Un autor recuperat: Girbal i la Barcelona de principi del segle XX

Eduard Girbal retrata amb mestria, cruesa i dosis d’humor en La reencarnació de la Matèria i altres relats l’odissea de l’emigració valenciana a Catalunya a principi del segle passat i traça un retrat vívid de la Barcelona d’aquella època.

Les nostres cases viuen una metamorfosi a mesura que la nostra biblioteca augmenta, creixen els llibres i escassegen les parets. Les llibreries ja no saben on i com col·locar i gestionar les novetats que els arriben com un degoteig constant: a penes si hi ha espai per a mantenir un fons potent i la tirania de l’actualitat editorial s’imposa, perfila massa sovint els prestatges de les llibreries i dissenya l’agenda dels suplements i de moltes revistes i publicacions de cultura. Tot això marca la vida dels llibres però, per sort, els llibres tenen una altra vida: la força inexplicable que els lectors els hi donen, la de la memòria, el temps i la relectura. Molts llibres apareixen, llueixen, parlen, i en acabant, com si es dissolgueren o difuminaren, s’obliden per diverses raons, algunes injustes, gairebé inexplicables. De tant en tant, però, algú els rescata del silenci i tornen a guspirejar, i aquesta proesa de l’atzar no la fan sinó els lectors, lectores, i certs editors amb una visió literària històrica i humana, com ara Edicions de 1984 i l’Agnés Prats Soler.

La reencarnació de la Matèria i altres relats, d’Eduard Girbal Jaume (Girona 1881, Barcelona 1947), en edició de Prats Soler, ens arriba un temps després que aquest segell editorial reeditara amb encert la trilogia novel·lística de l’autor -no dubteu a llegir La tragèdia de cal Pere Llarg , una novel·la majestuosa sobre la pagesia de muntanya i que el crític i escriptor Enric Iborra situa entre les millors novel·les de la literatura catalana del segle passat-. Ara, aquesta nova edició de Girbal aplega tots els relats que fins avui dia coneixem de l’autor, alguns se’n van perdre, i que van ser escrits entre el 1920 i el 1933. A més, i com insinuava adés, aquest volum suposa un exemple d’aquesta convergència de criteris: la d’uns lectors que indaguen i rescaten uns textos de l’oblit, i la d’uns editors que hi aposten sense por. De no ser així, res de nou hauria passat des que el 1948, just en morir l’autor, la censura suspengué la publicació d’uns dels relats ací recollits «De com la Genisa Saborella se va tornar bruixa», presentats per l’editor Jaume Aymà. Després d’allò, ja no se’n va saber res, fins a la represa de l’obra de Girbal per part d’Edicions de 1984 qui, sens dubte, ha desenterrat l’autor de la seua tomba. I gràcies!

Gràcies perquè redescobrir Girbal i fer-nos-el descobrir perquè és un goig, un regal que ens fa la vida, la vida dels llibres. Ho va dir Josep Pla: «Girbal és una fita de la nostra literatura...», i ho fa palpable, una vegada més, aquest magnífic recull de narracions. Per la màgia, la força i l’esperit crític que contenen, a més de l'espontaneïtat de l’oralitat feta literatura, una gran subtilesa i gràcia lingüística, la de Girbal, amb les quals perfila la psicologia dels seus personatges i els amara de vida i caràcter.

Des dels més indesitjables i miserables, a les criatures més fràgils que ens roben el cor: són valencians, aragonesos, mallorquins, un inspector d’educació anquilosat i corrupte, una mestra indefensa que aterra al món rural acabada d’eixir de l’Escola Normal, un francés que rememora amb ironia la lluita dels aragonesos contra el seu poble mentre visita Saragossa, anarquistes, pistolers, burgesos de Sant Gervasi. Molts d’ells transiten una camí de dues direccions: gent benestant que ara està arruïnada i s’arrapa a salvacions possibles, com és el cas d’Història de la Meca, un relat on la petita de tres germanes, convertida en mecanògrafa i destinada a salvar la família de la misèria física, es condemna ella mateixa a la misèria sentimental. Quantes mecanògrafes no haurem llegit i vist en la literatura i el cinema dels anys trenta! O quanta gent que fa fortuna i sura, nous rics insaciables i indesitjables! Els personatges de Girban estan ben vius: enraonen i remenen amb jocositat, es burlen de la vida, com aquells pixatinters del Rhin (probablement el bar Oro del Rhin de la Gran Via barcelonina) dels quals Girbal, en retratar-los, se’n burla. Qui riu en darrer lloc, riu millor.

Tots i totes les protagonistes d’aquestes narracions -cadascú parlant i actuant amb el seu parlar, els seus girs i expressions- duen de la mà una crítica social sense embuts, ara siga cap al sistema educatiu carrincló i castellanitzat, artificial i ferotge, o envers la formació acadèmica dels seminaristes i la simplicitat dels seus guiatges espirituals, que només els ensenyava a mirar Déu, i no la vida, o bé una mirada burleta amb la moda de l’espiritisme de final del segle XIX. En tot cas, un Girbal capaç de despullar i retratar moltes de les misèries i les injustícies, tant físiques com morals, de la seua època i la societat a cavall entre dos segles, el XIX i el XX, sense estalviar puntades a la hipocresia de la burgesia catalana del moment, ni tampoc a la llosa estantissa de l’Espanya profundament intolerant que encara avui ens pesa i ens ofega ¿Tan poc hem avançat? I tot això ho fa Girbal amb enginy, humor, ritme i gràcia. Haig de dir que feia temps que no m’ho passava tan bé llegint ficció, a i aquesta confessió s’ha sumat també recentment, siga dit de passada, el debut d’un autor valencià, Josep Colomer, amb Les espines del peix.

Però tornant a l’autor que avui ens ocupa, diré que hi ha unes paraules seues i uns fets que el defineixen i ajuden a entendre’l. Girbal, per a qui “A Girona comença el nostre país i la nostra llengua a ser el que és”, va passar uns anys de la seua joventut a Alacant, sentint el que ell reconeixeria com “el bell valencià de l’extrem del sud”, abans de traslladar-se al món cultural i bulliciós de Barcelona de començament del segle XX, on va ser redactor de La Veu i es va llançar a escriure i participar als Jocs Florals, prova d’això, alguns dels relats que ací es recullen van ser-hi guardonats en diferents certàmens. Per tant, un recorregut plàstic i físic de nord a sud de la cultura i la parla catalana.

Mirat així, Girbal era, doncs, un gironí passat per Alacant, i aquesta data no és accidental en la seua literatura. Coneixia els modismes, les expressions, els girs i el lèxic valencià, i prova d’això és el relat magnífic amb què s’obri aquest volum, una història que duu per títol “”......“ ”, la qual cosa ja ens posa en alerta, i que va ser Premi Extraordinari en els Jocs Florals del 1920. En aquesta narració retrata amb agudesa, gran realisme i unes dosis d’humor inimaginables l’emigració valenciana a la Barcelona burgesa, però també la Barcelona de fàbriques i barraques, una ciutat plena de fumerals, de carros i carreters. És la Barcelona de principi de segle passat, eminentment obrera i engrescada, immersa en l’abisme de les vagues, els lockouts i la misèria. Una ciutat que contrastava amb la València d’“aquella llum més clement, aquella ciutat més reduïda i reposada”, de la que s’enyora Nelet, un bon xicot de Vila-real, protagonista del primer relat. Nelet, malaguanyat en sicari, fuig en un vaixell a vapor cap a Alacant, perseguit per la llosa del crim comés, en un viatge que, com bé ha escrit Julià Guillamon: “deu ser l’únic testimoni literari d’aquesta història barcelonesa d’immigració.” Una història que no és cap anècdota i que, ben pensat, hauria pogut deixar uns quants altres testimonis literaris.

Quants valencians, també un bon grapat d’aragonesos, però sobretot una riuada de gent de Morella, el Forcall, Xiva, Ortells, Onda, la Vall d’Uixó, Borriana o Borriol, arribaren a Barcelona a principis del segle passat, i s’instal·laren a viure a Collblanc i al Poblenou, molt sovint en barraques insalubres, tots ells delerosos d’eixir de la misèria del camp, atrets per la promesa del benestar de la gran ciutat!

Aquell era un viatge iniciàtic ple de somnis i il·lusions que moltes vegades acabaren tràgicament. Allà els valencians trobaven ocupació com a paletes o empleats de fàbriques i les valencianes com a domèstiques i serventes de tota mena. I ocorria, com continua passant un segle després, que primer hi arribaven uns i després com un riu que no cessa, cosins, cosines, pares, mares, germans, tiets. El nombre de valencians desplaçats a Catalunya, en concret a Barcelona, buscant un futur millor, va ser ben gran. De fet, si hi recerquem una mica, grans catalans tenen arrels o connexions valencianes, sense anar més lluny Montserrat Caballé, Jordi Savall, Salvador Giner, Joan de Sagarra, Vicenç Riera Llorca, Quim Monzó...

Aquest escenari urbà d’immigració, lluita, supervivència i tensió, que assoleix el seu clímax amb la gran vaga de Barcelona, es descrit per Girbal amb una intensitat poc comuna, a través d’un personatge, un pobre desgraciat, el Nelet, que arriba a la ciutat per a menjar-se el món i el món se’l cruspeix a ell.

L’escenari urbà és ací el protagonista, i també ho serà en el relat que dóna nom al llibre, La reencarnació de la matèria, tot i que unes dècades abans, al bell mig d’una Barcelona llunyana encara dels esvalots obrers i anarquistes, i on Girbal descriu com es va construir el Passeig de Gràcia, amb les primeres cases (després en vindrien altres de més glamuroses) encara entre horts i camps, i amb aquells primers tramvies de sang, amb tracció animal, quan els carrers s’omplien de gom a gom, car tota diversió era passejar per la ciutat, o mirar per les finestres.

Tanmateix, un altre gran protagonista dels relats de Girbal serà la ruralia, el camp, les muntanyes, els poblets tancats i recòndits. Els caràcters obtusos, l’obscurantisme, la superstició, però també la bonhomia. No debades ell mateixa va freqüentar un poblet de muntanya, perdut i de mala mort, situat entre el Solsonès i la Segarra. Era un terreny que coneixia i que li va servir d’escenari per a uns relats memorables que ara, per fi, podem llegir.

És interessant saber que Girbal i Caterina Albert mantingueren una conversa oberta a través de correspondència on parlaven dels seus escrits, de les seues inquietuds i fites literàries. És curiós el paral·lelisme entre tots dos. Agnés Prats fa referència als ressons entre el relat “ ”......“ ” i la novel·la de Víctor Català, actualment coneguda com Un film, 3.000 metres, però publicada amb el títol (*** 3.000 metres) entre el 1918 i el 1921 per entregues en la revista Catalana, amb què l’autora s’iniciava en la novel·la de context ciutadà. El 1920 Girbal escriuria el seu propi relat barceloní. Sens dubte, la Català i Girbal estaven ben en sintonia, tots dos trencaven així el motle de “ruralistes” amb què “certs crítics dilapidadors -com apunta Prats- els volien arraconar als prestatges del passat.” I tots dos, insisteix, “van optar per donar visions de la ciutat que ja no tenien res a veure amb la ”Ciutat Ideal“ noucentista, tan idealitzada com irreal”. Com el mateix Pla va dir referint-se a Girbal: “La seua escriptura és com la de Víctor Català però convertida en cromo, un cromo que ho conté tot, en què no hi falta de res, en què la manera és portada amb la punt de l’espasa amb una minuciositat perfecta”, prova d’això, insistesc, alguns d’aquests relats, però sobretot la seua novel·la La tragèdia de cal Pere Llarg.

Podria haver titulat aquest article “Els miserables de Girbal” o “Les il·lusions perdudes” jugant amb títols de grans llibres. De fet, no hi desentonaria perquè les històries que conta, molt sovint amb un ritme trepidant, com és el cas de Llium inter spinas..., --la història d’una mestra principiant i delerosa de treballar que poc més i acaba “manteada” com Sancho Panza-- retraten somnis perduts, trencats: el de la mestra perseguida, el Nelet que torna a casa mig fugitiu, o el dels pobres Tomasó i la Genisa Saborell, on la bogeria i l’amor es donen la mà i acaben en tragèdia.

Girbal és un mestre de mostrar la vida com un camí que transcorre en dues direccions: els que estan allà dalt, un dia baixen, i de vegades els que han nascut amb modèstia l’encerten i pugen. L’emigrant, Nelet, deixa el camp i arriba enlluernat a la ciutat, sovint amb un final poc feliç, o a l’inrevés, la mestra innocent, delicada i lliurada al deure, deixa la ciutat per una petita escola rural que serà de tot excepte bàlsam.

Són dos viatges iniciàtics en dues direccions contraposades. Ni el camp ni la ciutat seran cap panacea, els inferns no miren pèl. Els lectors i les lectores ja ho comprovaran i, sobretot, veuran que tenen ací una ploma mestra, lleugera, veloç, brillant, sarcàstica, que no tremola alhora de posar l’adjectiu i que recrea els personatges i els ambients fins al punt de fer-nos-hi sentir presents. Renàixer de les cendres literàries també és possible. I desitjable!