El passat 1 de gener va entrar en vigor la Llei d'Arrendaments Urbans, més coneguda com a Llei Boyer, després d'una prorroga de 20 anys per a la seva posada en vigor. En els primers dies de gener, molts veïns de ciutats espanyoles veien amb sorpresa, disgust i sobretot resignació, com alguns dels comerços tradicionals que sobrevivien en els seus barris centrals estaven buits i en lloguer o simplement lluïen els últims retocs de la franquícia que els substituïa. Uns dos-cents mil comerços estan afectats a tot Espanya.
La demanda d'espais comercials en els centres històrics s'ha incrementat en els últims anys a causa de la pressió d'inversors de grans holdings i inversors immobiliaris internacionals. La demanda fa que els preus dels locals en els principals carrers centrals s'hagin multiplicat fins per vint, fent insostenible la viabilitat de molts negocis centenaris que en les condicions anteriors han estat viables durant dècades. En el cas de Madrid, la majoria dels comerços centenaris han superat la crisi, ja que només han tancat una dotzena del total de 10.000 comerços que ho van fer en aquest període.
La qüestió subjacent a aquesta situació no és altra que el model de ciutat que es persegueix o que es toleri. ¿Fins a quin punt s'han de protegir els comerços antics o tradicionals en els centres històrics? Què aporten al marge de la seva activitat comercial a la ciutat? Les àrees històriques en bona part d'Europa estan adquirint un cert aroma a homogeneïtat global, que sovint empobreix la qualitat de vida de la minvant població resident, i a la llarga va difuminant les senyes d'identitat d'un lloc per transformar-lo en espai consumible. L'eradicació de comerços centenaris i la seva substitució per franquícies, o fins i tot pitjor per comerços de souvenirs o menjar ràpid, orientats al turisme, banalitza i vulgaritza aquestes zones. Com planteja Ulf Hannerz sobre el que ell denominava a finals dels 80 els cosmopolites, que són els turistes d'avui en les albors de la globalització del low-cost, la recompensa del viatge es limita a l'equació home +, és a dir allò conegut al costat d'alguna especificitat local. La ciutat neoliberal incentiva i maximitza les oportunitats de negoci no regulant l'existència d'un patrimoni històric comercial i els valors intangibles que representa per a la identitat i la imatge de la ciutat. La paradoxa que es produeix es resumeix en que l'atractiu de les ciutats que liciten per atraure un turisme de classes mitjanes de curta estada resideix, més enllà de monuments i museus i oferta hostalera de diferent qualitat, en l'ambient i atmosfera local, alhora que contribuir a mantenir habitable i disfrutable els centres històrics per als residents.
Des de l'àmbit institucional, preferentment local, s'ha de tendir a preservar la continuïtat dels negocis tradicionals, incloent els més veterans i altres que per la seva activitat i història tinguin un valor intrínsec per a la ciutat. Si el patrimoni construït és protegit i recolzat mitjançant ajudes als seus propietaris, un recolzament anàleg hauria brindar-se a determinats comerços. Mesures com les exempcions fiscals, l'ajuda a la restauració del patrimoni, la posada en valor dels processos de fabricació tradicional (si n'hi ha), o la recuperació de la memòria històrica comercial amb el suport de les noves tecnologies, entre d'altres, permetrien posar en marxa un recurs museístic innovador, obert -i viu- de la micro-història de la ciutat, que ens permeti a la ciutadania recordar-la, gaudir-la i beneficiar-nos d'ella.
Pista urbana quiere ser un espacio destinado a recoger debates, propuestas y análisis vinculados a los temas urbanos en un sentido muy amplio, aquí y en todo el mundo. En las ciudades los cambios y las transformaciones se hacen muy evidentes, y por lo tanto son lugares especialmente sensibles para seguir las nuevas dinámicas sociales.
Aunque la coordinación del blog corresponde al IGOP, las opiniones que en él aparecen sólo expresan el punto de vista del autor/a o autores/as que firman cada post.
Llegir Pista Urbana en català aquí.
