Sebastião Salgado: “Vull contribuir al reconeixement dels indígenes amb les meves fotos”

Sebastião Salgado va plantejar el projecte Gènesi com l'última gran aventura de la seva vida. Durant vuit anys va reflectir comunitats indígenes, paisatges i fauna de la naturalesa més fràgil del planeta. El resultat es va poder veure per capítols a la premsa quan encara existia paper per la profunditat i la calma. Ara Gènesi constitueix una extraordinària exposició que recorre ciutats de tot el món i que acaba de recalar al Caixa Fòrum, a Barcelona, fins al 8 febrer 2015 i per iniciativa de l’Obra Social La Caixa. És una gran història de la natura i l'ésser humà, de les mateixes dimensions que les ja mítiques Treballadors (1993) i Èxodes (2000). I, per fortuna, no ha estat l'última. Sebastião Salgado acaba de fer 70 anys i segueix amb la càmera a l'espatlla, amb el seu blanc i negre, amb tots els matisos del gris, amb les còpies artesanals que després es converteixen en cobejades peces de col·leccionista. Segueix també al cinema gràcies a La sal de la terra, un documental realitzat per Wim Wendders i el fill del propi Salgado, Juliano, que el va acompanyar en diversos dels 32 viatges de Gènesi.

Després de recórrer tot el món amb el projecte Gènesi, ara ha concentrat el seu treball en les comunitats indígenes del Brasil. ¿És un retorn als orígens, quan vostè era un economista compromès amb les comunitats més desfavorides?Gènesi

La meva voluntat és contribuir al reconeixement dels indígenes. Que les properes generacions tinguin una altra sensibilitat respecte als pobles ara amenaçats. El 13 per cent de Brasil és territori indígena i, a diferència d'altres països on van ser confinats en veritables camps de refugiats, hi ha comunitats que conserven el seu hàbitat. Però fins quan? La cultura indígena està amenaçada per la pressió agrícola i minera, pels cercadors d'or, que són desenes de milers de persones que penetren en un territori i el destrueixen des del punt de vista ecològic.

No són conscients els brasilers que aquest patrimoni humà i natural està en perill?

Els portuguesos van iniciar la colonització del Brasil amb 1.500 homes. Durant cinquanta anys no va arribar ni una dona. La població va créixer a partir d'aquí, a partir de la relació dels portuguesos amb dones indígenes. Després hi va haver el tràfic d'esclaus procedent d'Àfrica. Les nostres arrels són la barreja. Tot el nostre origen té sang indígena. La busquem a Portugal, a Itàlia, a Alemanya, a Espanya, al Japó ... però la nostra sang és aquí. Per això els devem un gran respecte als indígenes. Com he pogut comprovar en Gènesi, el vincle entre l'ésser humà i la natura és molt estret. Si defensem a les comunitats indígenes també defensem la natura, i viceversa. Les noves generacions han de ser plenament conscients. Vull que el meu treball serveixi per a les escoles, per a les universitats, perquè en el futur es respecti la cultura indígena.

Què més pot fer un fotògraf davant aquest repte?

Existeixen més de cent grups 'no contactats’, és a dir, que no han tingut mai relació amb altres civilitzacions. Hem de preservar el seu món. Protegir els pobles indígenes és protegir també l'Amazones. Per exemple, acabo de fer un reportatge sobre la tribu Awa, que estava sotmesa a una pressió insuportable. La seva terra va ser envaïda per més de quatre-centes explotacions forestals. La publicació del reportatge a la premsa brasilera va forçar la intervenció de les autoritats. El Govern federal va enviar a l'exèrcit i a la policia i hem aconseguit preservar la reserva dels Awa. És un territori de les dimensions de Bèlgica, però està totalment tancat per l'anomenada civilització. I té el valor, a més, que en el seu interior encara viuen tres grups que no han estat contactats.

Un reportatge amb unes conseqüències directes sobre la realitat. És com un retorn al fotoperiodisme de sempre?

Jo diria que sempre he fet les meves històries. La meva feina és molt més fotografia documental que fotoperiodisme. El meu treball és una dedicació a llarg termini a les històries que interessaven al fons de la meva ànima. Eren 'les meves històries', no 'encàrrecs' periodístics. A Èxodes vaig dedicar cinc anys i a Gènesi vuit anys. Malauradament som molt pocs fotògrafs els que podem treballar així.

Periodisme, fotografia documental, art...

Sí, la fotografia s'ha convertit en un gran negoci com a art. La revolució digital ha fet que una fotografia es pot multiplicar milers de vegades. Deixa de ser una fotografia i es converteix en una imatge. I per la qual ja ningú paga. Això afecta també a les nostres vides. Abans la fotografia es guardava físicament, era el nostre arxiu, la nostra memòria. Avui la imatge es pren amb un telèfon, es transmet, es veu en pantalles. És un altre concepte. En la mesura que el món s'omple d'imatges fugaces cobra cada vegada més valor la fotografia com a objecte, fins i tot com a obra de col·leccionista.

El risc és que la fotografia es converteixi en una peça de galeria?

És veritat. Per exemple, un cop l'any se celebra el certamen Paris Foto i centenars de galeries de París, s'omplen de fotografies, però la majoria tenen poc interès. Perquè són fotografies realitzades per ser-hi, per a ser exposades. La meva obra no ha estat feta per estar en una galeria. Té altres objectius. Si després s'exposa en una sala no és l'essencial. En aquelles galeries, les fotografies que tenen poder són les de Cartier-Bresson o Robert Capa, o els grans mestres, que van fer fotos com les meves, amb un propòsit, no com fotos per estar en una sala d'exposicions. Gènesi, per exemple, ha estat per a mi un viatge interior, com una carta d'amor a la terra, al 46% del planeta que roman en l'estat en què es trobava en època del Gènesi. Jo buscava aquesta puresa.

Però si la fotografia queda atrapada entre la multitud d'imatges digitals i les sales d'exposicions, Quin espai li queda al fotoperiodisme?

Per desgràcia, li queda molt poc espai. Res. A mi em respecten com un creador, però el fotoperiodisme que reflecteix els conflictes és obra de joves freelance que arrisquen les seves vides, no de l'aposta de grans mitjans de comunicació.

Com hem arribat fins aquí?

Hem canviat l'ètica pel lucre. Els valors ara són rendibilitat, liberalisme, productivitat ... La dinàmica informativa és tan accelerada que esgota les societats, genera agressivitat. Vivim en un altre món en el qual hem participat tots. Que té el nostre consentiment. És com si estiguéssim dins d'un accelerador de partícules. És una evolució en un sentit que no m'agrada. Però tampoc em sento capaç de jutjar aquesta nova època.