Ser o no ser del plurilingüisme valencià

El nou model de plurilingüisme que impulsa el conseller Vicent Marzà ha desencadenat en la dreta les mateixes reaccions emfàtiques que hauria alçat qualsevol altra decisió que no fóra acceptar el degradat sistema heretat de l'època del PP.

La líder dels populars, Isabel Bonig, ha clamat contra el “xantatge” que en la seua opinió suposa fer equivaldre els coneixements d'anglès als de valencià en els tres nous nivells (bàsic I i II, intermedi I i II, i avançat I i II) amb els quals s'equipara el sistema d'aprenentatge al Marc Europeu Comú de Referència per a les Llengües. Bonig ha anunciat que portarà el decret als tribunals i que derogarà el model si arriba al poder.

També Ciutadans s'ha oposat radicalment al model perquè, segons creu, suposa “un sistema d'immersió lingüística camuflat”. El seu portaveu en les Corts, Alexis Marí, una persona raonable d'altra banda en molts altres temes, no solament s'ha arrenglerat amb el PP en aquest assumpte sinó que ha arribat a assegurar en seu parlamentària que prefereix “un bon guàrdia civil a un altre que parle valencià”, amb una insensibilitat esgarrifosa davant aqueix rosari d'incidents tercermundistes protagonitzats per agents que es permeten, no solament desatendre ciutadans que es dirigeixen a ells en una llengua oficial, sinó que arriben a fitxar-los i a denunciar-los com en els pitjors temps del franquisme.

Diu Bonig que la nova política de plurilingüisme suposa “una imposició” perquè “hi haurà dues línies en les escoles: una de qualitat en anglès i valencià i una altra de menys qualitat en castellà i anglès”. L'argumentació subjacent és clara. Com va deixar dit Carolina Punset quan era la portaveu valenciana de Ciutadans, l'espanyol (“que alguns s'obstinen a anomenar castellà”, va apuntar) és “una aposta de futur”, mentre que “abandonar llengües universals per a recuperar-ne una de minoritària pot ser molt emotiu, però és poc útil per a trobar ocupació”. Dicotomies excloents en lloc de raons.

En realitat, el problema no és d'imposició, ni d'utilitat, sinó d'estatus. L'aposta de Marzà -que és professor d'anglès-, en vincular els coneixements d'idiomes en l'ensenyament obligatori amb els certificats oficials existents, implica prendre's de debò el que diu la llei i sobretot afavorir en la pràctica l'eficàcia del sistema educatiu que té l'obligació d'administrar.

El deplorable panorama d'aqueixa majoria d'estudiants que acaben la seua escolarització sense saber anglès i sense saber valencià, malgrat que en teoria han cursat una seqüència de matèries establides per a aconseguir-ho i, més greu encara, el fet que els títols obtinguts en la Junta Qualificadora de Coneixements del Valencià no garantisquen, de facto, capacitats comunicatives exigibles convencionalment a altres ensenyaments d'idiomes són fruit d'una anomalia que no es pot perllongar. I els centres educatius semblen haver-ho entès en triar majoritàriament, en exercici de la seua autonomia, implantar el nivell avançat en els seus programes.

No deixa molt clar Bonig si el que defensa és que el nivell d'exigència del valencià siga inferior al de l'anglès (és a dir, que per a aprovar un curs no hages d'aprovar una de les matèries del currículum com si que passa amb les altres) o que no es vincule la certificació d'aquest idioma (una cosa que els successius governs del PP, per cert, mai no es van plantejar) al nivell equivalent de valencià.

La veritat és que no hi ha incompatibilitat alguna entre aprendre valencià i anglès, com no la hi ha entre aprendre matemàtiques i llatí. No és més útil l'anglès que el valencià, ni perjudica en res conèixer un idioma més. Ocorre que donar aqueix tractament a la llengua pròpia del país, que és llengua oficial al costat del castellà, amenaça l'estatus lingüístic tradicional, ja siga en la modalitat de bilingüisme diglòssic, que relega el valencià a un paper testimonial, o en la variant d'aqueix monolingüisme dominant espanyol sempre acomplexat en referència a l'anglès.

Ha reiterat Noam Chomsky que allò habitual en el món és la convivència de dues o més llengües i que les societats monolingües ho són a costa de l'“assassinat” d'altres llengües. La sensibilitat contemporània és la de Marzà i el seu multilingüisme de doble orientació: cap a l'exterior amb l'anglès i altres idiomes i cap a l'interior amb el castellà i el valencià, que els funcionaris han de conèixer per a garantir el dret de cada ciutadà a usar la seua llengua pròpia.

“La Generalitat garantirà l'ús normal i oficial de les dues llengües, i adoptarà les mesures necessàries per assegurar el seu coneixement”, proclama l'Estatut d'Autonomia. “L'Administració adoptarà totes aquelles mesures que siguen precises per a impedir la discriminació de ciutadans o activitats pel fet d'emprar qualssevol de les dues llengües oficials, així com per a garantir l'ús normal, la promoció i el coneixement del valencià”, resa la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià. En aqueix marc, molt allunyat de l'històric paradigma nacionalista d'“un Estat, una llengua”, encaixa perfectament una proposta que disgusta als qui viuen instal·lats en el vell prejudici espanyol i en un jacobinisme demodé.

Etiquetas
Publicado el
16 de marzo de 2017 - 17:07 h

Descubre nuestras apps

stats