Sobre este blog

Secció de cultura de l'edició valenciana d'elDiario.es.

Avançament editorial | 'Ventres sota custòdia'

'Ventres sota custòdia'.

0

La vida de les Cristines (I)

«El problema era que jo sempre havia sigut inadequada...»

La campana de vidre, Sylvia Plath

«No voldràs que els teus fills isquen discapacitats, no?» Cristina tenia 18 anys quan els seus pares li van llançar la pregunta. I quina pregunta!

Havien passat tan sols uns dies des que es van assabentar que la jove mantenia relacions sexuals amb la seua parella. La seua vida no era fàcil, i els seus pares no la feien millor. «Em van dir que corria el risc de quedar-me embarassada, que com anava a ser jo mare, que els meus fills patirien... Van pegar on més mal em feia, on sabien que tenia el trauma. Van seleccionar eixes paraules perquè eren les que em convencerien», relata Cristina; convéncer per esterilitzar-se.

D’aquella conversa fa més de deu anys. Cristina Paredero ha nascut a l’Espanya democràtica, paradoxalment la que ha permés més esterilitzacions a dones amb discapacitat, emparades sota la legalitat de l’estat de dret: vora cent expedients iniciats cada any, tots ells contra persones amb discapacitat, o incapaços, com deia el Codi Penal.

Quan escoltem parlar d’esterilitzacions, no pensem en el segle xxi, no pensem en éssers humans, no pensem en involuntarietat o pràctica forçada. De fet, per si mateixa, si la tecleges en Google, la paraula esterilització remet a la castració animal en la majoria d’entrades del buscador. També, potser el pensament més recurrent, el primer que ve a la ment, siga el dels nazis i els seus programes d’eugenèsia i neteja racial. Sí, fa anys es feien pràctiques així.

Però l’esterilització no és una cosa del passat: existeix, i no cal anar-se’n molt lluny per a trobar persones afectades. No les veuràs si no les busques. Les podem descobrir mentre anem en bus i puja una xica amb síndrome de Down, o si visitem algun centre o alguna residència per a persones amb diversitat funcional[1], o tal volta es tracte de la filla de la veïna, eixa a qui «li passa alguna cosa», ja té vora 40 anys i mai se li ha conegut parella. L’esterilització té moltes cares, quasi totes silenciades.

Però Cristina ha decidit parlar. Víctima d’assetjament escolar, amb una infància tocada per una malaltia que no sabia d’on venia, va tardar 18 anys en aconseguir un diagnòstic encertat després de molts errors acompanyats de medicaments i traumes. «Jo sabia que em passava alguna cosa, però no sabia quina. Notava que era diferent, fins que un dia em van dir que era Asperger». El diagnòstic la va salvar, diu. Va començar a rebre tractament. «No estava boja». Anteriorment li havien dit que potser tenia un Trastorn Obsessiu-Compulsiu (TOC), o un Trastorn per Dèficit d’Atenció i Hiperactivitat (TDAH). L’havien tractada amb antipsicòtics i antidepressius. «Jo seguia notant que els problemes eren els mateixos. Em sentia assetjada, incompresa, i, mentrestant, les persones que se suposava que m’havien d’ajudar m’unflaven a pastilles», conta referint-se als seus pares.

L’arribada del diagnòstic correcte i el tractament, però, va coincidir, i potser va desencadenar en certa mesura una sèrie de fets. De prompte, la seua vida es va capgirar de dalt a baix. La seqüència vindria a ser aquesta: va complir la majoria d’edat, va conéixer un xic, va mantenir les primeres relacions sexuals i van vindre els problemes. Cristina encara recorda el cabreig de son pare. «Va començar a escridassar-me. Em va dir que no tenia cap dret a fer allò que havia fet i que, a partir d’ara, em quedaria a casa perquè ho deia ell».

El colp va vindre dies després, encara que no va ser al cap dels anys quan ho va assimilar. Ni una setmana havia passat des que s’havien assabentat que havia tingut sexe: «Em van dir que havien estat parlant amb uns metges que em podien ajudar, que la millor opció era esterilitzar-me, ja que, segons ells, jo sempre feia el que em donava la gana i no podien controlar que deixara de tindre relacions».

Va ser aleshores quan va sentir aquelles paraules feridores que atacaren directament la seua línia de flotació, la seua autoestima, la seua condició pròpia d’ésser humà. Li van assegurar que, si tenia fills, patirien el mateix que ella havia patit: discriminació, incomprensió, marginació, tot regat amb un bon arsenal de medicació.

Aquesta campanya de caire psicològic promoguda sense dilació en a penes unes setmanes pels seus progenitors la va trobar en un moment feble, bé, un dels molts moments febles que havia patit fins aleshores. Acabava d’abandonar l’institut. «No em sentia capacitada. L’assetjament escolar em va marcar molt», recorda. «Em sentia atrapada». Així, Cristina va cedir. Es va esterilitzar.

Els seus pares no podien forçar-la legalment. No estava incapacitada judicialment; per tant, la decisió depenia d’ella, que ja era major d’edat. De cara a la llei, era una persona normal, i els pares van saber quines tecles tocar. «Ells ho orientaven tot als fets que jo no era responsable, que era molt despistada, que no prendria precaucions... No confiaven en mi. Al final van aconseguir convéncer-me que jo no era vàlida per a tindre fills perquè patia d’Asperger, i que seria molt irresponsable si condemnava els meus fills a passar pel mateix pel que havia passat jo. Em van dir que no era bo que els meus fills nasqueren discapacitats».

Encara recorda el dia de l’operació. Va ser en una clínica privada. «Estava tapada amb una manta, tombada al llit, tota nueta. Els metges passaven pel corredor, i jo en eixe llit, sentint vergonya. Es quedaven allí palplantats, no em dirigien la paraula. Intentava parlar amb ells, preguntar com seria, quan començaria, però no em responien». Recorda el dolor del postoperatori. Els metges li havien dit en la consulta que no faria mal, que li milloraria la regla, però la seua ment viatja al dolor al rememorar eixos instants. Dos cicatrius a la part baixa del ventre li recorden l’experiència. «Ara mai no sabré què és ser mare».

Assegura que no va prendre la decisió lliurement, encara que va signar el consentiment. Era un consentiment viciat, coaccionat per la pressió dels seus pares. Eixa reflexió, tanmateix, no se la feia als 18 anys. «Ni em plantejava si podia ser mare o no. M’havien fet creure que seria tan incapaç de dur una responsabilitat així...». L’altra cicatriu, la interna, l’emocional, continua oberta. Actualment tampoc no es planteja ser mare (hi ha cirurgies que són reversibles). «Em fa molta por el part, el dolor. Tampoc crec que siga necessari per a realitzar-me com a dona. Això sí, si haguera sigut per la meua voluntat pròpia, no m’hauria esterilitzat, no tan prompte. La vida dona moltes voltes; sempre te’n pots penedir. Ara ja està fet». Si li preguntes a Cristina, no té dubtes. Les esterilitzacions a dones amb discapacitat són violència. «Mai no està justificat, mai, independentment de la discapacitat que tingues. És una vulneració de drets. Podem tindre unes capacitats diferents, però els drets són iguals per a tots pel simple fet que som persones també».

Ara parla la Cristina més activista. «Clar que és violència contra la dona; li estàs arrabassant eixe dret: el dret a decidir. Atempta contra els seus drets humans i reproductius», explica la jove, que forma part del grup de suport a la direcció de Plena Inclusión. Deu anys després d’haver abandonat els estudis, aquella xica víctima d’un sistema educatiu que no va saber donar resposta a les seues necessitats d’aprenentatge estudia Periodisme. La seua vocació és comunicar allò que li passa, per tots aquells moments en què no es podia fer entendre, en què ningú no la comprenia.

Falta divulgació, falta coneixement, falta comprensió, assegura. Perquè les esterilitzacions, per a ella, no són més que això: falta d’empatia cap a les persones amb discapacitat.

Cristina no apareixerà en cap estadística, però forma part d’eixe grup de dones amb diversitat funcional a què cada any se’ls lliga les trompes de Fal·lopi per evitar que es reproduïsquen. Hi ha moltes Cristines, però cada una és diferent. Alguna té discapacitat física, una altra pateix algun trastorn de caràcter psicosocial, una altra, cognitiu. Hi ha Cristines amb més o menys grau d’enteniment. Hi ha Cristines amb pares i mares que signen per elles el consentiment necessari per a ser operades. Hi ha qui no traspassa les portes del quiròfan. Hi ha qui ho fa i torna cap arrere perquè el metge es nega a intervindre.

Esta és la història de les Cristines que han poblat la terra arreu dels cinc continents, viatjant a través dels segles, la violència i la marginació.

[1] El terme diversitat funcional, el proposà el Fòrum de Vida Independent al 2005 amb l’objectiu d’esborrar les possibles connotacions negatives del llenguatge que puga haver-hi amb conceptes com discapacitat o minusvàlua. No obstant, altres entitats com el CERMI, que representa bona part de les persones amb discapacitat a Espanya, consideren que este terme invisibilitza les seues necessitats i reivindicacions. En esta publicació, farem servir les dos variants per tal de donar visibilitat als diferents models, sensibilitats i visions que hi ha dins del món de la discapacitat.

Sobre este blog

Secció de cultura de l'edició valenciana d'elDiario.es.

Etiquetas

Descubre nuestras apps

stats