Nora Ephron, una escriptora de moltes i diverses dimensions

Natalia Ginzburg va escriure en diverses ocasions sobre les dones. Un dels seus llibres, de fet, du per títol A propósito de las mujeres (Lumen). La reflexió sobre la vida de les dones i la força de les protagonistes femenines, ha estat, doncs, una constant en la seua obra, tant assagística com de ficció. De fet, en un del recull d’assaigs publicats també per Lumen i que du per títol Vida imaginaria, s’inclou un text de l’autora italiana sobre les dones: 'Las mujeres', un assaig breu ple d’humor i sentit. El text comença així: “Lo primero que les envejece a las mujeres es el cuello. Un día se miran en el espejo el cuello lleno de arrugas. Dicen: 'Pero ¿qué me ha pasado?': quieren decir: 'Pero ¿por qué me ha pasado a mí? A mí, que era joven por naturaleza y para siempre'”.

Quan va caure en les meues mans la darrera traducció de Nora Ephron al català, Tinc un coll que fa pena, tot just unes setmanes després d’haver llegit Vida imaginaria, no vaig poder estar-me d’associar totes dues autores i, en particular, aquests dos textos, 'Las mujeres' i 'Tinc un coll que fa pena', el qual dona alhora nom al llibre.

Tenia curiositat per tornar a llegir Nora Ephron. La vaig conèixer a partir de No me’n recordo de res, també publicat per l’Altra. Llavors vaig comprovar que Ephron fou una escriptora de moltes i diverses dimensions: guionista, periodista, novel·lista. Aguda, divertida i incisiva, amb una prosa d’un potencial literari agre-dolç, feu la crònica d’un temps i d’unes relacions humanes, que ella radiografiava amb un llenguatge vívid, àgil, ple d’imatges, girs divertits.

Atrevida, iconoclasta i punxeta, la periodista nord-americana va covar al llarg de la seua vida una habilitat especial per a recrear les situacions de la vida familiar i professional i les relacions humanes, de tota mena, amb humor i certa distància. Les relacions amb els llocs, amb els amants, amb les amigues, amb els companys de feina, amb els famosos: 'Jo i JFK: Ara ja es pot explicar', 'Jo i el Bill: la fi de l’amor', 'Ells llocs on visc', en són alguns exemples.

Ephron era capaç de retratar am traç fi les seues virtuts, però sobretot les seues febleses, així com les de les persones que l’envoltaven i que s’estimava. A l’hora de fer literatura ho aprofitava tot, cada dia que passava, una passejada, un acte públic, un objecte, una dèria, tot podia ser matèria literària: envellir amb humor i dolor, la relació caòtica amb la bossa on mai no hi trobes allò que busques (a qui no li ha passat?). És el cas dels texos com ara “Estètica de manteniment”, “Cega rematada” o “Odio el meu bolso”. Poden semblar, a primera vista, escrits trivials i una mica intranscedents, però en el fons hi ha una autocrítica i un ressò profund que vol evidenciar tot allò que a la vida és superficial i valorem amb escreix, i viceversa, valorar allò que a penes si percebem, que donem per descomptat, allò que passa “desapercebut”, però ens manté dempeus i actius, també la vista o, sobretot la vista, perquè de sobte un dia, no saps com ni perquè, t’adones que estàs “cega rematada”.

En aquest recull d’assaigs breus Ephron reprèn les seues passions, reptes i obsessions, com ara la relació amb els diferents llibres de cuina que l’han guiada en la vida. Ella, que era una cuinera destinada a fracassar! La cuina, aquest espai clau en la seua vida, escenari de moltes decisions. Nova York, el seu pis, el barri, la taula de treball i, per descomptat, la cuina. Un altre tema divertit és la criança en totes les seues dimensions, les més glorioses i les més patètiques, i és que Nora Ephron havia après de la seua mare que de tot el que et passa en la vida ports treure partit, literàriament parlant.

Capaç de fer paròdia de moltes situacions vitals: descobrir que un dia tu i les teues amigues sempre dueu suèters coll alt perquè el vostre coll us fa pena, la lluita diària amb la teua bossa per tal de trobar allò que s’hi amaga ves a saber en quin plec, o llogar un pis i no voler abandonar-lo, malgrat que et pugen el lloguer desorbitadament, com conta en 'Tirar endavant'. Ephron ho retrata tot amb un punt de patetisme i de petita victòria, i si bé de tant en tant escriu amb un to més profund, mai s’hi posa dramàtica.

Al capdavall, una de les seues virtuts com a narradora i cronista d’una manera de viure, d’una ciutat i d’una època, és aquest equilibri que la manté sempre sobre una corda fluixa, entre el dolor i l’absurditat, entre la pèrdua i els guanys, una corda que ella afluixa o tensa amb enginy i delicadesa, segons com i quan, traient tot el suc als millors moments. If life gives you lemons, make lemonade, diuen els nord-americans, i en els seus escrits hi ha molts litres de llimonada.

Ephron escriu llevant-li ferro al caos, al sofriment, vivint i escrivint, com si no res... És el cas de 'Tirar endavant': enamorada des de fa anys d’un apartament que la té subjugada, un amor a primera vista, boig, refermat, al qual finalment s’hi imposa el seny fins a claudicar i fer un nou moviment.

Ja ho diu el títol, tirar endavant, poc més. No hi busqueu heroïna ni heroïcitats, simplement una dona i una escriptora que tirava endavant, també, o, sobretot, en circumstàncies adverses.