L’ànima i la mala llet d’Empar Moliner pugen a escena

La literatura catalana és una literatura rica en contes i contistes, només cal mirar en perspectiva i celebrar noms com ara Víctor Català, Eduard Girbal Jaume, Mercè Rodoreda, passant per Manuel de Pedrolo, Pere Calders, fins a arribar a Quim Monzó, o molt recentment Carlota Gurt, Elisenda Solsona, Jovi Seser i last but not least, Empar Moliner, una autora ben entrenada en el gènere, periodista de mena i provocadora de vocació. Per descomptat, faltarien noms, la llista no pretén ser exhaustiva. Vist així, els lectors i lectores en català hem tingut la sort de tenir al nostre abast des de fa molts anys autors i autores nostrats mestres del relat, a banda de nombroses i excel·lents traduccions de contistes d’arreu del món que any rere any van sumant-se als catàlegs editorials.

Per la meua part, em confesse una lectora apassionada de contes i relats breus. Per triar i afegir alguns noms, a banda dels adés esmentats, admetré la meua feblesa pels relats d’Isaak Bábel, Guy de Maupassant, Anton Txékhov, Isak Dinesen, Truman Capote, i la recentment redescoberta, Lucia Berlin, entre tants i tantes altres que no hi cabrien.

L’admiració i addició per la peça més o menys breu sospite que em ve, en part, de la influència del periodisme, ja saben: el ritme, la sorpresa, l’economia del llenguatge i la concreció, però allò que més m’atrau de llegir contes, bons contes, és respirar la intensitat que hi destil·len, sentir les embranzides amb què em sent sacsejada pels seus inicis i finals inesperats. Admire la capacitat d’alguns escriptors –és el cas d’Empar Moliner– de retratar els personatges i les atmosferes amb quatre pinzellades, sense a penes descripcions, “només” accentuant la tensió psicològica amb diàleg trepidants, fent-los parlar, plorar, córrer, estimar, suar i respirar a través dels diàlegs on els protagonistes ens conten què son o què havien somiat ser. Si a sobre li afegim que el conte és un terreny molt apte per fer créixer la crítica social, la paròdia i la caricatura, en especial si es marina amb humor i realisme, llavors tenim la recepta Moliner.

Empar Moliner (Santa Eulàlia de Ronçana, el Vallès Oriental, 1966) –autora de reportatges on ella es mescla amb la gent i la realitat social per fer-ne retrats colpidors, comunicadora desimbolta, articulista i columnista de la controvèrsia, descreguda i irònica–ha creat al llarg dels anys un univers de ficció delirant, ple d’humor i de crítica ferotge. Un univers ben proper a la seua realitat, com a periodista i com a escriptora. 

Tal és el seu punt àcid, que només que vostès feren una ullada als títols dels seus llibres i dels seus relats, comprovarien el fet que Empar Moliner escriu amb ànima i “mala llet” sobre un món que coneix molt bé i trepitja a diari, però també sobre les persones anònimes del carrer, sobre clixés i estereotips socials i culturals que molts lectors identificaran amb certa familiaritat, i per damunt de tot, sobre la grandesa i la misèria de les relacions humanes: l’amistat, els companys de feina, i en especial, les relacions de parella. 

La seua capacitat de fabular al voltant de les relacions més diverses i les situacions quotidianes més o menys properes a nosaltres  ja siga per qüestió cultural, generacional o d’ofici– és admirable. I una no pot estar-se d’esclafir a riure i sorprendre’s amb els girs i els comentaris que fan els seus protagonistes de noms increïbles i divertits, perquè les comparacions i el llenguatge que la Moliner posa en boca d’ells –insistisc, gasta mala llet– són una bomba de rellotgeria, com la vida mateixa. 

Haig de dir que quan llegia els seus relats sovint se m’encongia el cor i premia els punys en una mena de: “No! No s’atrevirà. Com és possible!” Doncs sí, tot és possible ca Empar Moliner. Ella duu l’absurditat i la profunditat de la vida als extrems on ambdues es toquen, com dos pols oposats que s’atrauen.

Tot això ho trobaran vostès en l’antologia recentment publicada per Columna, T’estimo si he begut i altres contes, on es recullen relats seleccionats de T’estimo si he begut (Quaderns Crema, 2004), No hi ha terceres persones (Quaderns Crema, 2010) i Tot això ho faig perquè tinc molta por (Proa, 2016). Un volum recopilatori que mostra el millor d’aquesta fabulació esbojarrada –en el millor dels sentits– d’Empar Moliner. Ocasió per a què alguns lectors la (re)descobrisquen perquè si una cosa tenen de fantàstic aquestes peces seleccionades és que, malgrat el temps transcorregut, conserven la intensitat, l’humor i l’atractiu del primer dia i això les ret actuals, fresques, llegidores, com si haguessen estat escrites ahir a la nit. 

T’estimo si he begut i altres contes va aparéixer el passat mes de febrer, quan justament veia la llum també el seu darrer llibre de contes És que abans no érem així. I encara més, si no hagués estat per la pandèmia, haurien coincidit tots dos llibres amb l’estrena teatral de l'espectacle T'estimo si he begut, programat el març de 2020 al Teatre Poliorama. Una comèdia musical basada en el contes d'Empar Moliner –gran part d’ells recollits en l’antologia que dóna també nom a l’espectacle– adaptats al teatre per l’autora mateixa i produïts per Dagoll Dagom, La Brutal, T de Teatre i amb direcció de David Selvas. La mateixa Moliner ha dit en ocasions referint-se a T de Teatre: “Milloren molt els meus contes”. 

La pandèmia va endarrerir aquella estrena a Barcelona fins a la tardor, però tampoc va ser fàcil arrencar, alguns actors i actrius van haver d’estar confinats. Aquest cap de setmana, i amb fortuna, l’obra arriba a València, en concret al Teatre Principal, entre els dies vuit i deu de gener. És potser una ocasió per fer les paus amb la vida pandèmica, de la mà de la força teatral, i bressolats per una dosi necessària d’humor i realitat, per absurda que siga de vegades.

De la tragèdia a la comèdia, de la pena més fonda al riure més desencaixat, de la connexió a primera vista a la incomunicació desesperant. Aquests són els trajectes que fan els seus contes, i que veuran els espectadors sobre l’escenari. Tot això, marinat amb l’alcohol embriagador, el món dels còctels i les cocteleries que Moliner coneix fil per randa, el running, que l’autora mateixa practica, l’esport com a propòsit de vida o taula de salvació personal, i les misèries del món cultural, entre altres, alguns dels temes als que recorre sovint Moliner.

Aquells que la coneixen més aviat pels articles que ella signa quasi a diari, les seues intervencions en televisió i les entrevistes que sovint li fan, saben que com a bona periodista –també ho fa com a escriptora–Empar Moliner tira mà de tot allò que coneix en primer plànol, sobretot el món literari i del periodisme, dels quals en fa sovint una paròdia boníssima perquè “els gremis són la cosa més parodiable del món”. Però més enllà dels territoris explorats i explotats amb gràcia i vehemència, ja fa anys que tenim al davant una escriptora que s’endinsa en allò misteriós, intangible i desconegut, com ara la soledat de les persones, els petits drames personals i familiars, les frustracions quotidianes, les vides miserablement viscudes, en definitiva: el costat fosc, un xic sòrdid, trist i depressiu de l’existència, al qual, siga dit de passada, convé apropar-se amb bones dosis d’humor i una mica de mala llet, un còctel explosiu per a salvaguardar l’ànim i no defallir en l’intent. Empar Moliner bé que ho sap fer. 

Si tenen ocasió, vagen a veure què ocorre quan les històries d’Empar Moliner pugen a escena. Tant si han begut, com si no, ho passaran bé.