Còmplices de l'oblit

Giorgio De Chirico. L’enigma di una giornata, 1914.

0

Pel que diuen els àugurs que pul·lulen en els mitjans, aquesta pandèmia tindrà efectes significatius en la macroeconomia i en l’ordre geopolític, però tot pareix indicar que, independentment de com i quan acabe, no en quedaran molts senyals que permeten prolongar el seu record. Per descomptat, no aquella reguera de cares rosegades per la pigota tan habituals fa unes dècades, o aquella discapacitat tan característica que ocasionava la poliomielitis. Les seqüeles entre els que l'hagen patit, siguen les que siguen, seran poc visibles. Deixarà morts, això sí, però aquests són vestigis extremadament volàtils. Passarà com amb els d'aquella pandèmia del 1918, de la qual ningú se’n recordava fins que aquesta va vindre i ens va refrescar la memòria. Però deixarà, vull creure-ho així, molts xicotets records personals, petites troballes sobre nosaltres mateixos, sobre la manera com percebem el temps i sobre els ancoratges de la nostra vida, que el descens del nivell de la normalitat ha deixat al descobert i ens ha permés de veure, unes poques cicatrius provocades per inesperades sinapsis, ja sabeu, aquestes topades entre dues partícules neuronals que es queden embrancades i espurnejant capritxosament dins del teu cap fins al dia que se t’acaben les piles.

Durant aquells passejos restringits de quan va acabar el confinament domiciliari, solia passar per davant d'un edifici d'aigües potables que té en la façana una placa on consta l'any de la seua inauguració, 1937. Mai abans m'hi havia fixat, o si ho havia fet, no li havia donat la menor importància. Ara, cada vegada que la veia no podia deixar de pensar que mentre estaven fent aquella obra la Guerra Civil estava en el seu apogeu. També, en aquella mateixa ruta, un poc més endavant, estaven reparant un pont, i vaig imaginar que cada vegada que en el futur el creuara me'n recordaria del maleït coronavirus. De sobte un s'adona que tal dia estava succeint tal cosa, que tal record personal coincideix amb el d'una efemèride, que quan es va estrenar la pel·lícula que estàs veient s'estava preparant una massacre, que aquesta persona que apareix en la fotografia que tens en les mans no ho sabia, però moriria poc després. Per tot arreu hi ha fites que ens recorden que va passar alguna cosa que per a uns seria el fruit dels seus càlculs perversos i per a altres una sorpresa fatídica. En qualsevol punt per on passem es barregen la voluntat i l'atzar, i amb la informació suficient un s'adona que la casualitat no és més que un miratge provocat per la ignorància.

Caminem sense saber què xafem, que sol ser la vida amortitzada d'altres, el saldo de la seua voluntat i de la seua sort. I de sobte, quan ens assabentem que allí mateix, on siga, va haver-hi un esdeveniment històric, o que, simplement, algú significatiu va descansar una nit, aquell lloc anodí cobra sentit. Si coneixes l'idioma amb què està escrit el món, aquest et parla, i et conte el que et conte, et parle d'inferns oblidats o de paradisos perduts, el resultat és sempre gratificant. És un plaer al qual t'acostumes una vegada l'has experimentat, i pateixes quan no arriba. Quan no tens les claus per a interpretar el món et sents a la deriva i rodejat per la boira. Així que un tracta d'aprendre a llegir-lo sense deixar-se aclaparar per una erudició excessiva, que és tan estèril i et fa tan analfabet com la ignorància absoluta. No és una tasca fàcil en aquests temps en què la reconstrucció es confon amb la falsificació, les franquícies han sembrat el món d'establiments de cartó pedra, amb falsa solera, o un urbanisme falsament historicista ha estandarditzat els centres històrics. Cal anar amb molt de compte perquè no et donen garsa per perdiu. Per no parlar de tots els que es dediquen a reescriure el passat, que a la callada van canviant fites per coses que són massa toves per a fer de mollons.

T'acostumes a preguntar-te qui haurà mort en aquest llit d'hotel en què jaus ara, qui i com s'hi haurà refocil·lat, o quines ruïnes hi haurà davall d'aquest tros d'asfalt o de quines restes s'alimentarà tal arbre centenari. Passeges pel món com per una gran necròpolis. Fas com aquell amic provecte, que anava al cementeri per a recordar qui estava soterrat en cada nínxol, perquè cada un li contava una història que revifava la seua memòria. A tu no t'agraden els cementeris. Penses, com Vicent Andrés Estellés, un que es va fer passar per epicuri fugint de la hipocondria, que els morts no es detenen en aquests llocs, que passen de llarg, però fas una cosa que s'hi assembla molt. De tant en tant busques en Internet, aquest immens fossar global, per a saber què fou d'aquell mite de joventut, d'aquell actor, d'aquell personatge que se't va quedar adherit a la memòria, que alguna cosa faria per a meréixer-ho, t'endinses en les pàgines de l'antic famoseig i mires les restes del naufragi d'una època, aquella que se suposa que és o que fou «la teua» —ho diuen els que volen apropiar-se d'aquesta—. Simultàniament has anat adquirint l'habilitat i el costum de projectar els rostres i els cossos dels altres cap al futur, de veure el vell que hi ha darrere de cada físic trempat. O al revés, creus besllumar amb una claredat visionària el xiquet que fou aquest ancià que camina com qui fa un compte enrere.

També et mires en l'espill, que sempre et desmenteix la imatge que de tu mateix serves al teu interior. No t'importa molt haver-te quedat calb, o saber que aquesta dent amb què somrius és un trist succedani del rutilant ullal que hi havia al mateix lloc, excepte pel que saps que això significa, excepte perquè saps que és la pèrdua visible d'altres pèrdues que no es veuen. Et mires i tractes de recordar qui eres i d'endevinar els estadis que et falten per a arribar a la definitiva decrepitud. I de vegades penses en tots aquells secrets que poden desaparéixer amb tu. Arriba un moment en què t’adones que només tu saps alguna cosa sobre determinat assumpte, i que si no fas res per a remeiar-ho, t'ho emportaràs a la tomba. Ho contes abans que siga massa tard, o calles? Contribueixes al desmemoriament, o tractes de fer-li front? Potser en un primer moment sents vertigen davant d'aquest vòrtex que s’enfonsa en el no-res, però arriba un punt en què t’adones que aquesta és una de les poques coses sobre les quals tens un control inequívoc, i llavors comences a sentir un plaer pervers davant la possibilitat de convertir-te en còmplice de l'oblit.

Etiquetas
Publicado el
2 de marzo de 2021 - 11:01 h

Descubre nuestras apps

stats