Va haver-hi un temps en què la vida en el cine no era com s'entestava a mostrar-se al meu voltant. Direu que avui també és així, però no. Ja sé que hi ha encara una llista tremenda de coses que només passen en les pel·lícules, però us parle d'una època en què era precisament per això pel que anàvem a veure-les i ningú no esperava que foren d'una altra manera. Quan jo era menut, en les pel·lícules americanes —només n’hi havia de dues classes, les americanes i les altres— em cridava l'atenció que allí tots tingueren uns cotxes tan grans que dins podies jugar al xurro va, mentre que nosaltres n’anàvem quatre dalt d’una Villof, o que en totes les cases hi haguera uns frigorífics mastodòntics que feien que la nevera de gel on guardàvem els pits de pollastre pareguera un acudit.
Però això no era fals, eren inversemblances que es devien a les diferències que hi havia entre la realitat retratada i la que circumdava a l'espectador. Responien a un desfasament, pràcticament desaparegut gràcies a la globalització econòmica i el mimetisme cultural, que ens impedia veure una altra mena d'artificis més subtils. Com que un home i una dona es feren un bes i al cap de poques hores estigueren casant-se en Las Vegas sense passar pel tàlem, un miratge que va malmetre la vida de bastants incauts. O que hi haguera personatges que es guanyaven la vida escrivint articles o es feien rics perquè una editorial els havia acceptat un llibre. Però el més estrany era que, mentre que en la vida real qualsevol intent de conversa esdevenia un guirigall, en el cine la gent sempre parlava per torns. Gràcies a coses com aquesta, les històries esdevenien comprensibles i, fóra quin el fóra el missatge, arribava a l'espectador. Ací va ser on vaig començar a entendre per què en el cine les coses no podien ser exactament igual que en la vida real, per què el cine era cine i la vida real era una altra cosa i era bo que així fóra, que com més es diferenciaren, millor.
En la vida real a ningú no li importa què diuen els altres, però si alguna cosa t'interessa, segur que trobes a algú encantat de repetir-te-la. En el cine, o s'entén a la primera o t'ho perds. Per això els actors, llevat que no importe una merda el que diguen —que aquesta és la sospita—, han de vocalitzar com José Sacristán, és a dir, com ningú no ho fa en la vida real si no vol que pensen que està guillat. I per això els diàlegs han d'encaixar els uns amb els altres com rajoles en un mur. O haurien d'encaixar, perquè d'un temps ençà no és així. Prolifera un realisme carrincló, tan cru com inútil, que dóna lloc a un cine on es pantaixa molt en el llit i no s'entén a ningú quan parla. Un realisme que pretén reproduir fidelment en la pantalla el que passa en el carrer, en la sala d'estar, en l'alcova o en un llit d'hospital, i substituir amb això la ficció.
No es tracta de citar títols, és un fet que impregna el llenguatge audiovisual en tots els seus fronts, incloent-hi les pel·lícules i sèries de misteri, on els forenses i els cadàvers cada vegada tenen més protagonisme, o les de superherois i de ciència-ficció, que també aspiren a la versemblança, han perdut la innocència circense o fantasiadora de la qual procedeixen i també volen ser «realistes» a la seua manera, pretenent que personatges com Spiderman o Batman tinguen un sòlid substrat psicològic, o que la trama que inclou viatges en el temps s'ajuste a les lleis de la física. I no és casualitat que aquest realisme ens el brinde també una certa publicitat, la que, just a l'hora de dinar, t'intenta vendre adherents per a la dentadura postissa, lubricants per a Déu sap què, remeis per a les hemorroides o condons. Menteix, com fa sempre la publicitat, professió de falsaris, però ho fa d'una manera cada vegada més «realista», amb una pretesa franquesa i autenticitat.
Aquest realisme que pretén ser cada vegada més explícit, que renuncia a usar els tradicionals artificis narratius o els degrada, en voler ser sincer també menteix. És un realisme —«naturalisme», si ens abelleix ficar-nos en jardins semàntics—, que, tot volent mostrar la realitat, l’amaga. Perquè incorporant el soroll al codi realista, no volent modificar el món aparent, l'única cosa que s'aconsegueix és fer-lo més inintel·ligible del que ja és. El que reprodueix un realisme així és una realitat cada vegada més abstrusa que sembla haver perdut la capacitat d'organitzar-se a si mateixa i no troba a ningú que ho faça per ella. De manera que u sospita que aquest afany de versemblança, aquest verisme, no és sinó la perplexitat que es mira a l'espill, impotència artística, clamorosa incapacitat de travessar les aparences de la realitat per a, precisament, arribar a ella.
0