El context global ha afavorit un major protagonisme de les ciutats o, si més no, dels fenòmens urbans. Els processos de globalització i integració europea, i més recentment la crisi econòmica, han colpejat a la línia de flotació de l'Estat-nació reduint (si no eliminant) la seva capacitat de donar resposta als problemes de les societats contemporànies. És a les ciutats on es “localitzen” i “organitzen” la major part d'aquestes respostes, que naveguen sense embuts en el continuum dreta-esquerra o solidaritat-oportunitat de negoci.
En aquest escenari, emergeixen noves formes d'acció col·lectiva orientades a (re) compondre les condicions de vida de la ciutadania les quals donen lloc a un repertori d'iniciatives que recalen en el concepte de la “innovació social”. Alhora, les ciutats donen cobertura a noves oportunitats econòmiques i polítiques de la mà de fenòmens com el “city-marketing”, la “smart-city” o la “city-diplomacy”. D'aquesta manera, mentre altres nivells territorials presenten dificultats per assumir (o fins i tot comprendre) les característiques que defineixen el context global -diversitat i “vida líquida” (Bauman [i], 2005) -, les ciutats semblen adaptar-s'hi sense problemes, potser perquè sempre han format part de la seva naturalesa. Les ciutats es desenvolupen aconseguint “atrapar” a la seva xarxa la complexitat contemporània, integrant-la als seus territoris, governant, gestionant.
Aquests fenòmens no només posen de manifest la vis atractiva del que és urbà, sinó també una certa “emancipació de la ciutat”. El procés requereix un doble reconeixement: d'una banda, el del propi subjecte que pren consciència de la seva capacitat per decidir i obrar autònomament; l'altra, el de la institució que reconeix aquesta capacitat. En el cas de les ciutats, el reconeixement passa pel progressiu abandonament d'una visió de si mateixes com a mers espais d'intervenció per prendre consciència de la seva condició d'“actors col·lectius” (Le Galès [ii], 2006). El reconeixement institucional prové de la Unió Europea, per a la qual el desenvolupament urbà s'ha convertit en una política explícita, tal com evidencia el recent canvi de nom de la DG Regio pel de Directorate-General for Regional and Urban Policy. En aquest maremàgnum, la deriva urbana resulta d'interès: d'una banda, perquè les ciutats es situen al marge d'unes agendes polítiques nacionals que estan més preocupades per les tensions regionals; de l'altra, perquè aquelles comencen a relacionar-se cada vegada més amb Brussel·les i amb ciutats d'altres estats membres, amb les que comparteixen visió i intercanvien experiències sobre com governar i gestionar els seus territoris en nom d'un major desenvolupament. El resultat és insòlit: cada vegada hi ha més diferències entre ciutats d'un mateix Estat-nació i més similituds amb ciutats d'altres països.
La finestra d'oportunitat política per a les ciutats s'obre en el context de governança europea, en el marc d'un procés que ha anat vertebrant al llarg de més de dues dècades: l'Agenda urbana europea, i que s'accelera després de l'aprovació de la carta de Leipzig (2007) i, posteriorment, la Declaració de Toledo (2010). A partir d'aquest moment, la qüestió urbana és objecte d'un procés de reflexió denominat “Cities of Tomorrow” -activat el 2009 per l'excomissari de Política Regional, Johannes Hahn-, que conclou amb el reconeixement explícit del caràcter estratègic de les ciutats pel desenvolupament de les societats europees: “Les zones urbanes representen el 73% de la població europea, generen al voltant del 80% del PIB de la UE i consumeixen al voltant d'un 70% de l'energia de la Unió” [iii]. Les dades reflecteixen que les ciutats són motors econòmics i d'innovació, però també llocs on es concentren els problemes socials i mediambientals del continent europeu.
En el marc d'aquest procés s'ha anat construint un consens sobre els principis que han de guiar el desenvolupament urbà que comença a calar en les agendes polítiques nacionals. La plena integració del desenvolupament urbà sostenible integrat en la nova Política de cohesió de la UE i el seu caràcter obligatori en el període de programació 2014-2020 dels Fons Estructurals (vegeu l'article 7 del Reglament del FEDER) semblen haver reactivat, si bé tímidament, la qüestió de la política urbana al nostre país. En aquest sentit, la Xarxa d'Iniciatives Urbanes -creada durant el període 2007-2013 i dependent dels ministeris de Foment i d'Hisenda i Administracions Públiques-, serà l'encarregada de coordinar el procés d'elaboració d'una Agenda urbana per Espanya en virtut del compromís adquirit amb Brussel·les a l'Acord d'Associació d'Espanya 2014-2020. No obstant això, l'oportunitat insòlita d'obrar a Espanya el trànsit des de les “polítiques urbanes” cap a una “Política urbana” amenaça de ser desaprofitada en plena efervescència electoral i en un escenari local profundament “tocat” per la Llei 27/2013, de racionalització i sostenibilitat de l'Administració Local. Davant d'un govern que dóna passos molt lents en aquesta direcció i les conegudes constriccions del context, han de ser les ciutats, com a actors col·lectius, les encarregades d'impulsar, accelerar i implicar-se en el procés, fent gala de la seva naturalesa emancipada. Però aquesta vegada, a casa.
[i] Bauman, Z. (2005): Liquid Life, Paperback
[ii] Li Galès, P. (2006): Le città europee. Società Urbane, globalizzazione, governo locale, Il Mulino
[iii] Parlament europeu (2011): Resolució del Parlament Europeu, de 23 de juny de 2011, sobre l'Agenda urbana europea i el seu futur en la política de cohesió.
