Els gurus de l'autoajuda coincideixen a dir que tot el que ens sembla inexplicable adquireix sentit quan es veu amb la perspectiva adequada. Potser. Però, què fem mentrestant? Cada vegada costa més de prendre el pols a la vida. U fa temps que sospita que el nivell d'incertesa amb què vivim no seria suportable si no disposàrem de tants comandaments a distància. Gràcies a ells podem arribar a creure que una part del món ens obeeix. El control remot ha vingut a suplir l'alarmant inutilitat de la nostra llibertat d'elecció. Encara que, potser, això és part del problema, perquè sovint la vida no respon als nostres desitjos per molt que li donem al botó. En molts aspectes encara funciona segons les lleis de la mecànica clàssica, segons una lògica implacable de causa-efecte que cada vegada ens consta més d'entendre, que no volem acceptar.
Ens faltaven els dubtes sobre el que fins ara pareixien certeses inamovibles. Virus inesperats a banda, pel que es veu ja no hi ha cap mena de determinisme biològic. Així, per exemple, segons els últims descobriments de la ciència (crec que és la ciència, però no n’estic molt segur), ara el gènere és fluid (tres de cada deu el tenim així, informa El País). El meu cervell reptilià ni afirma ni nega, no és aquesta la seua funció, però, ancorat com està en els anys setanta, que per a un humà actual és com estar ancorat en l'era quaternària, està convençut que, si alguna cosa hauria de ser més fluida, és el sexe, el de tota la vida. Intueix que, si es follara més, cada u com puga i li pete, les incerteses serien menys. Però follar ha anat esdevenint cada vegada més fotut. La cosa es va començar a tòrcer seriosament amb la SIDA, en els vuitanta, i els factors dissuasius no han fet més que proliferar. No és gens estrany que la gent vaja despistada.
Quan pareixia que teníem aquella maleïda malaltia controlada, sorgeixen del no-res pandèmies que empenyen a l'onanisme amb guants, màscara i, si escau i ets molt aprensiu, preservatiu. Per no parlar del clima social i de certes benintencionades iniciatives legislatives que aconsellen embridar els instints carnals. Però el pitjor és que la biologia, de vegades, no atén a raons, una xicoteta festa es pot convertir involuntàriament en un acte procreatiu, i, tal com està el món, tal com estarà segons totes les previsions, a un nombre creixent de ciutadans la possibilitat de tindre descendència li suscita uns escrúpols d'índole pràctica i moral bastant comprensibles. I encara que no és ineludible tindre-la, és un fenomen que sens dubte incrementa el nivell d'incertesa general. La falta d'interés per deixar progènie dificulta en gran manera la tasca de trobar-li sentit a l'existència.
En tot cas, sembla evident que la penya necessita un pla per a anar per la vida. Com feien abans per a tindre’n un? La gent estava convençuda que les coses havien de ser d'una determinada manera, i tots es comportaven, més o menys, d'acord amb aquest disseny preconcebut. Viure consistia en una successió de missions a complir, de manera que, si tot anava mitjanament bé, la mort acabava per semblar una victòria. Era l'època en què, a pesar de la falta de penicil·lina, o potser gràcies a això, es componien grans simfonies i s'escrivien novel·les plenes de grans preguntes i de respostes més o menys convincents. Què substitueix ara a aquella cultura que supurava transcendència? Les firmes de llibres en el Corte Inglés? O són aquests macrobotellons en les platges i en els polígons industrials?
S'han acabat les grans preguntes? Ja no tenim respostes? Temps ha, si tot fallava, sempre quedava la religió. En certes pel·lícules antigues es repeteix una escena que sembla absurda en els temps actuals: un està en un destret, obri la Bíblia i allí apareix la resposta, dóna igual la pàgina. Aquells paios eren uns passerells o ens estem perdent alguna cosa? La solució està a fer-se seminarista? De l’Hare Krishna? Pastafari?… Ara en comptes d'obrir la Bíblia encenem el mòbil, a veure si algú ens ha enviat un acudit. O ens submergim en Internet igual que aquells s'internaven en el Pentateuc. Però aquells veien la llum de seguida i tancaven el Llibre visiblement reconfortats. Està clar que la dissonància cognitiva era de millor qualitat. Nosaltres passem d'una pàgina a una altra, i d'aquesta a la següent, errabunds i sense esma, fins que sona el telèfon i algú ens pregunta «Què fas?».
En la majoria dels casos, siga el que siga, no és el que voldries estar fent. Tu havies estudiat amb altres expectatives, però aquell coneixement que acumulaves era més perible del que et feien creure i no ha tingut temps de transformar-se en habilitats que la societat estiga disposada a remunerar adequadament. La vigència dels oficis disminueix a ulls vista. El que ahir era la promesa d'un esplendorós futur, avui és una tasca robotitzada o un treball prematurament devaluat. El passat immediat està ple d'oficis amb esdevenidor, i el present està entaulellat fins al sostre amb títols i diplomes inservibles. Sentim que la societat no ens dóna ferramentes per a millorar i que nosaltres no podem fer res per a millorar la societat. Cal començar a preguntar-se si els pedagogs que es dediquen a insuflar expectatives en els més joves hi tenen alguna responsabilitat. Potser caldria exigir-los que dediquen a satisfer les esperances dels seus antics alumnes durant tant de temps, almenys, com van dedicar a alimentar-les.
I mentrestant, el col·lapse global guaitant la seua sinistra nàpia. Cuidar el planeta o donar-lo per perdut? Al discurs oficial la hipocresia se li n'ix per les orelles. No paren de desenvolupar tecnologia i infraestructures per a pal·liar els danys que la mateixa tecnologia i les infraestructures —aquestes i les ja existents— provoquen en el medi ambient, perquè de decreixement no volen ni sentir-ne parlar. Mentrestant, per a calmar possibles histèries exageren la quota de culpa i de responsabilitat individual i ens donen a entendre que amb un poc de voluntarisme podem frenar el deteriorament del planeta, encara que per sota mà ens diuen que açò no té remei, que cal terraformar com més aviat millor el cinturó d'asteroides.
I enmig d'aquest panorama, els que haurien d'aportar solucions ens volen posar un psicòleg de capçalera. Per a què, exactament? Per a ajudar-nos a torejar amb la incertesa fins a l'últim dels nostres dies, aquell en què, per fi, podrem veure-ho tot amb una perspectiva adequada? Per a evitar que en un rampell de lucidesa o empesos per la desesperació —trastorns reactius més o menys impredictibles a banda— decidim anticipar l'irreversible esdeveniment? D'acord, tots hem vist Què bonic que és viure. Però, no estarem una vegada més davant d'una maniobra lampedusiana? La solució és encoratjar el nostre estoïcisme, el nostre marasme, la nostra resignació? Què fem amb les causes econòmiques, amb el nostre tèrbol sistema de sancions socials, amb el deteriorament de les relacions interpersonals propiciades per les noves tecnologies? Què fem amb la resta de mancances estructurals? Què fem amb la falta d’expectatives o amb les miserables expectatives que s'albiren en l'horitzó? La solució és fer-nos encaixar en el motle, convéncer-nos que no podem aspirar a res millor que aquest manicomi en què ens ha tocat viure?
0