Mercè Ibarz: “La memòria és filla de la imaginació, però la imaginació també és filla de la memòria”

Mercè Ibarz (Saidí, 1954) és una dona de mirada serena i un punt  inquietant, una persona d’opinions contundents –sempre que escric aquest adjectiu em ve a la memòria el llibre de Vladimir Nabòkov, Strong Opinions, Opinions contundents en traducció catalana – i en aquesta ocasió l’evocació nabokoviana arriba encara amb més força perquè Opinions contundents és un llibre format per entrevistes, articles, editorials i opinions diverses. I aquesta és també, a grans trets, la radiografia periodística de Mercè Ibarz: periodista, assagista, però també una gran narradora, autora de llibres que naveguen entre la crònica, les memòries, la biografia, el retrat. En poques paraules: una vida dedicada a l’escriptura, amb moltes hores de periodisme al darrere, i també a la fotografia, a la crítica d’art i, last but not least, al relat testimonial. Bona observadora, amant del paisatge, de la imatge i de l’instant, coneixedora excel·lent de tendències i artistes importants de l’art contemporani, Mercè és diferent, és brillant, és mordaç: és una dona d’alt voltatge.

A València ha vingut molt sovint, per moltes i diverses raons: coneguda és la seua amistat amb el malauradament desaparegut Carlos Pérez, que va retratar de manera tan reeixida en L’amic de la Finca Roja. També ha col·laborat en algunes exposicions de l’IVAM. Però, a banda de motius d’amistat, de treball i personals, Mercè Ibarz ha estat i és una escriptora propera a València i estimada a casa nostra. I com ella mateixa diu, La terra retirada és un llibre que té connexions valencianes, com mostra aquest fragment: “Quan el rei En Jaume va entrar guanyador a València i en va expulsar mig país, el va fer repoblar amb gent de la frontera del Cinca, gent a qui tocava fer les guerres i les postguerres cada volta que els senyors ho manaven, vet aquí el destí secular de les fronteres. Per les terres de les taronges, quan l’altre parla valencià, prefereixo parlar com a Saidí. Quan parlo castellà, més d’una volta, pel nord de la península, m’han preguntat si era valenciana. En alguna ocasió he dit que sí”.

Fa unes setmanes vam compartir, en paraules seues: «una vesprà valenciana». Una vesprada càlida de final d’octubre en la qual vam tenir una bona estona per conversar. No ens coneixíem personalment, i en tot cas, jo sabia més d’ella que no pas ella de mi, com hauria de ser sempre que anem a entrevistar algú.

Mercè és una dona de paraules mesurades i mirada directa, potser per això al començament –i amb tots els meus respectes– no tenia ben clar qui entrevistaria qui, però a poc a poc la conversa va anar brollant alhora que sorgia una certa complicitat entre dues dones que comparteixen ofici i inquietud literària.

Admire Mercè com a escriptora i periodista: el seu tarannà crític, el seu discurs sempre ben lligat i argumentat, la seua visió artístic, i un gran bagatge literari i cultural. Els seus ulls transmeten l’enteresa d’aquelles persones que no es deixen impressionar fàcilment, molt de caràcter, sí, i fins i tot un punt de convicció: és dona d’idees consolidades, intel·ligent, i amb un do excepcional per a mirar i contar allò que observa, per a recordar i evocar el passat amb remors autèntiques. El resul­tat és, entre tants altres, un treball com Tríptic de la terra, deli­cat i fràgil, i alhora, punyent i fort, com Ibarz. En tot cas, és l’escriptura d’una autora capaç de narrar una història on dominen els per­so­nat­ges i la vivència.

Ibarz ha conreat el conte, la novel·la, l’assaig, i la literatura testimonial, aquesta darrera a mig camí entre les memòries, la novel·la, la crònica... És autora, entre altres obres, de Mercè Rodoreda, exili i desig (2008), A la ciutat en obres (2020), Vine com estàs (2013), L’amic de la finca roja (2017) i l’antologia Pioneres modernes. Dotze autores de l’escena catalana (1876-1938). La seua prosa és rotunda, però no per això perd sensibilitat, ans el contrari, la condició humana hi és latent i bategant en tot moment. De Mercè brolla una escriptura que naix de l’honestedat, de la mirada interior i alhora de l’observació precisa del seu entorn, del temps collit i del temps de recolliment, de tots els temps possibles. Amb això darrer em referisc, sobretot, a Tríptic de la terra (2020), un volum publicat per Anagrama que recull la reedició del seu llibre La terra retirada (1993), de la novel·la La palmera de blat (1995) i que tanca la trilogia amb una obra inèdita fins ara, Labor inacabada, el nom no és gratuït i té un sentit que més endavant coneixerem.

El llibre va arribar a les llibreries en plena pandèmia, però no per això ha deixat de ser llegit i valorat pels lectors i la crítica. Si l’obra de Mercè Ibarz destil·la llibertat creativa, Tríptic de la terra encarna aquesta llibertat en estat pur. És un llibre on l’escriptora combina diferents gèneres i registres i on els detalls acaben formant un to a mig camí entre la memòria, la crònica periodística, l’assaig i la narrativa.

Segura estic que molts lectors hi han quedat atrapats de seguida, atrets pel poder de les imatges, per la sinceritat, la naturalitat i la força dels relats i els retrats, per tota l’ànima i honestedat que amaga aquest tríptic. Jo en soc una d’elles. Potser per això aquesta conversa amb Mercè Ibarz ha estat un doble goig: d’un costat l’ocasió per a apropar-me a la seua prosa, i d’altre, l’ocasió de conèixer-la personalment i conversa-hi. Dues experiències literàries i humanes inoblidables.

Comencem parlant del retorn. Els viatges d’anada i tornada, tan presents en La terra retirada i que convoquen emocions tan diverses, segons el moment...

El viatge i la mirada van canviant segons el moment vital en què estàs, de vegades hi ha més emocions, de vegades un mirar diferent, no tan sentit. En tot cas, hi he volgut respectar el temps, el ritme de la terra i també de l’escriptura, i traslladar aquesta cadència natural al meu relat. Trobo que després de La terra retirada vaig encetar una manera de fer literatura distinta al que havia fet abans, molt més centrada en la mirada sobre el paisatge.

El retorn és, en tot cas, una constant en aquest llibre.

Sí, però no és un retorn després d’una absència llarga perquè, en realitat, no me n’he anat mai del poble, sempre hi he estat vinculada. Vull dir, surto als catorze anys a estudiar i cada estiu hi torno, de manera que és un retorn constant, i amb els anys veus que tens un capital de mirada i de comprensió del lloc on vas nàixer i viure durant molt de temps que és interessant per a escriure perquè tu, hi ets i no hi ets. I és allò que representen aquestes anades i vingudes intermitents el que em resulta interessant com a escriptora, perquè me’n vaig adonar que era forastera a tot arreu. A mi m’interessava escriure sobre aquestes zones intermèdies de la vida comuna i diària, però també m’interessaven els canvis i les transformacions, i això és el que he tractat de reflectir en aquest tríptic, un llibre producte d’anar observant els canvis en la manera de viure, en el paisatge, i anar comprovant constantment com es van produint aquests canvis...

Entre ells, molts aspectes de la quotidianitat...

Els aspectes de la vida quotidiana són importants i contenen molta informació. La vida quotidiana té la necessitat de ser observada, no jutjada, perquè conté moltes veritats sobre el que som. I ja se sap que la memòria és filla de la imaginació, però la imaginació també és filla de la memòria. I dins d’una família, cadascú recordarà coses diferents, o la mateixa cosa de manera distinta. No hi ha una memòria compartida en una família. I el següent pas –que és posar-se a escriure allò que recordem– necessita de la imaginació. La imaginació per a donar-li forma a allò que contes, a tu mateixa, com a veu narradora, per a explicar-te aquelles coses a tu i per a crear-ne un relat. I ací entra en joc la individualitat de cadascú, i aquesta és la bellesa de la vida, que cadascú és com és i percep el món i evoca els records de manera diferent. A més, haig de dir que vinc d’una família de grans narradors orals, i això va ser una pauta per a mi, perquè em va donar la música del llenguatge des de ben menuda.

I la quotidianitat, potser, també la va dur a utilitzar la primera persona en la narració.

Quan em vaig decidir a utilitzar la primera persona en la meua literatura, això venia també de les narracions orals que havia escoltat des de sempre, perquè s’expliquen sovint en primera persona. Però aquí t’haig de dir una cosa, trobo que darrerament hi ha una pandèmia del jo, de fet, vaig escriure un article a El País que es deia així: «La pandèmia del jo». Penso que de vegades hi ha un jo constant que fa malbé l’expressió escrita. Ara bé, el jo que mira i observa, és diferent. El jo de La terra retirada és el jo d’algú que t’ho pot explicar perquè hi era, és testimonial. Jo hi era, en aquella vida i aquells paisatges. De manera que trobo que és un element bonic poder contar-ho en primera persona, i el que llegeix, d’alguna manera, també ho llegeix en primera persona. En tot cas, no va ser una voluntat de provar el gènere, el gènere del jo vull dir, sinó que en mi va ser prou natural, i amb La terra retirada vaig encetar una forma d’escriure que s’ha quedat com la meua veu, i que em duu al terreny de la llibertat, on puc escriure sobre tot, amb un to diferent, i mesclar registres i gèneres.

En contrast amb el periodisme?

El periodisme té unes limitacions que em puc saltar com a escriptora. Quan escric prosa, narracions, novel·la, la llibertat és absoluta pel que fa al tema i també al to, no hi ha tanta responsabilitat davant del lector i ja no has de mirar tant de quina manera parles. De totes maneres, no em sentia sola en aquesta manera d’escriure testimonial, a partir de les vivències personals i el passat familiar. Es allò que anomenaven documental de creació i, en part, aquesta manera meua d’escriure va sortir d’aquí. Com et dic, no era un cas aïllat, no em sentia sola, formava part d’un joc intergeneracional, dels nascuts als anys quaranta i als cinquanta. Som una generació que hem viscut molts canvis respecte al pares i als avis.

Precisament és un dels aspectes més atractius de Tríptic de la terra, la mirada a través del temps sobre el paisatge, les veus humanes que l’habiten, jo ho veig així, i ho diuen grans lectors com Julià Guillamon i Xavier Pla, que la coneixen bé i l’han llegida en profunditat.

En el clima i en el paisatge la persona es descobreix a si mateixa. Tingues en compte que surto del meu poble el 1968, amb catorze anys, marxo a Lleida a estudiar, i quan publico La terra retirada, el 1993, han passat vint-i-cinc anys i s’hi han produït molts canvis: els pagesos que se sentien abandonats, les terres que no es conreaven –les terres retirades com explico al llibre– i un paral·lelisme amb altres àmbits: la reconversió industrial, els canvis en el periodisme, era un moment de crisi a tot arreu!

També va ser l’any tot just després dels Jocs Olímpics de Barcelona!

Per descomptat! Els Jocs Olímpics em van donar l’oportunitat de girar la vista enrere. Perquè vaig intuir que la ciutat canviaria moltíssim, un canvi molt significatiu. I quan anava al poble el pare em feia mig responsable, o còmplice, del que passava a Barcelona, i teníem unes converses ben enceses. Els pagesos s’havien sentit abandonats, pensaven que ningú se’ls escoltava, que les seues preocupacions no importaven. Ells havien viscut molts canvis, en la seua manera de ser, viure i treballar, i eren conscients que necessitaven certa visibilitat.

I què opina sobre això que deien Xavier Pla i Guillamon a propòsit de la seua mirada sobre el paisatge?

Doncs, m’hi reconec. En el cas de Julià, amb qui ens coneixem des de fa molts anys, m’ha comentat alguna vegada que potser ell no hauria escrit El barri de la Plata si no hagués llegit, entre altres coses, La terra retirada. Perquè aquest llibre, El barri de la Plata, ha sigut per a Julià el salt de la literatura experimental a la literatura testimonial. Són literatures diferents i també moments vitals diferents, és clar.

En certa manera, hi ha punts de contacte: una història familiar, un relat que evoca escenaris i anècdotes del passat, records, personatges, converses... És una literatura sobre diferents generacions, i el llegat de les mares i de les àvies. La seua mare està molt present en les històries que conta.

La mare era molt important per a mi, l’espenta i la força que em va donar la mare van ser clau. Ella sabia que estudiar era sortir al món, fer una vida diferent. I em deia: «Has de viure diferent», diferent a com havien viscut ells, volia dir. El meu pare també estava orgullós que jo hagués sortit i estudiat, però quan tornava al poble el pare es queixava molt de la vida de pagès i em tirava en cara allò que feien o deixaven de fer a Barcelona, com si jo hi tingués res a veure. I li insistia que jo i la meva vida no érem només Barcelona, i un dia, tornant cap a Barcelona en cotxe, a mig camí, vaig decidir que em posaria a escriure sobre tot allò, sobre els canvis, els viatges, les converses, el paisatge, les transformacions...

Com entén vostè la literatura del jo?

I vostè?

Per mi és una literatura que naix del jo, de l’experiència vital personal, però busca transcendir-la, o almenys hauria de...

Al meu parer, la literatura del jo és la literatura que té el jo per a contar, no per a contar-se, i punt.

Em fa pensar ara en el salt cultural i social que esbossa quan relata aquell canvi als balls i les festes del poble de passar de ballar junts a passar a ballar separats: tota una manera diferent de viure i concebre les relacions, a partir d’un fet que sembla anecdòtic, intranscendent, però que és important: per a ballar solts ja no calia aguantar ningú que et convidés a una gasosa i a ballar, et podies pagar la gasosa tu i ballar pel teu compte.

Allò va marcar una gran diferència en les nostre vides, sense cap mena de dubte.

Parlem ara de les cases. Les cases són també les grans protagonistes del seu relat. Sobre les cases ha escrit: “Per l’home pagès, en general la casa no és, tot i que en molts casos se la fa ell mateix, res de gaire important [...] Per a les dones, en canvi, les cases han estat en aquests vint-i-cinc anys un gran camp d’operacions.”

Les cases i les seues transformacions. Les cases són aquests universos que també es transformen i dins dels quals passa la vida. La mecanització del camp i de la casa van ser paral·leles. Abans totes les feines domèstiques es feien a mà i els casats joves vivien amb els sogres i de sobte tot va canviar. Les màquines entraren al camp, però també a la llar, i els casats deixaren de viure amb els sogres per a independitzar-se i viure les seues vides. I jo observava aquestes transformacions, no des d’un punt de vista sentimental, perquè no m’interessa el tremendisme ni una mirada nostàlgica, però sí que volia salvar de l’oblit allò que em va formar, que em va fer ser el que soc. No hi ha ni venjança ni queixa. I com que estava cansada d’escoltar les queixes dels pagesos, vaig buscar un to estoic i meravellat, i el vaig trobar des del cotxe.

Les cases i la llengua, la llengua que ressona a cada llar: “estem en un territori que ha servat la llengua parlant-la, sense llegir-la ni escriure-la mai. Sense ni tan sols reconèixer-la, ben convençuda la gent que la grafia de la seva parla no existeix.”

La llengua, la parla del meu poble està present en aquest llibre. La llengua triada per a l’escriptura és molt important... En el meu cas reflecteix també la parla de Saidí, dels voltants i del camp. És un dels aspectes que té el vessant de crònica, reflectir un moment, un territori, una manera de palar i esmentar el món. 

I tot això ho anava pensant del cotxe estant, mentre conduïa de Saidí a Barcelona, i viceversa

Sí, mentre conduïa (re)descobria el paisatge des del cotxe. D’aquella manera més rutinària i pràctica, desplaçant-me entre la ciutat i el poble. I allò que deia, que la gent es reconeix en el clima i en el paisatge... Això es veu en La terra retirada, quan pegava voltes en solitari en el cotxe. Era el moment en què em retrobava en la intimitat amb aquells paisatges, i aquesta veu literària que deposito en el llibre surt d’aquí. Paisatges austers i fèrtils en aquest cas. Altres històries, com ara la que conte a La palmera de blat naix del riu, dels Monegres, de la Pre Mequinença. Amb tot, l’austeritat del paisatge està ben present en Tríptic de la terra.

Paisatge i llengua: un kit d’identitat, un kit de supervivència.

A Lleida vaig estudiar amb unes monges revolucionàries, i apreníem poesies i cançons de lletres en català. Després, quan vaig arribar a Barcelona l’any 71, parlar i escriure en català era modern, estava de moda, i si volies ser moderna en els meus ambients, parlar català era una de les coses importants. Allò va ser clau per a mi. I si bé amb els anys he escrit en castellà, sobretot periodisme, puc escriure en castellà un retrat literari, un article, tanmateix la meua veu narrativa és en llengua catalana.

I el títol del tercer llibre, Labor inacabada, ¿és una metàfora de la vida?

Sí, el títol em ve per una troballa atzarosa: una labor de costura de la mare que ella va deixar inacabada abans de morir i que vaig retrobar. I per tant, a partir d’aquí Labor inacabada, com a metàfora de tantes coses...

Labor inacabada, la tercera part i la inèdita fins ara de Tríptic de la terra ve acompanyada d’unes imatges escollides que dialoguen amb el text, més que no pas il·lustrar-lo.

La fotografia és també una forma d’escriure, en ella aïlles la quotidianitat, un instant, una parla. De fet, les imatges són part del text, en parlen, no estan només per a acompanyar. Diuen molt també per elles mateixes.

Parlem ara de la ciutat, d’una altra vida, de la llibertat que atorga l’anonimat. Crec que totes dues hem fet una descoberta literària recentment que ens ha deixat meravellades, Vivian Gornick, i en particular el seu llibre La dona singular i la ciutat.

Sí, a mi em té captivada la Gornick. Aquesta manera d’observar, de fer parlar la ciutat, d’escriure sobre l’anonimat i la relació amb els veïns i amb els desconeguts. Fa més de trenta anys que visc a la mateixa casa de Barcelona i un dia vaig comprovar que tot i que potser era un personatge mig desconegut per als meus veïns i ells per a mi, hi havia una connexió, una connexió humana de veure’ns cada dia al carrer. I tot i que només ens trobem a diversos bars o restaurants, a la llibreria, a les botigues del barri, sent que aquestes connexions instantànies que es produeixen en el passar dels carrers, i que són repetides, acaben fent-nos una mena d’amics, i són persones en qui podria confiar si algun dia li hagués de deixar les claus de casa a algú o demanar un favor. Vist així, l’anonimat de la ciutat per a mi no és una creu, a mi m’agrada, i és comprensible, venint d’un poble com el meu on no pots fer un pas sense que ningú no ho sàpiga. A la ciutat, és clar, hi ha coses bones i dolentes, de tot. I la literatura de Vivian Gornick m’atrau molt perquè s’hi retroalimenten la imaginació i la memòria, com en el cas del seu llibre Vincles ferotges.

Estem arribant al final i em demane si el fet d’haver reeditat textos antics vol dir que és una autora força partidària de la reescriptura. ¿Hi ha reescriptura en Tríptic de la terra?

En realitat no molta! Jo he tornat a publicar La terra retirada tal qual, no hi he canviat res. En el cas de La palmera de blat, l’he revisada i l’he polida, que per mi sempre vol dir treure, no afegir. En aquest sentit, diria que no he fet un treball de reescriptura, precisament.

Moltes gràcies, Mercè, ha estat un plaer conèixer-la i conversar amb vostè sobre el seus llibres, la literatura del “jo” i la manera de mirar els paisatges en aquesta “vesprà valenciana”.