmanes hem assistit a un espectacle de tragicomèdia protagonitzat per la Corona espanyola que, ens agradi o no, és la carcassa que envolta la figura del Cap de l’Estat. En una situació democràtica normalitzada, els fets que esquitxen la família reial i, en concret, la figura del rei serien suficients per a què aquest fos expulsat de les seves funcions de representació a través de les urnes.
Si el que ha fet el cap de l’Estat espanyol ho hagués protagonitzat el president d’una República, ningú no dubta que seria durament castigat per la ciutadania a les urnes i que així acabaria el seu mandat. La monarquia, per contra, no pot ser contestada pel poble a través de respostes democràtiques perquè hi ha, de facto, un veto a la democràcia.
Així doncs, l’única resposta democràtica que li podem donar a la Casa Reial i a Joan Carles I com a cap de l’Estat és la d’un procés constituent. Una segona transició, controlada pel poble i dirigida pel poble, que aparti els privilegis polítics, econòmics, empresarials i socials que es mantenen al conjunt de l’Estat i que ens han portat a l’actual situació que, més enllà d’una crisi econòmica pautada i programada per les institucions capitalistes, està derivant en una crisi política i democràtica. Una crisi democràtica que només es podrà resoldre amb més democràcia. Amb una democràcia participativa i vinculant. On la ciutadania tingui la capacitat de poder decidir-ho tot. Des del detall més petit de la seva localitat fins a quin volem que sigui el nostre futur estatus polític.
Necessitem, per qüestions de democràcia i no d’identitat, per qüestions de dignitat de poble i no de sotmetiment econòmic, una Catalunya lliure que enceti una nova etapa amb unes noves relacions amb Espanya i amb Europa. I d’això se’n diu procés constituent. Un procés que garanteixi que és la política (entesa de forma ampla i no com a partidisme) qui controla els poders econòmics i financers i no al revés, com passa ara. I aquest procés també ha d’abordar la discussió d’una prefectura de l’Estat democràtica i a l’alçada del segle XXI i no fonamentada en privilegis dinàstics i de sang, propis d’èpoques en què la societat no considerava que tothom era igual i necessitaven la tutela d’una oligarquia predominant.
Ens cal, doncs, una reflexió estructural, de concepció democràtica, i no conjuntural, de les mostres d’irresponsabilitat històrica dels Borbons, com s’està abordant en aquestes setmanes.
No parlem només de Corinnas, Nóos, gendres, filles, elefants, viatges o comptes suïssos. Parlem, bàsicament, de transparència. Si alguna funció té la prefectura de l’Estat en democràcia i amb una separació de poders clarament definida, és la de donar exemple. Donar exemple en tot, també en transparència. En canvi, el rei d’Espanya és el cap de l’Estat i no ha mostrat cap voluntat de sotmetre’s a la transparència democràtica que necessita qualsevol societat. Aquesta falta de voluntat, val a dir, ha estat avalada històricament pels dos grans partits de l’Estat, PP i PSOE, que un per acció i l’altre per omissió, no han forçat mai la Casa Reial a sotmetre’s a la transparència que altres prefectures d’Estat d’Europa, fins i tot algunes que comparteixen règim monàrquic, sí que ho estan.
Ara, com venen mal dades, sembla que hi ha el consens del bipartidisme per a què la Casa Reial sigui sotmesa a la futura Llei de la Transparència que s’està tramitant al Congrés. Però, fins i tot en el consens, ens fan trampa democràtica: llegim a la premsa que “La Casa Reial accepta ser inclosa en la Llei de la Transparència”. I la cosa no va així. El Congrés -i, per tant, les decisions que prengui- no està o no ha d’estar mai sotmès a la voluntat de la Casa Reial. Ans el contrari, és la Casa Reial qui s’ha de sotmetre a la voluntat del Congrés; d’això se’n diu democràcia. Per tant, ho accepti o no, el Cap de l’Estat i, per extensió, la Casa Reial han d’estar sotmesos a la Llei de Transparència. I que deixin d’enredar-nos.
Aquesta Llei hauria d’obligar el Borbó a donar explicacions sobre les sorprenents revelacions que fa Wikileaks entorn a la figura del monarca. Joan Carles ha d’explicar si, tal i com allà s’afirma, es va posar a disposició dels Estats Units i de Kissinger i va filtrar informacions que perjudicaven clarament el Sàhara, que llavors pertanyia administrativament a l’Estat espanyol, respecte del Regne del Marroc. Potser, amb aquestes explicacions, ara entendríem el paper indesitjable de l’Estat espanyol abandonant el Sàhara a la sort i voluntat del rei Hassan, íntim amic del rei espanyol, per cert. Ha d’explicar, amb profunditat i sota els llums i taquígrafs del Congrés, si per contra de defensar els interessos de tota la ciutadania, va liderar els interessos dels Estats Units en un punt estratègic de la Mediterrània. I, també, ha d’explicar si l’interès per fer renunciar Franco del seu càrrec que apareix a les filtracions de Wikileaks era un interès per recuperar la democràcia o bé un interès personal.
En definitiva, no n’hi ha prou amb una Llei de la Transparència que inclogui la Casa Reial, tot i que benvinguda sigui. La solució no és fer un maquillatge a la figura del Cap de l’estat i permetre-li, ara ja de forma legal, que ens continuï emmascarant les seves despeses, sinó que la solució ha de ser un procés constituent que expulsi els drets dinàstics de tot sistema democràtic i tapiar portes i finestres per a què ni els Borbons ni cap altra família reial pugui tornar a entrar per la porta falsa. No tenim prou, doncs, en fer de Joan Carles un rei ‘transparent’, ens cal fer-lo tan i tan transparent que esdevingui sobtadament invisible... Fins que desaparegui.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
