La FAES, la fundació aznariana, ja hi ha tornat. Hi ha una acció que no per recurrent deixa de ser estúpida, per ignorant. El divendres 14 de març va fer públic un informe a partir de dades de l'Instituto Nacional de Estadística. Va agafar la llista dels cognoms més usuals a Catalunya, va comprovar que la majoria, en els primers llocs, són d'origen castellà i, tot seguit, sobre la idea aparentment inoqua que, a Catalunya, els noms de família no són diferents de la resta d'Espanya, es llença de manera indirecta una teoria sobre la falsedat o la poca consistència de la realitat nacional catalana.
No cal dir que, encara que tots els cognoms de Catalunya fossin d'origen castellà, això no treuria per res gens ni mica de pes al sentiment nacional català ja que, precisament, ho és tot menys etnicista. Només cal fer un cop d'ull a la llista d'independentistes amb cognoms castellans. Aquí, a Catalunya, mana la barreja, des de sempre. I és l'assumpció ciutadana, com a molt tardar en dues generacions, d'una manera de fer pròpia (ni millor ni pitjor) la que marca els trets particulars.
Però és que això dels cognoms fa riure, repetim, per la ignorància. El procés de generació dels cognoms ha estat semblant en totes les nacions d'origen romànic, però no exactament igual. Per exemple, tant castellans com catalans tenen una línia de creació de noms de família basada en els patronímics: Juan Pérez (= Juan, hijo de Pedro), Joan Pere (Joan, fill d'en Pere). La diferència és que en castellà, aquesta manera de fer cognoms va esdevenir molt important, per no dir la principal, mentre que en català, va ser minoritària. De manera que els cognoms catalans, en general, són molt més variats i, d'una manera superior a la llengua castellana, es refereixen a al·lusions personals, de procedència, etc.
Després de segles de convivència i, sobretot, amb les immigracions interiors del segle XX, trobes Catalunya plena de Fernández, Pérez, etc. cosa ben normal. Els cognoms catalans, com que no s'agrupen, sembla que siguin minoritaris. On hi ha quatre famílies que es diuen Fernández, hi ha quatre famílies que es diuen Pera, Calbet, Grasset i Miró. No vol dir que en castellà no s'utilitzés aquesta manera de crear cognoms, sinó que, simplement, no va ser tan productiva. I la prova és que si bé les dues llengües coincideixen amb els cognoms més usuals designatius de les llengües romàniques (Puente, Pont, Ponte, etc. ) el català en té un munt de propis que no té el castellà (o en té molt poquets) de la mena de Pi, Pinyol, etc. L'estadística de la FAES diria que Fernández guanya per quatre a un i que per tant una Catalunya catalana és falsa, quan en realitat el resultat seria de quatre a quatre.
Després hi ha cognoms catalans antiquíssims que semblen castellans, com ara Garcia (Garcia és d'origen basc i, com a mínim, en comparteixen l'origen catalans, aragonesos, navarresos i castellans, pel contacte amb aquella cultura) o són castellans (o aragonesos) com ara Navarro. Aquest és tan antic que ja és tan català com qualsevol altre (Un cavaller català de nom Navarro ja apareix esmentat a la crònica del rei Pere III el Cerimoniós, segle XIV).
A mi, tot plegat m'és exactament igual. Com tants de catalans, que van acceptar de tenir un president andalús sense problemes, i l'únic que li van retreure era que fos avorrit. Precisament, Catalunya, a diferència dels bascos, no mira els cognoms, no calen vuit cognoms catalans per ser un català pota negra. El que molesta és la superficialitat dels temps actuals, on, per una banda, la memòria és líquida: Aquests informes sobre cognoms i orígens, amb aquesta actitud, apareixen sistemàticament cada vegada que hi ha una estadística sobre el tema. Semblen copiats. A algú li sembla que té la gran idea innovadora: ja veuràs, ara picarem fort. I resulta que la idea és vella, gastada, repetida i avorrida.
Per una altra banda, un altre signe dels temps és la superficialitat: Es tira pel dret sense tenir-ne ni idea, amb tot el cinisme. I val a dir que de vegades tenen èxit. Mirem per exemple el pla dissenyat per Abril Martorell al principi de la transició per tal d'arribar a separar culturalment i lingüísticament valencians i catalans. ¿S'imagina algú que, en trenta-cinc anys d'acció metòdica damunt l'imaginari col·lectiu, ja s'hagués aconseguit per part de, per exemple, Xile, que es digués que els xilens no parlen una varietat d'espanyol sinó una altra llengua? I que això constés explícitament en la constitució xilena? Doncs això.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
