TV3 o quan la qualitat democràtica està en joc


Mentre a Espanya cada vegada sembla més complicat un Govern de coalició, Catalunya es troba en ple repartiment de poder entre els dos partits que van aconseguir, per fi, formar un Executiu. Perquè en això es basen les coalicions. En el repartiment del poder. Junts pel Sí és història. Ja va tenir la seva utilitat. Ara toca el realment important. Les quotes de poder. Però hi ha àrees que trenquen els esquemes de les conselleries, o dels ministeris, i que són estratègics, crucials. A Catalunya el més important d'aquests espais és el de la televisió i la ràdio públiques.

Convergència i Esquerra saben que aquest és l'escenari on es dirimirà el lideratge independentista. Cada nomenament serà el resultat d'una negociació política, on el principal valor dels elegits serà la fidelitat. De moment, la presidència de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, l'ens del qual depenen TV3 i Catalunya Ràdio, segueix en les mateixes mans, Convergència. Mentre la direcció de Catalunya Ràdio, en compensació, ja està en l'àmbit d'ERC. Ara queda pendent la peça clau dels equilibris, la direcció de TV3. Alguns dels noms que circulen en les travesses desperten els pitjors temors de manipulació i sectarisme. Si es confirmen, TV3 pot culminar l'espiral de degradació que va iniciar el 2010, amb el primer Govern d'Artur Mas.

Quan CiU va tornar al poder, va començar una nova època a TV3. El primer avís va ser el canvi en la llei audiovisual que li va permetre al Govern d'Artur Mas recuperar tot el poder a TV3. I quina va ser la primera decisió? Destituir Mònica Terribas, que s'havia significat per la seva defensa de la independència periodística. La segona decisió del Govern, conjuntament amb el PP, va ser desactivar el Consell Audiovisual de Catalunya (CAC) al convertir-lo en un mer refugi d'antics càrrecs polítics. El tercer avís, i definitiu, va ser la pèrdua de pluralitat entre les veus que s'escolten a TV3.

Cinc anys després, en la roda de premsa en què va anunciar la seva renúncia a la investidura, Artur Mas va llançar un avís: “Ara ens coneixeran” (a Convergència). Aquesta és la gran temptació, utilitzar encara més a TV3 en interès propi, sense 'cap complex', com a instrument polític. El nom del futur director de TV3 indicarà fins a quin punt s'enfonsen totes les barreres de pluralitat, ètica o periodisme mínimament independent en els mitjans públics catalans. Amb la paradoxa que això passaria sota el mandat d'un president, Carles Puigdemont, que va ser periodista i que va accedir al càrrec amb el suport de les Candidatures d'Unitat Popular (CUP).

Si es confirmen els pitjors auguris, les primeres víctimes seran els treballadors de TV3, que acaben d'alertar dels riscos en un comunicat. Però tota la ciutadania pagarà les conseqüències. TV3 juga un paper decisiu a l'hora de construir un marc de convivència i de valors en la societat i és vital perquè Catalunya segueixi sent una societat lliure. A TV3 està avui en joc la cohesió de la societat i també el relat que de forma col·lectiva els catalans porten escrivint des de l'inici de la democràcia.

Joaquim Maria Puyal, un dels grans referents de la ràdio i televisió públiques a Catalunya, en el seu llibre Aicnàlubma, estableix una sèrie de drets de l'espectador de la televisió en obert. “El conjunt de la programació d'una cadena de televisió gratuïta, tant se val si privada o pública, ha de mostrar varietat d'opinions, òptiques i interpretacions que s'han de sotmetre a qualsevol explicació de la realitat (...) Ha de ser respectuosa, plural, transparent i equilibrada . Ha de garantir l'accés de les diverses realitats a la realitat mediàtica, afavorir la convivència entre persones diferents sense discriminacions negatives i ajudar a entendre la diversitat dels grups i col·lectius com un enriquiment social i cultural (...) Ha de fugir dels interessos de part i ha de brindar a l'espectador, gràcies a les múltiples lectures i a la varietat de la graella, les diferents visions que la realitat reclama”. Joaquim Maria Puyal va escriure aquestes paraules fa cinc anys. Avui aquests principis estan en joc. I els treballadors dels mitjans públics i la societat democràtica han de fer tot el possible per preservar-los.