Elena Aub

Max Aub se’ns manifesta com un dels escriptors espanyols en el que la identitat territorial és més clarament apreciable. Les seues referències valencianes, en l’obra i vida, no són una oportunista menció al país que l’acceptà sinó l’afirmació d’una voluntat decidida per pertànyer a una terra concreta. En pocs casos com en el del nostre literat es fa evident la dita un és del lloc on ha estudiat el batxillerat. Tan determinant és la voluntat de ser i sentir-se valencià de Max que fins els darrers anys de la seua vida, a l’exili mexicà, només titllava de paisans els valencians, tal i com per exemple fa constar a “La gallina ciega”.

L’ensenyament secundari a l’Institut Lluís Vives de València serà una raó primerenca d’eixa identificació, com ho seran els anys de residència a València, però sobre tot el món personal i íntim va propiciar la seua constant i vital disposició per arrelar-se més i més a l’entorn que l’envoltava o recordava. Peua Barjau, la seua esposa, i les tres filles del matrimoni eren un referent puntual d’una terra i una ciutat que ni podia, ni volia, oblidar.

En eixe permanent record valencià destacà la seua filla Elena.

Elena Aub, hereva de la bellesa de sa mare Peua, fou probablement la persona més unida al seua pare, tant pel seu lligam amb el món literari de l’exili com per la disposició a convertir-se en la imatge referent d’allò que havia deixat en la seua terra. Quan els valencians de l’exili mexicà bastiren unes festes, rememorant les falles, Elena fou la persona que simbolitzà les activitats. Josep Renau realitzà una fotografia d’Elena que esdevingué cartell i visualització de l’efemèride.

També, quan l’obra i arxiu de Max retronà a terres valencianes, Elena es convertí, ja ho era de fet, en la principal difusora i defensora de l’escriptor. Primera Presidenta de la Fundació Max Aub, on l’ha substituïda la seua filla Teresa, no va deixar de treballar per una obra cabdal de la literatura, com ho era la del seu pare. Quan va recuperar la residència espanyola, entre València i Madrid, mai no va deixar de preocupar-se fervorosament per una figura i obra singular, a pesar dels malentesos que sovint va sofrir. Segur que l’exalcaldesa de Madrid, Manuela Carmena, encara recorda l’Elena reivindicativa quan un concejal incult va pretendre esborrar el nom de Max dels teatres municipals madrilenys.

Evidentment el valor de l’obra de Max (no sols literària, també cinematogràfica i social) és autònoma de les voluntats dels pròxims o llunyans però, sens dubte, sense la tasca permanent i apassionada d’Elena la recuperació d’un escriptor bàsic de la literatura del S. XX hauria estat més minsa de la que avui és referent.