Que les paraules han perdut, si no tot, gran part del seu valor ho sabem tots els que ens entestem a il·lustrar la ciutadania amb les nostres prescindibles opinions, però si hi ha un àmbit on la paraula ja no val res, aquest és el de la política. Ni la paraula ni les intencions, tan sols els fets, i aquests sorgeixen de la correlació de forces, dels càlculs estadístics i de la gestió d'oportunitats i singularitats més o menys imprevisibles, d'un pragmatisme atroç, al capdavall. I atés que un sol entrar en el joc polític amb l'ànima immaculada, motivat per un discurs que proclama tot el contrari —alts ideals, causes generoses, voluntat de servei públic—, descobrir aquesta veritat és un procés dolorós que alguns dilaten tot el que poden. Pel que es veu, és que li ha passat a l’escriptor Javier Cercas, que en poc més de quatre mesos ha passat de demanar el vot per a Pedro Sánchez a repudiar-lo emfàticament, a ell i a tota la classe política, de la qual assegura, emprenyat com una mona, que a partir d’ara passarà més que de menjar merda, i ens recomana a tots fer el mateix. I tot perquè, en contra del que el mateix Sánchez havia declarat no fa molt i en contra de les seues pròpies prediccions, hi haurà amnistia per als encausats pels fets del frustrat intent independentista català. No deixa de ser curiós que fins llavors Cercas no havia detectat cap altra contradicció digna de tal repudi, però passem-ho per alt. Imaginem que el matí que va rebre la notícia se li va quedar la mateixa cara que a aquells que, quan encara estaven aplaudint l’espitosa intervenció de l'ara ministre Óscar Puente en el Congrés replicant a Feijóo, es van desdejunar amb la foto en què apareix amb un somriure d'orella a orella, brindant amb xampany per l'ampliació del port de València al costat del president Carlos Manzón i l'alcaldessa María José Catalá.
Potser Cercas ha arribat a on anava, com tants altres, potser està fent com el capità Renault en Casablanca, que mentre està clausurant la tafureria que ell mateix freqüentava es mostra escandalitzat perquè allí es juga, però en el seu cas vull pensar que no és cinisme, sinó ingenuïtat. El que li ha passat em recorda el que els passà a molts que van eixir de la cambra d'aïllament sensorial que era el franquisme i es van atrevir a formar un grupet polític independent al seu poble. Els grans partits es van afanyar a desqualificar-los etiquetant-los d'oportunistes o reaccionaris, però els que vam viure el fenomen de prop podem testificar que no sempre era així. El que vam veure alguns va ser, a banda del contingent habitual d'arribistes i emboscats, gent emergida d'un llarg silenci imposat, que no tenia formació política, però que estava dotada d'uns valors cívics gens menyspreables, entre els quals destacava la insubornable honradesa que reclama ara Cercas indignat. S’havien cregut el discurs democràtic, i després de no pocs titubejos i no poca desconfiança saltaven a l'arena electoral. No sabien que els independents estaven tàcitament prohibits. El que va succeir va ser que els grans partits, els partits sistèmics, van eliminar-los, absorbint-los o esclafant-los mitjançant unes pràctiques que aquells passerells ni imaginaven ni van veure arribar. En uns casos pervertint als que, sabent-ho o sense saber-ho, estaven disposats a deixar-se pervertir, i en altres fent que es penediren i tornaren ressentits a l'armari. No és difícil de veure un paral·lelisme amb els actuals intents d'acabar amb el bipartidisme. Fa poc, algú d'una certa rellevància pública, que havia participat en un d'aquests últims intents i havia aconseguit ocupar un escó en el Congrés, em confessava en privat que s'hi havia trobat amb coses que no esperava, i que per això ho havia deixat a la primera ocasió. Al contrari que Cercas, que enrabiat ens demana a tots que votem en blanc, aquesta altra persona es negava a fer públic el que havia vist «perquè no volia contribuir al fet que la gent deixara de votar».
Dos desenganyats, dues conclusions distintes. No compartisc el paternalisme il·lustrat del meu interlocutor, que prefereix deixar en la inòpia als seus conciutadans abans de córrer el risc que les conviccions democràtiques d'aquests trontollen a causa del seu testimoni. Segurament té raó Cercas demanant que obrim els ulls. Però dubte que la seua recomanació de votar en blanc i advocar per la lotocràcia —l’elecció dels governants per sorteig—, siga ni tan sols sensata. Segurament és injust afirmar que tots els que entren en política ho fan amb la intenció de servir els interessos de corporacions criminals, grups de pressió amb intencions espúries, rapinyadors del que és públic i tota mena de poders en l'ombra, però qualsevol mínimament avisat sap que, si no s'immola abans, acabarà fent això o cohabitant amb els que ho fan, i si no ho sap, és perquè és un incaut, un pardal. Tant com els que voten atenint-se exclusivament a la literalitat dels discursos electorals. Els legítims desitjos de qualsevol aspirant a servidor públic, els seus benintencionats propòsits, les seues ambicions altruistes, tot això, si ho té, es creuarà més d’hora que tard amb el dictat inapel·lable dels qui manen realment. I de res serveix que arribe a ocupar comandament en plaça per sorteig. Per tal de sobreviure, no tindrà més remei que amalgamar les seues aspiracions, les seues idees i els seus actes amb poderosos imperatius, cosa que uns faran amb ganes, com qui se sent elegit, guiat per algun déu, i altres amb un fàstic profund que els dificultarà mirar-se a l'espill cada matí. D'un dia per a un altre hauran de substituir els seus valors i sentiments per les consignes imposades i la fredor del càlcul estratègic.
Els desil·lusionats com Cercas continuen pensant que la política ha d'estar sotmesa a consideracions morals. Potser, però en la pràctica no és així, els mitjans utilitzats no solen ser congruents amb la meta perseguida, no poden ser-ho, i com més aviat ho reconeguem, millor. És cosa sabuda com a mínim des dels temps del Borja, que van ser també els de Maquiavel. En política les debilitats es paguen, i les abstraccions humanistes tenen poca utilitat més enllà de servir d'empedrat per als discursos. En política es menteix, es traeix, s'enganya, es manipula, es difama, es pacta contra natura i més. Tot es justifica apel·lant a la necessitat d’aconseguir uns fins que mai no acaben d'arribar. I els electors, perseguint el mateix miratge, transigim, ens tapem els ulls, ens fem els sords i practiquem la doble moral en nom del possibilisme, guiats pel mateix principi envilidor. Certament, no tots som iguals, uns posem el límit en un punt i altres en un altre, el nostre substrat ètic és substancialment diferent, però a l’hora de la veritat tot esdevé relatiu. Hem assumit que el primer objectiu és assolir el poder, i després ja veurem. Per als que pretenen canviar l’statu quo, aquest després es tradueix invariablement en claudicació, perquè el que s'adquireix, amb sort, és la titularitat del poder, no el poder pròpiament dit. Així hem arribat a un punt en què només es pot votar el mal menor. Si hem de creure en la ingenuïtat de Cercas, aquest se n’acaba d’adonar i li sembla insuficient i humiliant. A molts altres també els ho sembla, però no opten per la rabiola. Fa temps que no voten a favor, sinó en contra. Pel que es veu, no hi ha cap altra cosa que un puga fer, que segurament deu ara mateix fer: resar perquè santa Rita ens concedisca la vista necessària per a votar el menys dolent. I perquè aquesta possibilitat d'elecció no desaparega, que és una cosa que pot arribar a passar i no necessàriament per la força. El dia que no puguem fer-ho o que no hi haja res que ens semble menys dolent que cap altra alternativa, ja podrem dir que estem definitivament fotuts.
0