Tinc un gat que cada dia ix a veure si troba un enemic seu d'aspecte temible que ronda pel veïnat, una espècie de pantera que el sobrepassa un pam i pesa un parell de quilos més que ell. Ben sovint el meu gat torna sense collar, ple de clapes i d’arraps, o amb una parpella a mitja asta. És vell i està gros, i no té ungles en les urpes de davant (el vam trobar ja així). Alguna cosa ha de notar que falla cada vegada que llança un ganxo suposadament infal·lible. I no obstant això, quan ha dormit prou abandona el seu confortable racó dins de casa i se'n va a afrontar el seu destí, tant si fa fred com si fa calor. Actua com un suïcida, o com un cretí, però, ah!, és que això està en la seua naturalesa. No li importa quedar-se cec amb tal de deixar tort a l'altre. El seu cas no és molt diferent del de la faula popularitzada per Orson Welles, per boca de Mr. Arkadin, sobre l'alacrà que clava el seu agulló en l'irresistible llom de la granota que li està ajudant a travessar el riu, tot i que sap que s'afonaran els dos. Tots els que senten aquesta història s'identifiquen amb la granota. Ningú s'identifica amb l’alacrà. I, no obstant això, tots dos són víctimes de la seua naturalesa. L’alacrà del seu irrefrenable impuls de matar i la granota de la seua pietat imprudent, com el meu gat ho és de la seua insondable insensatesa. Tots són víctimes de si mateixos tant com de la seua nèmesi particular.
Si cal creure el que se sent i el que es llig, tots estem escandalitzats pel massiu espionatge a què ens estan sotmetent. I estem espantats davant la creixent manipulació del nostre comportament per part dels qui acaparen les nostres dades. En un capítol de la sèrie basada en els relats de Philip K. Dick, Electric Dreams, algú assenyala un dallò i diu referint-se als inconvenients de la tecnologia invasiva: «És molt fàcil, desendolla’l». Però no ho fem. Tan sols ens queixem. Ens lamentem a través dels mateixos mòbils amb què som espiats, i mentrestant comprem més artefactes domèstics amb els quals parlar per tal que algú, en alguna banda, sàpiga a quina hora se’ns ha acabat el paper higiènic. No hi ha ningú que a hores d’ara no s'haja adonat que el model de desenvolupament que ens ha portat fins ací és insostenible i presenta visos preocupants d'estultícia. I cada vegada més gent s'esquinça les vestidures, clama al cel, exigeix als governants que facen alguna cosa, la quadratura del cercle, que detinguen el deteriorament del planeta però sense erradicar cap de les pràctiques que el causen, com ara l'automoció individual. Sí, «ens agrada conduir», astut publicitari, i no volem renunciar-hi ni tampoc al fet que en tots els supermercats hi haja sushi de tonyina o que Amazon ens continue deixant a la porta de casa tota mena de xuminades provinents de l'altra banda del món. I que l'ecosistema no done per a tot això no deixa de ser un enfadós fer la mà. Ací ningú pareix que vol renunciar a res, ningú vol desendollar el sistema ni desendollar-s’hi, encara que tots sabem que ens està matant. Els que han estat fumadors contumaços entendran perfectament la síndrome. L’alacrà de la faula, també.
Un s'esforça a creure, perquè així vol creure-ho i l'ombra de Rousseau és allargada, que els mals irremeiables que toquen a la nostra porta no es deuen a una cosa anomenada naturalesa humana, sinó al neodesenvolupament global propiciat per un capitalisme desregularitzat, davant del qual l'home comú, convenientment individualitzat, degudament compartimentat, oportunament aïllat dels seus congèneres i, sobretot, quirúrgicament separat de si mateix, res no pot fer. Però el dubte creix davant l'espectacle quotidià, que de vegades assoleix la dimensió de gran guinyol, com en l’última cimera sobre el clima. Ni canvi climàtic, ni emergència climàtica: clima. El que és terrorífic no és tot allò que ens auguren els diversos oracles i nigromants de tertúlia, no són els vaticinis que se'ns anuncien cada vegada amb major nitidesa, sinó veure que hi anem rectes, més que impotents impertèrrits, incapaços de reaccionar, menats per pulsions que estan per damunt d'aquesta voluntat comunament considerada una característica distintiva de l’ésser humà. Tot indica que anem cap a on anem arrossegats per aquesta altra forma de voluntat essencial, però també banal, de què parlava Schopenhauer, sense la qual res no existiria però que desposseeix l'existent de qualsevol sentit: la voluntat cega de ser per a no deixar de ser el que siga i amb aquest únic propòsit.
Aquesta voluntat, de la qual la intel·ligència humana suposadament és la seua forma més alta de representació, la seua més perfecta objectivació a pesar que mai l'ha acabat de dominar, aquesta voluntat cega és la que en última instància determina els nostres actes, siguen accions o omissions, cada vegada pareix estar més clar. Tendim a creure, i així ho ha visualitzat el cine, que si demà s'anunciara l'arribada imminent del judici final, tots deixaríem el que estem fent, cauríem de genolls i ens posaríem a resar agafats de la mà. Però hi ha motius per a sospitar que no seria tal com ho pinten. Qui estiguera en ratxa voldria acabar la partida de truc abans que l'enxampara l’Harmagedon; qui estiguera jugant al Fortnite online també, només per assolir els últims segons de glòria de la història; els proselitistes de tota espècie redoblarien la seua matraca per obsoleta que fóra la seua causa; els telenotícies continuarien informant fins a l'últim moment, competint pel share; els anunciants es barallarien per contractar el darrer anunci; els venedors d'assegurances es farien la barba d’or; i no faltaria qui donara l'ànima a Déu maquinant la manera de vendre pai-pais en l'infern. O el regne consumista neoliberal s'estén més enllà d'aquesta vall de llàgrimes, o alguna cosa terrorífica, terroríficament estúpida, està inscrita en la nostra naturalesa.
0