Com és ben sabut, recentment l'alcalde de Madrid ha fet disparar tres-cents quilos de pólvora a la vora del Manzanares, en una zona renaturalitzada on nien i campen tot d'aus migratòries, llúdries, colobres d'aigua, alguna rabosa i molt de vianant, amb rumb i sense. Més de cent vuitanta espècies, segons diuen els qui es dediquen a comptar-les. Una animalada. Fou per a celebrar la victòria del seu partit polític a la ciutat de València, digueren, encara que nou mesos després d'aconseguida i, casualitat o no, el dia de les eleccions gallegues, que també han guanyat. Però, detallets a banda, era per una bona causa, era, segons paraules de l'edil, «per a estretir llaços entre dues comunitats autònomes fonamentals per al futur d'Espanya». Pel que sembla encara no s'han assabentat que els valencians som al món per a ofrenar glòries a Espanya des de, almenys, l'exposició regional de 1909. No serà perquè no ho proclamem ben alt i en el primer vers del nostre cant més emblemàtic, perquè no es diluïsca la idea. Al fet que tragueren rèdits de la proesa pirotècnica va contribuir no poc una part de l'oposició local i una certa premsa alarmista, que a falta d'objeccions de més substància van fer seues les dels animalistes. La mascletà tindria lloc en un lloc inapropiat, la fauna silvestre patiria i les mascotes de la zona es traumatitzarien. I molestaria als vells, als malalts, i fins i tot a algunes persones d'aspecte saludable a les quals, inexplicablement, enerven les explosions. Pardalades.
Un paio s'endugué un husky siberià a l'esdeveniment per a demostrar que un gos educat com cal, un gos de bé, no té per què tindre por de les carcasses, amb tan mala fortuna, que quan van començar a xiular els coets borratxos i les serpentines al xitxo se li multiplicaren les forces, es va desfer de la corretja i va fotre el camp cames ajudeu-me, i per a demostrar com era d’inoportú l'esdeveniment i d’inadequat el lloc, la dissidència va difondre un vídeo en què es veia l'amo corrent darrere de l'acollonat animal. Imatges a les quals algú va afegir les d'un ànec suposadament infartat a causa de les explosions. Com es va saber després, el palmípede ja era mort quan va començar el festeig, però, encara que no haguera estat així, és igual, no deixaven de ser unes proves de pa sucat amb oli. L'ànec, un fluix, ja ho va dir la presidenta d'aquella comunitat, i l'husky, un cagat que mereix ser degradat a la condició de gosset falder. Aquests animalistes són uns il·lusos. Cal ser-ho per a pensar que amb tals indicis commourien als promotors del sarau. ¿Com pot afectar la mort d'un puto ànec a aquells que converteixen en assignatura per a escolars l'art de convertir un bou en una botifarra agonitzant, a aquells que no van moure un dit ni van deixar que ningú el moguera per a auxiliar a més de set mil ancians que s'estaven asfixiant perquè, de tota manera, «no se salvaven enlloc», als que corren a homenatjar als aficionats al tir al xiquet palestí, esport de moda i espècie en via d'extinció, o als molts que no volen saber res d’aquesta mena d’assumptes o que sabent-ho els dona igual o ho aplaudeixen? No way.
En tot cas, cal alegrar-se del fet que els habitants d'altres latituds comencen a adonar-se de què va açò de les Falles. Que imaginen aquests set minuts que va durar l'ensordidora proesa multiplicats per mil. Segur que troben motius per a solidaritzar-se amb una part dels seus congèneres valencians. Però que prenguen també bona nota: avui la mascletà és només un simpàtic gest d'agermanament; si esdevé tradició, demà serà un acte sagrat que els definirà com a col·lectivitat. Qui s’hi excloga, s'autoexclourà d'aquesta col·lectivitat, en mostrarà la seua desafecció. La festa és un aglutinant poderós que evita la necessitat d’arguments per a l'adhesió a un grup. L'acció ritual i el respecte als elements sagrats evita fatigosos raciocinis. I una vegada tots els cors van a una —els cervells no cal, perquè desapareixen—, és fàcil regnar sobre la massa resultant. La mascletà és un d'aquests actes que harmonitzen, igualen, agermanen. Res uneix tant com una traca estrepitosa, una foguera —si és amb execució, millor—, una música animosa, rítmica i reiterativa, o un sant patró. El preu és deixar de ser un mateix, però una vegada s'ha provat com n’és de còmode, són pocs els que tornen a reclamar la unicitat existencial. Qui s'exclou de la desfilada, del càntic, de la processó, qui no participa de l'entusiasme general i no vibra a l'uníson, esdevé dissident i es proclama enemic, i si no s’hi proclama ell, ja ho fan els altres.
La festa simplifica molt les coses als polítics. L'ànima d'un poble contingut en una traca, no és un prodigi, això? I disparant una en el lloc apropiat ja són dues ànimes, les de dos pobles que, mira per on, voten majoritàriament el mateix. A veure com ho fan l'any vinent per a incloure en el programa una queimada, unes sevillanes i un toro enmaromao, amb la qual cosa ja tindran més de mitja Espanya on ha d'estar. Com poder, s’hi pot, i no cal descartar que algú ho estiga barrinant. En tot cas, hi hagué mascletada en el Manzanares i durant aquestes falles hi haurà xotis en el balcó de l’Ajuntament de València. Més enllà del circ —amb pa o sense—, la de fester és una eficacíssima pell de corder per a qualsevol dirigent o aspirant a ser-ho, per això les festes han esdevingut els vasos comunicants de la política. Són com plagues, i els polítics, els seus vectors de transmissió. En això van a tots a una. L'alcaldessa de València ha dit que els que s'han oposat a la mascletà madrilenya són uns pallussos, i els altres s'han defensat al·legant que l’ensalada d’explosions és «un fenomen cultural transversal» que «cal tractar amb trellat». Poca discrepància de fons hi ha ací. La conclusió és que cal molt més que un ànec difunt i un gos acovardit per a parar una festa, i molt més que uns ciutadans al·lèrgics al soroll mentre no siguen majoria. Quant a aquesta oposició que vol ser reducte del que queda de racionalitat en les nostres societats, ha de decidir-se: o intentar apropiar-se de les tradicions, en pugna amb els seus oponents polítics, o qüestionar els seus fonaments i la seua vigència. Als que trien la primera de les opcions cal desitjar-los bona sort educadament. I als que trien la segona, millor encert que el demostrat en aquesta ocasió.
0