Es va inaugurar la fira del llibre i la ràdio estava allí per a contar-ho. El reportatge estava estructurat de manera que una sèrie d'escriptors desfilaven davant del micro per a parlar d’allò que duien a la sària. «Jo vinc a la fira per a presentar açò o allò», i a continuació tractaven de descriure-ho, fent un penós exercici de jibarització, i adornaven la seua intervenció glossant la importància que per a ells tenia l'art de l'escriptura o com de bonica els pareixia la primavera. L'un darrere de l'altre. I a mesura que avançava la desfilada, un sentia avançar una onada de vergonya, una íntima incomoditat impregnada d'humiliació vicària. Una institució, la premsa, que en principi és la subsidiària, li marcava la pauta a la que se suposa que té prelació, la literatura. En teoria, l'escriptor crea i el periodista informa, però la crònica estava guionitzada per aquest últim, i els literats, convertits en personatges de la faràndula, s'esforçaven per complir amb agraïment el paper assignat dins del format degradant. Al cap i a la fi, estaven allí per a això, per a esdevindre espectacle, aconseguir la gasetilla o la simple menció de l'endemà, atraure el públic, tractar de col·locar-li els seus mirífics específics dispensats en vers o en prosa i intentar fer un poc de caixa.
En açò també el món s'ha posat del revés. En comptes d'anar la plebs a la cerca de savis en què trobar consell, són aquests els que corren darrere de les masses reclamant un poc d'atenció. No insistiré molt en com d'equivocada és l'estratègia, perquè qui més, qui menys, ho sap. Les gasetilles serveixen per a omplir periòdics i ací sol acabar la seua utilitat. I exhibint-se en presentacions, firmes i debats, l'autor s'arrisca a defraudar les expectatives del lector devot, si és que aquest s’hi presenta, ja siga perquè la seua dedicatòria autògrafa decep o perquè les seues habilitats socials no satisfan les expectatives que ha creat amb les seues habilitats literàries. I què dir d'aquells que s’acosten a veure com és de convincent o de simpàtic un escriptor de cos present per a decidir si comprar el seu llibre. És com comprar melons palpant-li els testicles al fruiter. En aquest afer escènic sempre tenen les de guanyar els individus mediàtics, és a dir, els prèviament mediatitzats, i els que saben ser didàctics de manera acrítica o amb un criticisme merament formal, una cosa que el lector autocomplaent i peresós agraeix i que la indústria sap i fa temps que explota convenientment. No cal dir que els vertaders savis —llevat de les excepcions i els excepcionals— acaben renunciant a participar en aquest espectacle de transformisme i despersonalització, o sent desallotjats per la porta del fracàs en companyia de tots els que, per una raó o una altra, són incapaços de seguir el joc.
La mercaderia que exhibeixen les casetes acaparades subreptíciament per les grans editorials i distribuïdores porta el blindatge de l'èxit i es vesteix amb tota mena d'enunciats ampul·losos que sacralitzen la lletra impresa, legitimant apriorísticament qualsevol ús que es fa d'ella, obviant les moltes moniatades que s'imprimeixen per cada frase amb substància. Però no tota la culpa del que passa és del mercat. La tutela que fa l'Administració de l'activitat creativa, assimilant-la al concepte patrimonial de cultura, potser no és tan bona idea com molts pensen, si més no tal com es practica ací. Ara mateix, al marge de la indústria de l'entreteniment a gran escala i del mainstream, hi ha molt poques editorials que no depenguen en un grau o un altre de les ajudes públiques, bé siga a través de convenis revestits de premis literaris, d'ajudes directes (però no indiscriminades), o de subsidis a través de certs negociats temàtics, això que alguns, amb ànim injuriós, anomenen xiringuitos. Com tampoc no hi ha banda ni músic que puga sobreviure sense contractes municipals o d'institucions que es nodreixen directament o indirectament de l'erari, ni pel·lícula que no siga finançada amb diners públics —sobretot, reveladora paradoxa, les que venen avalades per grans grups mediàtics—, ni artista plàstic que no depenga dels pressupostos dels museus i centres culturals que van proliferar com a bolets en la dècada dels noranta.
De manera que no pocs «creadors», en comptes de part activa del contrapoder, esdevenen escribes, resignats o submisos servidors de l'establishment, i les seues obres esdevenen promptuaris dels assumptes que estan de moda en funció de criteris comercials, polítics o de tots dos alhora, del quals porten ben apresa la llista, igual que la forma d'enfocar-los. Però, tot i això, no hi tenen res a fer. El món cultural camina a pas de gegant cap a l'oligopoli, cap al duopoli més aviat, per bé que la pluralitat de segells es manté, tot donant una falsa imatge de pluralitat empresarial. En l'àmbit de l'edició, Planeta mou des de fa poc els fils de Bromera, i Penguin Random House acaba d'adquirir Roca Editorial; amb això, aquests dos grans grups han comprat ja quasi tot el que els sortia a compte. Cada vegada menys autors, menys empreses editores, productores i distribuïdores copen el gruix d'un mercat en què introdueixen els mateixos productes o pareguts, parafrasejats o consumits repetidament per un públic amb pulsions addictives. L'aparent abundància de l'oferta no fa sinó camuflar un panorama paupèrrim, el balast sobre el qual es drecen uns pocs tòtems visibles per a la majoria. Una situació que indueix a pensar que les amenaces per al futur del llibre i dels productes culturals en general no venen tant de les noves tecnologies o d'una superintel·ligència suplantadora, com d’aquells que, ara mateix, n'exerceixen el control.
0