Catalunya Blogs y opinión

Sobre este blog

'Personal' es un blog por el que desfilarán los personajes más significativos de la actualidad catalana, con las palabras del periodista Xavier Ribera y la mirada artística del ilustrador Jaume Bach.

Artur Mas, el cavall de Troia de l'independentisme

Retrat d'Artur Mas. / Il·lustració: Jaume Bach

De tecnòcrata descregut a constructor sobiranista; no són pocs els qui, fora i dins, es pregunten el com i el per què del gir copernicà d’aquell economista afrancesat amb fama de bon gestor que va fer-se amb el desitjat garant del president Pujol. Després de creuar el desert a bon ritme, Mas sembla haver aconseguit l’impossible: matar el pare. Empès per les circumstàncies, s’ha convertit en el cavall de Troia de l’independentisme català. Amb el ‘dragon khan’ del tripartit a la deixalleria, Mas entrava a Troia com el regal d’uns déus anhelosos per recuperar l’establishment. Poc s’imaginaven els troians que sota aquella imatge de polític de cartró pedra i ben clenxat s’hi podia amagar un exèrcit independentista. De fet, segurament ni ell mateix s’esperava el seu propi destí.

Mas neix l’any del fred (1956), just a l’equador del franquisme, en una acomodada família barcelonina dedicada als negocis tèxtils i metal·lúrgics i allunyada de la política. Els Mas i Gavarró practiquen un catalanisme casolà, de baix risc. L’Artur, el gran de quatre germans, és educat en l’exclusiu Liceu Francès i, posteriorment, a l’elitista escola Aula. Després de llicenciar-se en Econòmiques, treballa fins als 26 anys en el sector privat. L’any 1982 entra al departament de Comerç, Consum i Turisme de la Generalitat de Catalunya, com a col·laborador en la promoció exterior i captació d’inversions estrangeres. Amb fama d’aplicat i resolutiu gestor, Mas inicia la seva particular escalada al poder: regidor de l’Ajuntament de Barcelona, conseller de Política Territorial i Obres Públiques i després d’Economia i Finances.

Contra tot pronòstic i de la mà del seu fidel escuder, David Madí, Mas entra en la tripleta successòria a l’etern Pujol, completada per Josep Antoni Duran i Lleida i Miquel Roca. Tot i que inicialment les seves possibilitats es cotitzaven a la baixa, Mas aconsegueix desfer-se d’uns rivals més forts: Duran, llavors, gaudeix de simpaties variades i té més futur que passat; Roca, tot i haver envellit al ritme del pare, llueix la saviesa del qui raona i després enraona. Però res esdevé suficient per vèncer l’ímpetu del gendre avorrit alhora que ideal.

Perquè res sembli perfecte, Mas ensopega dos cops abans no aconsegueix la presidència. En aquest lapse de temps no volgut, el polític s’acaba de cuinar a foc lent, i guanya textura. A la tercera, res ni ningú l’impedeix d’escriure el seu nom als llibres de text. A partir d’aquí, el destí atzarós pren el comandament de la història i, sigui per la punyalada per l’esquena a un Estatut ja descafeïnat per ell mateix, o sigui perquè la crisi fa fugir endavant, un nombre indeterminat (intuïtivament quantiós) de catalans empeny Mas a la independència, i el president s’hi deixa empènyer, la història dirà si amb encert o no.

Els qui malfien, diuen que CiU no deixa de ser la marca blanca d’un independentisme amb DO, ERC, i que això, més d’hora que tard, transvasarà els vots de dreta a esquerra fins omplir el got republicà i catapultar l’Oriol Junqueras al lloc que ara ocupa Mas. Però això últim no està escrit i, per tant, és ficció, i de la ficció se n’ocupa una altra ciència.

De moment, Mas treu punxa al llapis del seu perfil, buscant referents entre els llibres d’història, i no apunta baix: de Gandhi a Luther King, passant pel cartell electoral messiànic. Res, que no necessita ni àvies ni padrins.

Mas passarà a la història, de ben segur: o com aquell polític que va intentar dur Catalunya a la independència o com el que ho va aconseguir; també podria ben ser que fos aquell que va iniciar un llarg procés que en va concloure un altre. De moment s’allunya del peix al cove i intenta equilibrar els dos extrems catalans: el seny constructiu de Prat de la Riba i la idealitzada rauxa de Francesc Macià. Tot plegat perseguint el vell somni de fer de Catalunya la Massachussets dels Estats Units d’Europa.

Sobre este blog

'Personal' es un blog por el que desfilarán los personajes más significativos de la actualidad catalana, con las palabras del periodista Xavier Ribera y la mirada artística del ilustrador Jaume Bach.

    Autores

Etiquetas
Publicado el
3 de febrero de 2014 - 06:00 h

Descubre nuestras apps

stats