'Querido capricho', el dilema entre esperar en soledat o desesperar per amor

Tomás Cabané (Granada, 1993) només tenia 21 anys quan va estrenar la seua primera obra, Labels, desahogo social, al Festival Talent de Barcelona. Titulat en Direcció d'Escena i Dramatúrgia -a més de graduat en Periodisme i Comunicació Audiovisual-, i format al costat de referents com Pau Aran o Mercedes Pedroche, Cabané no va tardar a consolidar-se com un dels joves prodigis del teatre nacional, alçant la seua pròpia companyia (Malala Producciones) i dirigint amb èxit textos propis com els de En la capital (2016) o Costa da Morte (2017).

Un dia, al seu camí es va creuar un altre Tomás, de cognom Pozzi i establert a Madrid des que, fa dues dècades, abandonara el seu Buenos Aires natal per treballar com a actor a Espanya. Conegut per la seua força interpretativa malgrat la seua curta estatura, i amb una àmplia trajectòria en cinema i televisió a les esquenes, Tomás Pozzi podia presumir d'haver treballat a les ordres de directors escènics tan prestigiosos com Mario Gas, Àlex Rigola o Andrés Lima. Precisament per a este últim havia oferit dues de les seues caracteritzacions més aclamades (Marat-Sade i Tito Andrónico) a la pell de sengles personatges femenins. Per això, quan els dos Tomàs van començar a idear una peça en comú, Pozzi va demanar interpretar novament una dona, però esta vegada sense cap disfressa i proposant “un salt constant entre l'actor i el personatge”.

El desafiament de Querido capricho, coproduïda al costat del Centre Dramàtic Nacional, seria precisament eixe: arribar a l'ànima sense importar l'aparença, a través de la història d'una dona que s'enamora d'un home vint anys menor i decideix tancar-se en una habitació a esperar la telefonada que mai arriba. Al final, és clar, es cansa de veure el temps passar i acaba desmitificant el mateix amor que idealitzava, fins a considerar-ho un caprici.

Els propers 3 i 4 de desembre (19.30 hores), Cabané i Pozzi portaran fins al Teatre El Musical un espectacle que no ha parat de rebre elogis des de la seua estrena, ara fa un any, al teatre María Guerrero de Madrid. Una obra que, en paraules dels seus creadors, “ens parla de l'espera, de la por que no ens tornen a dir t'estime, d'un amor no correspost, d'un amor intergeneracional. El món d'Amanda queda reduït a una habitació sense portes i un gos que no deixa de lladrar. És una espera similar a la del personatge de Penélope o al de La veu humana de Cocteau”.