La política està passant per mals moments, assetjada tant pels seus propis errors com per un context poc favorable. La política, a més, viu atrapada no tant per la magnitud dels problemes a resoldre com per les tensions que aquests susciten. Wallerstein, per exemple, en el seu excel·lent llibre After Liberalism, destaca la necessitat de fer front a dos grans reptes de manera simultània. D'una banda, esperem que la política resolgui les nostres dificultats quotidianes en el curt termini. D'altra banda, també esperem que la política impulsi estratègies de transformació sistèmica orientades al llarg termini. La política, per tant, ha d’intentar nedar sense ofegar-se en unes aigües molt turbulentes alhora que no pot deixar de pensar en mantenir el rumb cap el port de destí. I no sempre som prou conscients de la dificultat que comporta combinar accions en ambdós nivells.
L'estat modern ha estat probablement la institució política que més ha ajudat a la gent a fer front a les seves dificultats immediates i, malgrat les crítiques que avui pugui rebre, segueix disposant d'una enorme influència sobre la felicitat i la tranquil·litat de moltes persones concretes. L'estat, segons com distribueixi els recursos disponibles, pot propiciar que les coses ens vagin una mica millor o una mica pitjor a molts ciutadans. Tanmateix, com ens recorda Wallerstein, “això és tot el que pot fer un estat”. És a dir, l'estat incideix en el nostre dia a dia, però la seva capacitat per a transformar el món és pràcticament irrellevant. De fet, quan ens proposem modificar les regles del joc, l'estat no només és impotent sinó que fins i tot actua com una forta resistència al canvi.
Molts analistes expliquen aquesta paradoxa referint-se a l’obsolescència de la institució estatal, que –usant una expressió prou coneguda- seria massa grossa pels petits problemes de la gent i massa petita pels grans problemes de la societat. L'alternativa, consegüentment, passaria per desbordar l'estat tant des de baix (localisme) com des de dalt (globalització). Sovint oblidem, però, que aquesta alternativa no només reclama el doble desbordament de l'estat sinó també l'articulació local – global. Allò que l'acadèmia, aprofitant la facilitat amb que pot usar les paraules, anomena glocalisme; i que la realitat, atrapada en la tossudesa dels fets, no és capaç de traduir en accions concretes.
Aquesta articulació representa, al meu parer, el principal desafiament per a superar els límits i les contradiccions d'uns estats que ja no responen a les exigències del segle XXI. No sabria, òbviament, com construir una recepta màgica per resoldre aquest repte, però sí voldria apuntar que qualsevol intent hauria de passar perquè allò local entengués el llenguatge de la globalització a l'hora que allò global fes el mateix amb el llenguatge del localisme. Una obvietat, certament.
Així, en primer lloc, hem de celebrar la recent emergència d'experiències comunitàries i la proliferació de respostes locals davant la frustració que generen uns estats cada cop més allunyats i insensibles. Hem d'evitar, però, que aquestes iniciatives esdevinguin espais-refugi; aldees gal·les que resisteixen i que es mantenen com reductes alternatius, però que, finalment, ni tant sols es plantegen sortir de les muralles i transformar el món que les rodeja. Des de la proximitat local i comunitària, per tant, cal construir un discurs global que permeti completar la capacitat d'actuar en el dia a dia amb la voluntat de transformar el sistema. I cal, també, completar aquest discurs amb una estratègia d'acció que es projecti des d'allò local cap allò global. És a dir, cal que des de baix, a més d’ajudar a la gent a sobreviure en les aigües turbulentes, se'ls acompanyi cap al port escollit. I això implica parlar el llenguatge de la globalització i adquirir el poder i la força per situar-se en aquest terreny de joc.
En segon lloc, hauríem també d'assumir que la globalització no és només l’expressió que defineix un lloc inaccessible, un espai-llunyà; un dignatari imperial que governa els nostres destins des d'un palau irreal per a la majoria del poble. En aquesta direcció, per exemple, les institucions de la UE haurien d'entendre i usar el llenguatge de la proximitat i, tal com s'havia intentat en els anys vuitantes, construir l'Europa de les ciutats o, encara més, l'Europa de les persones. Cal que des de les institucions globals s'entenguin els problemes del dia a dia i, consegüentment, es proposin transformacions que les prenguin com a prioritàries.
L'aldea de gals pintorescos, rodejada de bojos romans és una imatge que tots tenim al cap; però és una imatge fixa. Una imatge que ens diverteix amb els seus peculiars conflictes, però que no ofereix cap oportunitat per superar l'status quo. Els gals han de deixar de ser pintorescos i els romans han de superar la seva bogeria o, si es prefereix, les comunitats locals han de sortir dels seus espais-refugis i les elits globals han d'abandonar els seus espais-llunyans. Fora dels seus reductes, trobant-se en un espai-compartit, potser trobaran la fórmula per donar resposta a l'obsolescència de l'estat modern.
