Amb treva o sense treva a Gaza, a hores d’ara la impotència t’escanyussa la gola i només vols esputar-la, però et resisteixes a perdre les bones maneres. Prens distància, esperem que no massa, i mentre busques un fil amb trellat del qual estirar et ve a la memòria un matí de juny del 2003, el del dia vint-i-cinc exactament. Te’n recordes molt bé perquè fou quan van publicar les fotos dels cossos destrossats i maquillats dels fills de Saddam Hussein. Van aparéixer simultàniament en quasi tots els mitjans de mig món. Les havies vist en la portada i en les pàgines interiors d'El País, mentre desdejunaves en l'hotel. Vázquez Montalbán, amb qui havies quedat per a fer-li una entrevista, portava en la mà un exemplar d'aquell mateix periòdic i bullia d'indignació. Entenia que la publicació d'aquelles imatges macabres marcava un abans i un després en la trajectòria del diari en què col·laborava des de feia anys i en la trajectòria de tants altres que fins aquell moment s'havien mantingut dins dels límits de la decència periodística. El mateix entenien molts dels seus col·legues, que van reaccionar públicament de manera semblant. La polèmica no estava en si aquelles morts eren procedents o no, sinó en la conveniència de mostrar els cadàvers i de fer-ho de manera tan cridanera. El Frankfurter Rundschau, aleshores un dels més importants d'Alemanya, va dir en un editorial que «independentment dels crims de què estan acusats [els fills de Saddam], la difusió representa una violació dels principis bàsics del món civilitzat». Peter Bathia, president de l'Associació d'Editors de la premsa nord-americana, va dir per la seua banda: «Desitjaria que l'administració [Bush] fora tan oberta amb la informació en general com ho han estat en aquest cas. Aquest no ha sigut un patró d'aquest govern». I l'especialista nord-americà en temes d'ètica i periodisme Bob Steele afirmava cautament que «hi ha una inconsistència, fins i tot una paradoxa, potser hipocresia, quan el govern defén la difusió d'una certa informació i després censura amb força una altra».
El patró del govern dels EUA a què feia referència Bathia havia sigut el de no mostrar cadàvers, sobretot els propis. Amb aquesta finalitat, en la guerra del Golf havien començat a «encastar» els periodistes entre les tropes i a controlar la difusió de qualsevol imatge relativa al conflicte. Les accions de guerra havien de semblar selectives, quirúrgiques, netes i precises. Així és com en l'anomenada «autopista de la mort», la que uneix Kuwait amb Bàssora, on, passant-se per les castanyes la convenció de Ginebra havien estat executats milers de civils junt amb el gruix de l'exèrcit iraquià, oficialment rendit i en retirada, s'obrava el miracle que no s’hi veiés cap mort, tret d'un tanquista socarrat que pareixia eixit d’una pel·lícula de Roger Corman. En conjunt, es va llançar sobre les ciutats iraquianes l'equivalent a vuit bombes com la d’Hiroshima, però a penes hi vam veure alguna víctima. Això havia sigut en 1991. En 2003, durant la invasió i posterior guerra de l’Iraq, per culpa d'Internet els estava resultant difícil d’amagar els morts davall de les moltes estores de Bagdad, però la consigna era la mateixa, i exceptuant allò que aconseguia mostrar la insurgència iraquiana a través d’un incipient i insòlitament permissiu YouTube, poca cosa véiem del que es va començar a denominar «danys col·laterals». No obstant això, la imatge dels cadàvers dels fills de Saddam els interessava difondre-la com a trofeu de guerra, i es van assegurar que aquella difusió fora massiva. Feia quasi dos mesos que Bush havia anunciat des del portaavions USS Lincoln un triomf que no acabava d'arribar, hi havia una necessitat urgent de mostrar trofeus, i decidiren fer-ho a la manera del Far West, exhibint els cossos dels linxats a la porta de la cantina. Així va ser com El País i el gruix de periòdics i televisions de l'imperi es van convertir d’un dia per l’altre en uns mitjans sensacionalistes, exhibint unes imatges capaces de rebolicar l'estómac de qualsevol persona mínimament civilitzada, i no pel seu interés informatiu, sinó perquè així convenia a l'estratègia nord-americana, fet que contravenia l'ètica periodística i «els principis bàsics del món civilitzat» als que al·ludia el Frankfurter Rundschau.
És difícil saber quins rèdits va obtindre aquella operació propagandística entre l'opinió pública occidental i si el balanç fou positiu. Ara mateix, els mitjans, i les xarxes socials, que s'estan convertint en una de les seues principals fonts d'informació, estan sent molt escrupolosos en aquest aspecte, o això volen donar a entendre. Com li van explicar recentment a Maruja Torres, després d'obligar-la a retirar unes imatges explícites sobre les matances a Gaza i amenaçar-la de tancar-li el seu compte en X (Twitter), «l'exposició a escenes sagnants gratuïtes pot ser perjudicial, especialment si el contingut es publica amb la intenció de provocar delit en la crueltat o per plaer sàdic». És la intenció que, amb un cinisme i una capacitat de penetració en la ment dels altres només equiparable a la de Jahvé, uns avaluadors anònims li adjudiquen a la veterana periodista i li impedeixen de mostrar la massacre de civils perpetrada per l'exèrcit regular israelià. Però és molt probable que aquests censors s'estiguen esforçant en va, perquè molt més terrible que veure la mort és endevinar-la, veure com aguaita a través de la vida, i per a això n'hi ha prou amb uns pocs grams d'informació verídica. Poques fotografies ho mostren millor que la que encapçala aquestes línies. Una dona travessa un riu poc cabalós xafant amb compte el fons i alçant-se lleument la falda, com procurant no mullar-se-la. Tant el seu vestit com els arbres que es veuen reflectits en l'aigua indiquen que és estiu, i és lògic pensar que està refrescant-se. Tot en aquesta foto està en calma, desprén un lirisme innegable. Però, què feia en l'àlbum d'un soldat alemany, entre altres que mostraven escenes de guerra? Una inscripció manuscrita en el dors de la foto canvia completament la nostra percepció inicial: Die Minenprobe. Vom Donez zum Don 1942. El que veiem a partir d'aquest moment és una «detectora de mines», una dona ucraïnesa que està sent obligada a caminar davant de les tropes que es disposaven a travessar aquell riu per a netejar la ruta d'explosius, una pràctica habitual de la Wehrmacht durant la seua invasió de la Unió Soviètica. Segons els arxius de la 36a Divisió de les SS (l'infame Batalló Dirlewanger), aquesta pràctica va causar la mort d'uns tres mil bielorussos només en 1943. Van començar amb jueus i «bandits» —en llenguatge actual, terroristes—, però no van tardar a utilitzar el primer veí que enxampaven.
Entre el que les imatges mostren i el que realment diuen pot haver-hi una distància infinita. Cap de les fotografies que ens estan intentant ocultar avui dels xiquets morts a Gaza, en siguen mil o vuit mil, i no sols durant les últimes setmanes, no diu tant com aquelles en què apareixen xiquets palestins vius, eufòrics, mirant a la càmera amb uns ulls en què brillen totes les possibilitats que ofereix una vida encara per viure. Com les instantànies que il·lustren la crònica que el passat trenta-un d'octubre escrivia Stephanie Hegarty per a la BBC. La primera és un selfie que es va fer Ahmet Alnaouq amb els seus nebots. Les seues edats van dels dos als tretze anys. En aquesta imatge tots, excepte un dels més xicotets, que juga distretament al fons, ens miren amb aquesta alegria en el rostre privativa de la infància. És la primera cosa que veiem, la seua expressió feliç, innocent i confiada. Però ja en el peu del selfie se'ns informa que dels onze que apareixen allí, vuit estaven ja morts el dia de la crònica, rebentats per una bomba que va posar fi també a la vida dels seus pares, oncles i avis, un total de vint-i-una persones d'una mateixa família de les quals catorze eren menors. «El grup de WhatsApp estava en silenci, tots eren morts», diu Ahmet. El reportatge dona compte d'altres casos semblants, i hi apareixen més fotos, però cap no ens ensenya un cadàver, en totes es veuen xiquets que somriuen a la càmera amb una candidesa desarmant. El que ens diuen, el que ens criden aquestes imatges, és el contrari del que mostren. Fa més mal veure aquests xiquets vius, amb totes les seues il·lusions intactes, que no morts. Alguns encara estan podrint-se davall de les runes o agonitzant en un hospital sense aigua i sense llum, però a partir del moment que ho sabem no cal que ens els mostren estripats per a sentir tant de dolor i pietat per ells com fàstic i menyspreu pels que manen tirar les bombes, els que les tiren, els que es lucren amb aquestes morts i la seua pila de còmplices. Que tots ells guarden bé aquestes imatges per a documentar el seu sinistre historial, que no les perden. La posteritat, a falta d'un tribunal millor, podria quedar privada de conéixer les seues proeses.
2