Durant els mesos estivals, els mitjans de comunicació, sempre pendents de la salut del seu públic i sempre amb la mateixa quantitat de fulls o de pantalles que omplir, acostumen a reiterar les recomanacions per a evitar que ens socarrem al sol, que el vent de ponent ens arrossegue mar endins o que la maionesa en mal estat ens faça anar al comú amb més freqüència que no convé. I ara, amb l'afegit de la pandèmia anant i venint, tot aquest periodisme didàctic es fa especialment enutjós. D'altra banda, aquesta obsessió tutelar rarament s'ocupa d'assumptes substanciosos. Poques vegades ensopeguem amb un consell que tinga caràcter de divisa. Tornem de vacances morenos, sans i estalvis, però tan ignorants de la vida i tan indefensos com ens n'hem anat, amb l'enteniment botinflat i la guàrdia baixa, desprevinguts, a mercé de la fauna que, a totes les escales, servint-se de la proximitat personal, de la retòrica publicitària o del discurs polític, ens parasita amb més o menys mala intenció i més o menys profit. Aquest grapat de consells breus i precisos, fills de l'experiència, pretén pal·liar en alguna mesura aquesta insuficiència pedagògica sense perdre de vista la màxima horaciana prodesse et delectare. Tant de bo el benvolent lector els trobe tan profitosos com a un li han semblat quan ha caigut en la temptació d'escriure'ls.
1—Primer i principal: fuig de les promeses de felicitat. Tota operació basada en una promesa de felicitat és una estafa. L'oferta de felicitat manufacturada fa temps que ha superat la demanda, i és fàcil caure en la temptació de voler aprofitar alguna ganga. La felicitat no es pot fabricar, processar ni envasar. Tampoc ens està esperant en un lloc concret. La felicitat està dins d'un —creu-t'ho, el tòpic és cert— i aflora quan apareix el catalitzador adequat, que pot ser qualsevol cosa, des de la més previsible a la més insospitada, des de la més primària a la més sofisticada, des de la més cara a la més barata, des de la més innocent a la més perversa. L'únic que compta és que no t'agafe mirant cap a un altre costat.
2—Desconfia dels que llueixen un somriure permanent. O són uns moniatos, cosa que comporta perills imprevisibles, o són éssers molt fràgils, i amb el seu somriure resplendent el que pretenen és cegar els altres perquè ningú no veja el pou de misèria que hi ha dins d'ells i en el que cauràs per poc que et descuides. La majoria de tals individus són inofensius, pobres canelobres amb l'autoestima per terra que mai no alçaran el vol, però de tant en tant algun arriba a convertir-se en un gran somriser de masses, en un perill públic. Aparta’t d'ells com de la lepra, però, per si es dóna el cas, procura que no conserven de tu un record especialment ingrat.
3—Tampoc et refies dels que es mostren sempre cautelosos i fan tota mena de malabarismes per a evitar ofendre't. També semblen inofensius, desemparats, però tenen una sensibilitat especial per al greuge i han desenvolupat una habilitat igualment excepcional per a gestionar-lo. Més tard o més d’hora els ofendràs tu a ells sense adonar-te’n, amb una facilitat que et deixarà esbalaït, i llavors, amb una violència volcànica, et mostraran tota la seua rancúnia per l'esforç que, sense que tu l'hages demanat, han estat fent per a no ferir-te.
4—Rebutja l'afalac. Fes-te’n immune. Si se t'acosta algú que el practica, posa't en guàrdia com si se t'acostara un alacrà. Com bé sap bona part del personal sanitari, tan aplaudit en èpoques recents, l'afalac és no poques vegades, si no sempre, el dors de la hipocresia, de la duplicitat, de la mala fe, és el fulcre de la manipulació. En l'afalac sempre hi ha xantatge, l'esperança implícita d'una recompensa a càrrec teu, immediata o futura. Gira l'esquena als aduladors i no tingues por d'equivocar-te. La gent honesta rarament afalaga. El que fa és aplicar el seu judici crític i, o bé donar-te la seua sincera opinió, o bé callar, cosa que també t’hauria de posar en guàrdia pel que puga significar. El contrari de l'afalac no és el retret sincer, sinó el silenci prudent, commiseratiu i falsament cortés.
5—La generositat només ho és si és a fons perdut. Si estàs sent munífic en espera de reciprocitat, t'estàs equivocant. Si esperes alguna mena de retribució, el que estàs fent no és altruisme, el que has fet és iniciar un negoci deficitari. Així doncs, abans de seguir sospesa les pèrdues. El despit causat pel desagraïment pot arribar a ser una important font d'aflicció i, fins i tot, fer de tu una mala peça.
6—Si algú es dirigeix a tu donant per suposat que ets més fava que ell, estigues segur que ell ho és més que tu, en cas contrari no ho hauries notat. És prudent i elegant dirigir-se als altres imaginant que són, si més no, tan intel·ligents com un mateix, però sempre cal estar preparat per a actuar en conseqüència si descobreixes que no és així, perquè aleshores acabaràs fent el fava davant d'un que és encara més fava que tu.
7—En una pel·lícula de l'Oest, que lamente haver oblidat com es titulava, se sent un vaquer dir-li a un altre: «Mai no traeixes a un amic ni dónes una oportunitat a un tonto». Sembla una màxima summament judiciosa que val la pena observar. Però té un problema: Què passa si t’adones que el teu amic —el teu líder, el teu mite, el teu referent— és tonto? Què passa si t’adones que, a més de tonto, és un cabró superlatiu? Què passa si t’adones que, inadvertidament, has estat còmplice o víctima de les seues trapelleries? El més sensat és enviar el camarada en qüestió a prendre pel ses. La lleialtat té uns límits a partir dels quals, d’amic, passes a convertir-te en un moniato o en un canalla en nom d'una virtut imaginària.
8—Una de les paraules més valuoses que existeixen és curta i extremadament comuna, i no obstant això ens costa utilitzar-la amb propietat. És «no». És cert que de vegades no podem, però moltes altres sí i no ho fem. Ens resistim a pronunciar-la perquè el poder sempre s'ha ocupat d'eradicar l'asertivitat del nostre comportament, de fomentar en nosaltres el desig de complaure els usufructuaris de l'autoritat institucional, els pares, els mestres, la Guàrdia Civil, el capellà o el banquer que ha pres el control de tots els nostres xavos. Fins fa poc era un mecanisme de supervivència sobredimensionat però més o menys conscient. Ara, amb això de les xarxes socials, complaure a tot déu ha esdevingut un reflex condicionat, una malaltissa i indiscriminada necessitat d’aprovació que no demana justificacions, en què ha desaparegut tot rastre de racionalitat.
9—Digues la veritat o menteix, el que t'aconselle la prudència. Però si decideixes ser sincer, procura ser clar. Ser clar no vol dir simplificar, sinó evitar els subterfugis, significa no anar amb pal·liatius, ni piadosos silencis, ni mitges veritats. Alguns pensen que és possible transmetre la veritat mentint, però no és cert, així que alerta amb ells. Ni la veritat ni la mentida existeixen al marge de les paraules, amb anterioritat a elles. Els fets potser sí, però això és un altre tema.
10—Finalment, però no per això menys important, no perdes el temps discutint amb algú que viu atrinxerat en les seues conviccions i que, per molt d'esment que poses en els teus raonaments, saps que no les canviarà gens. Afirma una dita popular que, si discuteixes amb un porc, els dos acabareu arrebossats en merda, però ell haurà gaudit i tu no. Llevat que sigues un copròfil de la dialèctica, reserva les teues energies per a debats de més substància i profit. Fins i tot discutir amb la tele pot resultar més útil que intentar polemitzar amb un d'aquests cretins inflexibles.
Que tingueu un estiu profitós i fins a setembre si res no ho impedeix.
0