Una qüestió de classes

Des de fa un temps Consum preferent d’Andrea Genovart (Barcelona, 1993), Premi Llibres Anagrama de Novel·la 2023, corre per les mans i les venes de molts lectors. En qüestió d’unes setmanes el llibre ha aterrat a les llibreries, a Sant Jordi i a la Fira del Llibre de València, entre tants llocs, on se n’ha parlat molt i en molts sentits: algunes crítiques publicades han estat molt bones, d’altres, majorment opinions i converses a les xarxes, han fet brollar la polèmica i a hores d’ara ja fan cua tant els “defensors” com els haters.

Ara bé, l’han llegida tots els que en parlen i opinen? Perquè em fa l’efecte que potser puga ocórrer una cosa semblant al que passà amb Noruega a València. Molts en parlaven i alguns treien foc pels queixals, però qui l’havia llegida? Amb els anys, i els exemplars venuts en són la prova, és evident que la polèmica no li ha fet gens de mal a la novel·la de Rafa Lahuerta, un bon llibre, d’altra banda. “No hay mal que por bien no venga, ni mal que dure cien años (ni cuerpo que lo resista)”, parafrassejant l’estil refranyer espanyol d’Andrea Genovart, del qual ara parlarem.

Llegir Andrea Genovart és endinsar-se en un calfred, en una experiència efervescent, quasi elèctrica, febril. L’autora deixa fluir la consciència i els pensaments de l’Alba, la jove protagonista, amable, amiga dels seus amics, una jove que calla més que diu (“más vale buen callar, que mal hablar”), que no fot crits ni s’enutja –fins i tot fa una abraçada al seu cap quan aquest l’acomiada de manera il·legal– que viu estoicament i que, quan ja no pot més, farta de tanta sobrietat i precarietat, s’enverina amb menjar processat. I llavors, davant les qüestions suposadament centrals de la vida només li queden forces per argumentar “així, en general”.

Els pensaments i les reflexions d’Alba van i venen, frenètics, cap endavant i cap enrere, com si rebobinàrem un d’aquells cassettes del segle passat, i de tant en tant s’embullen o conviden algun dels personatges a entrar en acció i establir-hi un diàleg. Tot ocorre una mica caòticament, seguit, amb rapidesa, però tanmateix la narració no perd mai el ritme ni el fil, i el lector sent que hi avança intrèpidament, sense voler abaixar del viatge... Mig enfebrat per tot aquell deliri vital i literari. El seu cap, el d’Alba, no para, el nostre, tampoc. Llegim i accelerem, i frenem de sobte, abduïts pels desvaris d’una jove que es veu més llesta que la resta i que ho qüestiona tot, enfrontant-se a les incerteses i contradiccions pròpies d’un primer món que li mostren la seua fragilitat.

Alba viu amb austeritat, no li’n queda altra. Odia la seua feina precària com a dissenyadora gràfica  junior per a una agència qualsevol que li xucla el talent i la sang. Al darrere hi ha una cooperativa, Abacus, d’imatge i filosofia altruista, però ja sabem com se les gasten els altruistes del segle XXI. Tot això li fa venir ganes de vomitar, però també els aliments que barreja i devora tota sola, dreta, sense fre: “la pizza no la gaudiré, l’engoliré, i em sentiré malament”. L’Alba no menja, es lliura al menjar com a teràpia, amb el formatge regalimant i els colzes plens d’oli “com si s’acabés el temps en un concurs americà d’un únic participant”.

La nostra protagonista és jove, però té un cap ben madur. La gent del seu voltant, amics, companys de feina, família, la coneixen poc i ignoren moltes coses sobre ella: com ara que odia la institució universitària, que sent una ràbia profunda pels “señoros a torres de marfil amb criades fent-los les rentadores” i que pensa coses com “una mili ens caldria als catalans per deixar d’aferrar-nos com un clavo ardiendo al rol de màrtir de Montserrat”, o allò de “a les catalanes i als catalans també ens agrada treure pit, així, en general: el que passa és que ho tenyim amb conceptes com Sortir De La Zona De Confort o Provar D’Obrir-nos. A Nous Espais Per Conèxier Gent Nova. Però same shit”.

Same shit. La mateixa merda! I l’Alba renega en privat, en català, en anglès i en espanyol, renega i no deixa estaca en paret. Se’n fot de la seua cosina Clara, la metgessa d’èxit, una mena de “doña Perfecta” triomfadora i de la germana de Clara, l’Eli, una esposa exemplar: “En el fons, el que més t’envejo és que no intueixes que algú et critica o se’n riu de tu; i no perquè siguis imbècil, eh, sinó perquè tens una ànima bona i pura. Així, en general”. I també té alguna “puntadeta” per als pares, aquests absents eternament presents. Als pares, l’Alba se’ls estima, però cadascú al seu lloc.

L’Alba renega, menja i de vegades vomita, no és bulímia, simplement en el vòmit hi ha la història d’una dona travessada per l’arcada de ser-ho: per la tirania del físic (viu marcada per una piga negra al rostre que tothom li recorda ha de cuidar i amagar, del sol, dels altres), pel mite de l’èxit social i laboral, per l’amenaça de quedar-se sola... Més sola del que ja està? Más sola que la una!

Així que la novel·la arrenca amb i vòmit, i com un vòmit, sortint de les entranyes d’un cos femení, i a partir de l’abjecció del qual l’autora construeix un retrat de ficció davant la crisi d’identitat d’una jove urbanita dels nostres temps. “No sé què soc, així, en general, però ara mateix en l’aigua. O també. Estiro la cadena: tres giròvags i el miratge de la meva cara segresta pel clavegueram, que estem de merda fins dalt. Almenys li acompanya una mica de salmó fumat, triturat”. L’arcada com a “símptoma i reflex de tot allò que s’ha d’expulsar per tornar a un suposat ordre imposat a una dona que sent que als vint i pocs ja s’ha rendit”.

Alba s’enfronta al món afartant-se de menjar processat per a guarir frustracions, és “l’única experiència hedonista, excessiva i de sacietat” a què pot accedir. I aquesta arcada (física i existencial) planeja per tot el relat , des del moment en què la coneixem vomitant al seu vàter una “pasta ataronjada” de salmó processat que va engolir una nit pensant que si menjava una “cosa de rics” no passaria el que sempre acaba passant: sentir-se perduda, inútil i surant en la buidor, fins al final del llibre. En realitat, l’Alba no fa més que “vomitar”: menjar, pensaments, injúries, ironies. “Què bé, el luxe de poder emplenar-se d’allò que fa mal i, en un tres i no res, tornar-se a buidar. Que les conseqüències siguin només aquestes. Hi ha qui viola i va a la presó; en canvi, de les meves vergonyes ningú s’assabenta”, pensa l’Alba, quan deixa marxar l’últim tros de salmó del seu cos i es buida de “tot vestigi de la finor que he cregut poder segrestar”.

Amb una actitud valenta, sense filtre, i amb un humor càustic, gairebé corrosiu i mordaç, a Andrea Genovart no se li escapa res: ni la Barcelona monstre que expulsa les seues criatures, ni la precarietat laboral dels joves, i ja no tan joves, ella mateixa ja està en la trentena. En definitiva, tots aquells que tenen dificultats per fer plans de futur, fins i tot costa imaginar-lo, quan a penes amb dificultat pots llogar un pis “cutre” compartit, on fa vergonya convidar la parella, o allò que s’assembla a una parella, perquè l’Uri (el seu interès romàntic), el seu “friend with benefits” (amigo con derecho a roce), ves a saber!, no s’aclareix, no sap què vol, com tants altres, i així, en general!

L’Alba es troba sola sovint, torna a casa i no sent remor, tothom té plans menys ella, i ni l’Uri ni la Berta (en la seua cursa per la perfecció femenina) li escriuen per proposar-li res o convidar-la a eixir, i heus aquí que acaba la nit amb una pizza congelada del paki més proper, llefiscosa, rica en greixos i additius: tota una orgia culinària!

Però a banda de tot el que ocorre, que no és poc, és com ho conta Genovart, a través d’un calidoscopi lingüístic: el català com a llengua conductora, central, troncal, determinant, però visitada tot sovint per refranys i expressions en espanyol, que “a buen entendedor, con pocas palabras basta”, més un degoteig d’acrònims i expressions en anglès. Un poti poti que, d’alguna manera, “caiga quien caiga”, reflecteix una realitat: la barreja bilingüe, ara ja plurilingüe, amb què es comunica molta gent jove a Barcelona, i no tant jove, molts d’ells fills i nets de l’emigració, però també aquells de llinatges catalans de tota la vida. Com ha escrit Imma Monsó: “Genovart, emparada en la seva llibertat de creadora, ha decidit transcriure a Consum preferent el seu discurs intern, àcid i reflexiu, en aquest català impur que parlen bona part dels joves urbans. Una parla que reflecteix el desconcert i la impossibilitat de sentir-se identificats amb el model estàndard, i d’això tracta, precisament, el llibre en qüestió. Per més irritant que els resulti als guardians de la puresa, la realitat de la llengua no admet cadenes ni mordasses i posar portes al camp només aconseguirà posar fi al poc o el molt català que ens quedi”.

Per què sorprèn Andrea Genovart?

Dit això, Andrea Genovart sorprèn per moltes coses, i no precisament pel tema que s’ha volgut esmombar, el de la llengua. Sorprèn per la maduresa narrativa de la novel·la, la visió telescòpica que té, l’agudesa en la mirada, però, sobretot pel to i pel llenguatge. És enginyosa, ràpida, corrosiva, directa, posa el dit en totes les nafres, i ho fa amb talent literari i sociològic, amb un relat d’estructura arriscada, on la llengua brolla sense filtre, tal com fa sovint el pensament, un relat on deixa anar la consciència, la bona i la dolenta, i on les descripcions dels ambients, dels personatges i els diàlegs, el  llenguatge i l’humor formen un tot que no decau, que manté la història.

I sí, Genovart ens ho està contant d’una altra manera, amb una veu molt personal, i ens parla de temes molt reals, candents, temes que es palpen en el dia a dia, en la vida, en les portades dels diaris. I a mesura que avança el llibre, dibuixa una crònica àcida de la Barcelona d’avui, però també de qualsevol metròpolis contemporània, on hi ha privilegiats i desgraciats –brutal el retrat, quasi caricaturesc, que en fa, de l’empresa on Alba treballa com a dissenyadora gràfica junior, i devastadora la manera com parodia les dinàmiques de treball i l’abús de poder dels caps–. Comença amb els missatges que li reclamen retocar feines entrada la vesprada o durant els caps de setmana, i culmina amb una “tendra” conversa  i “tendra” abraçada amb el Jordi, el seu cap, mentre aquest l’acomiada, “muy a su pesar”, de la feina. I bon vent i barca nova!

Des del començament, l’estil de Genovart atrapa: aquest monòleg interior “infinit”, “no sé què soc”, així, en general, però ara mateix en l’aigua“, i aquest ”així, en general“ que es repeteix al llarg de la novel·la com un efecte drill, una mena de barrena o repetició: ara li toca a la lectura prescriptiva de La Rodoreda, a la crítica a un sistema educatiu que tracta la literatura com una recepta mèdica: «Preneu-vos açò per saber què és la guerra», vosaltres que no ho sabeu, ara li toca la repassada sense complexos a Quim Monzó, o els millors desitjos per als seus caps a la feina, i mentrestant les paraules o les consonants es repeteixen i ocupen mitja pàgina, les onomatopeies posen vida al text, i els acrònims ens recorden en quina mena de món vivim, comprimit com una píndola.  Què busca l’autora amb tot açò, reflectir la insistència del pensament descontrolat? La bogeria de com vivim i pensem? Potser això, o més encara. Un estil gens tocat i posat, escassament primmirat, molt poc Noucentista. Però, amics, és que estem al segle XXI !

I deia que Genovart no deixa estaca en paret perquè treu punta de tot, esmola la llapissera, apunta, i endavant les atxes: els ambients asfixiants i sòrdids a la feina, les festes als pisos dels amics, les visites al metge, o l’escapada d’Alba al poble de son pare, una fugida en busca d’un “canvi d’aires”, perquè clar, com que has perdut la feina, ara pots viatjar, reinventar-te... I tot un fotimer de tòpics. El viatge a Torrelobatón (Valladolid), és una immersió en l’Espanya profunda que fa feredat: les mirades de les veïnes, sentir-se observada a tot arreu, la casa desembastada, aquella botiga amb quatre queviures... Els dos bars de dos germans enfadats, “pocos y mal avenidos”.  Al capdavall, un trencament amb la rutina, amb la vida mecanitzada que amb tanta gràcia i encert retrata en la novel·la: “Ja dins de l’edifici Beethoven, petjada digital i, a la minipantalla de les màquines de control d’entrada, la meva cara. Alba Giraldo Domènech, MerchadisINK360. Check verd, correcte”, la qual cosa em fa pensar en un gran llibre memorable i ple d’humor: La ciudad automática de Julio Camba.

El retrat d’una Barcelona actual, plena de controvèrsia

Alba viu a una Barcelona que no és aparador ni exemple de res, sinó que és “impura, contaminada” (i no només de pol·lució ambiental i acústica), sinó en el sentit d’allò que deia Julià Guillamon fa poc en una entrevista: “Barcelona se’ns ha anat de les mans” i concretava: “Barcelona és en transformació constant, com més va més despersonalitzada, i en la literatura es veu perfectament. S’ha convertit en un producte, no només com a ciutat, sinó també com a un producte editorial [...] Surten aquestes novel·les sobre la història del Barça, l’Hospital de Sant Pau, la Catedral dels Pobres… Són llibres que converteixen la història de la ciutat en un producte [...] Paral·lelament, ha sorgit una ciutat nova, sense memòria ni referents, on els poders públics i els capitals internacionals imposen la seva ficció.” I reblava el clau així “Barcelona per a un català és un problema”, “perquè és una ciutat que és capital i que no vol ser capital, que ven el seu cosmopolitisme a costa de la seva identitat”. Segurament, com ha escrit Eloy Fernández Porta: “Sí, Consum preferent és lírica, oral i bandida; l’única ecologia que l’Alba practica és, precisament, la verbal”.

Qui fa Barcelona, doncs, els catalans de tota la vida (acrònim proposat CTV), els turistes, els fills i nets d’emigrants arribats des de fa dècades, hereus de la llengua xava, els immigrants acabats d’arribar-hi? Què és ser català, és una qüestió de classe o de llengua? Què és el que molesta tant a certa gent en aquesta novel·la?

Dubte que libres com aquest posen la llengua catalana en perill, més aviat al contrari!, o almenys, no més del que ja ho està. Simplement reflecteixen una realitat, i a més amb un component irònic o sarcàstic que molts no han entès... i que ens adverteix que el purisme, a la llarga, genera rebuig. Com comentava en una conversa Imma Monsó, membre del jurat que va premiar la novel·la: “la tria de Genovart reflecteix una realitat com una casa de pagès, perquè no podem pretendre ”salvar“ el català i, al mateix temps, evitar que es contamini: cap llengua s’ha salvat així. Les llengües no es conserven en formol ni són una eina apta només per a escolars, manuals, diccionaris i acadèmics. Les llengües són del poble, que els dona vida, i tot allò que viu està sotmès a canvis, evolució i mutacions”.

Al cap i a la fi, aquesta  és la novel·la d’una autora capbussada sense por en la nova oralitat literària i una manera d’escriure, transgressora, sense atendre a les normes ni a allò políticament correcte, per això es mesclen expressions en castellà, anglicismes i construccions lingüístiques de l’argot digital. I sobretot, es capbussa en una realitat incòmoda, que molts s’estimarien més no veure, no fos que es desfés el miratge...

Lluny de ser una novel·la generacional, tampoc era la intenció de l’autora, Consum Preferent és el retrat de la Barcelona actual, i de qualsevol metròpolis del segle XXI, del dia a dia, de la voràgine. Un retrat que l’autora ha tractat de fer el més fidel i versemblant possible, amb la intenció de reflectir una societat que de tant en tant utilitza el castellà -o fragments- en la seua parla quotidiana, fins i tot en les millors cases, per fer gràcia, per crear un contrast, o simplement, com apuntava Joan Fuster, perquè el castellà ha pesat i pesa encara molt en la nostra educació i sovint hi ha expressions i paraules de les quals ni coneixem l’equivalent en català. Aquesta també és una altra realitat. Sobretot em sembla que Genovart no vol crear escola o definir un tipus d’ús de la llengua en la literatura catalana, ni de bon tros!, simplement s’esplaia i construeix una història plena de sentit, trencadora de la somnolència digestiva d’alguns.

La polèmica, però, està servida. Una polèmica que “té molt a veure amb l’ús de la llengua com a arma llancívola i molt poc amb el seu ús com a artefacte narratiu”. A Genovart li recriminen escriure en “catanyol”, i això em fa pensar en l’Spanglish, tot està inventat!

 I alguns lectors o “potencials lectors” s’emprenyen perquè la protagonista fa servir, de tant en tant, refranys i frases de l’idioma de son pare, oriund d’un poble de Valladolid, amb qui ella manté converses bilingües. “I doncs, com s’entén, que un text escrit en lo pus bell catalanesc del metavers inclogui mots, expressions i àdhuc paràgrafs sencers en un altre idioma? Imaginem algunes raons possibles”, escrivia recentment Eloy F. Doncs. Voilà que Consum Preferent ha produït gran consternació, i durà cua.

Al capdavall, com diu Guillamon, el tomb comença quan Barcelona “es converteix en una mena de Rio de Janeiro estrany, i aleshores la gent valora anar a la platja i fer surf i anar amb patinet i aquestes coses, que no és precisament el projecte noucentista”. I a Consum preferent, l’Alba ens mostra aquesta Barcelona, a les antípodes del Noucentisme. Iconoclasta, atrevida, trencadora i provocadora, Andrea Gelavert, que també fa cara de bona xica, com l’Alba de pensaments inconfessables, aquella cara “de no haber roto nunca un plato”, sembla que amb la seua primera novel·la ha trencat tota la vaixella. Això és començar amb força per a una òpera prima. I ara que en parlen, encara que en parlen malament. Només el temps posa els llibres en el seu lloc.