El ciment polític del Canvi

Tota construcció sòlida necessita d’un bon ciment, i l’edifici social no n’és una excepció. La cohesió de la societat s’obté a base d’idees i valors compartits per una gran majoria, per damunt de conjuntures i de diferències partidistes. La Transició espanyola va voler expressar en la seua Constitució un seguit de principis que pretesament assegurarien la democràcia i la igualtat real; al País Valencià, la reivindicació de l’Estatut d’Autonomia va ser la forma de fer palés el desig d’un poble per modernitzar el seu bagatge de segles i projectar-lo cap a un futur democràtic. A l’alçada del 2014, aquests objectius han estat pervertits per la corrupció, la patrimonialització del poder i la innoble mania de considerar els marcs legals com un simple fre a les legitimes aspiracions evolutives de la gent. De la Constitució oberta del 1978 resta ben poca cosa, i la urgència d’encetar un nou procés constituent s’ha convertit ja en tema habitual en les converses de bar. Quant a l’Estatut valencià, és un paper mullat a la vista de la infrafinanció que patim, el mínim pols reivindicatiu dels governants actuals, la seua manca d’idees per inserir-nos en el nou Món interconnectat en que vivim, i la seua propensió obscena a retallar qualsevol despesa social, per necessària que siga, abans que el menor dels seus privilegis.

L’evidència de que la societat demana un canvi en profunditat de les seues estructures polítiques i socials ha menat a l’el.laboració d’un fum d’enqüestes sobre intenció de vot què tracten de mesurar la magnitud del fenòmen. Les anàlisis que se ens ofereixen solen incidir en l’afonament del sistema bipartidista, en l’ascens de formacions noves o en la sort que correran opcions d’esquerra anteriorment presents. S’oblida fer una reflexió acurada sobre la constatació estadística de que al voltant del 70% de l’electorat valencià se mostra disposat a votar opcions que, amb tots els matissos, dilemes i vacilacions que calguen, resten fora del paradigma ideològic representat pel Partido Popular, i que es basa en l’acceptació de la jerarquia social, la confusió natural del servei públic amb els negocis privats, el menysteniment del valor radicalment igualador que ha de tenir l’Estat, i la desconfiança davant tot allò que sone a diversitat. No dispose de cap bol.la de cristall que em permitisca saber què és el que passarà finalment en la jornada del 24 de maig del 2015, però tot permet aventurar que el mapa electoral farà un gir espectacular que revocarà el control de la majoria de comunitats autònomes i grans municipis que la ciutadania va atorgar al PP al 2011.

I, davant d’açò, què? D’entrada, ja resulta curiós que se critiquen anticipadament els governs plurals progressistes des de posicions, les conservadores, que si s’han caracteritzat per alguna cosa ha sigut precissament per la seua fugida sistemàtica del consens i la integració, i la correlativa aposta per la confrontació i el rodillo parlamentari. Paradoxes a banda, el ben cert és que una cultura de govern plural tindrà que posar en valor aquells principis que constitueixen un teixit ideològic compartit per tots els actors cridats a formar una nova majoria de canvi.

La postració actual de la societat valenciana no es pot resoldre sols amb receptes tecnocràtiques ni promeses de millora de la gestió, sinò que cal un rearmament moral que torne a situar el compromís social al centre del debat polític. Al 2015, qualsevol govern pretesament progressista fracassarà tant si no ofereix el lideratge d’una segona Transició en la què la ciutadania reprenga el carrer, la paraula i la proposta, com si no sap oferir un marc compartit d’esperances que sintetitze els conceptes de democràcia, progrés i política de proximitat. Si açò s’entén, des de la diversitat de cadascú i des del seu propi sentit de la responsabilitat històrica, llavors tindrem el ciment polític que permetrà amalgamar el canvi necessari, i ja no deixarem que ens el tornen a furtar.