Eines per a guanyar un país
A ninguna persona amb un mínim interés per la sociolingüística, i menys encara a algú amb inquietuds valencianistes, se li escapa que una de les claus de volta del futur d'una llengua i, per extensió, d'un país, és la presència del valencià a l'escola. És la base ineludible per la seua normalització social.
La Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià va permetre en el seu dia l'ensenyament en valencià. Es va anar configurant un sistema de doble línia: una en castellà i una en valencià. Gràcies a l'esforç i constància del sector educatiu i social al voltant del valencianisme (menció especial a Escola Valenciana i la seua feina incansable) les línies en valencià han anat creixent, però trenta anys després el balanç és, admetem-ho, escàs. El percentatge d'alumnat que cursa els estudis en valencià s'ha estancat en el 30%, una xifra en cap cas satisfactòria per a un país que vol seguir existint. El valencià necessita que es tornen a repartir les cartes per poder avançar.
A més, la doble línia havia generat de retruc un efecte pervers: en els llocs on conviu l'ensenyament en castellà i en valencià s'han generat guetos per origen, que solen ser també guetos socioeconòmics. Ningú amb una mínima visió d'esquerres que crega en l'educació com a factor de cohesió social pot estar content amb aquesta segregació.
Si sumem a l'equació l'intolerable nivell d'anglés que tenim als nostres carrers i escoles, el canvi de model és totalment necessari. El Consell ha plantejat un nou disseny lingüístic per a l'educació valenciana. Un model que dibuixa el camí cap al plurilingüisme des d'una base pedagògica, que com no pot ser d'una altra manera passa indefugiblement pel valencià. És una normativa realista, adaptada al moment actual del país, tant social com polític, que ens dóna les cartes guanyadores per avançar amb pas ferm cap a la generalització, per fi, de l'ensenyament en valencià.
Però el que és més important encara, cal ser conscients que suposa un canvi de paradigma que hem de saber llegir i interpretar. Durant tres dècades hem lluitat per les línies en valencià i hem resistit els atacs que hem viscut per part de la dreta espanyolista. El nostre reducte eren les línies. Però els temps han canviat. Passem de la defensa a l'atac. Hem de mirar més enllà i ser més ambiciosos. La nostra mentalitat política i social no pot ser de resistència, necessitem que siga d'ambició, de mirada llarga. Eixir de les trinxeres per guanyar terreny.
Exactament igual que el que ha fet l'esquerra valencianista els últims anys. Abandonar la zona de confort, la comoditat d'una suposada i malentesa essència per guanyar espai social i polític, i ausades si n'hem guanyat.
Hem de saber utilitzar les eines que ens donarà el nou model plurilingüe per posar-lo al servei del futur del país. Són eines per fer del valencià el nucli del nostre sistema educatiu, agafem-les i posem-nos a la faena perquè tenim molt per fer. És prou més útil treballar que encarar la realitat des de postures maximalistes que no són capaces d'interpretar l'ací i l'ara. Sempre hi ha qui se sentirà més confortable dins la trinxera, però segur que un dia o altre, perdrà la guerra. Nosaltres, les persones que volem un país digne, just, cohesionat i lliure, només ens podem permetre la victòria.
