Un, dos tres,...provant

A veure… ja sabíem que la “Gran Banca”, agents del FMI i les grans corporacions que controlen els mitjans de comunicació escrits i audiovisuals d'aquest país estaven intervenint en els processos interns dels partits i en les institucions de la nostra gran nació. Però ahir vaig constatar que aqueixa confabulació s'ha estès fins arribar a les grans cadenes de distribució que controlen les grans superfícies i centres comercials.

Estava jo tan tranqui·lament assegut en el sofà de casa esperant veure repetit el tercer gol de Messi al Bernabeu, quan de sobte i com a traïció, en la meua pantalla plana va aparèixer un anunci d'una coneguda botiga d'electrodomèstics. Era en una cadena nacional i en horari de màxima audiència. Se m'oferia un article que, segons aquesta corporació internacional, havia d'adquirir immediatament perquè -i cite textualment- “jo no sóc ximple”: Un botó espia.

És evident, i els assegure que no sóc un d'aquests bojos addictes a teories conspiranoiques, que el moment històric en el qual una càmera espia es converteix en un producte de consum massiu equiparable al microones, la batedora o la planxa de cabell no és anecdòtic. Ja hem vist com en els últims temps, enregistraments d'una pèssima qualitat han sigut subministrats als mitjans de comunicació per membres de tot tipus de comitès, federals o no, d'un i un altre partit. Miren si no què li va passar al pobre Heredia amb aquella reunió amb les joventuts. És lògic pensar que les grans empreses que mouen els fils de l'alta política tinguen un legítim interès a assegurar-se una major qualitat en el futur subministrament del sucós material que ha de venir: congressos, judicis, viatges amb cotxe a Pontevedra… D'altra banda, tothom sospita ja del smartphone del company de cadira en el Consell de Ministres, però qui serà el valent que s'atrevirà a descordar la camisa d'aquell secretari d'organització regional assegut al fons a la dreta per a comprovar si aquell botó és de nacre o silici? Ningú.

Ja sé que la majoria de vostès pensarà que se me n'ha anat la pinça. Però lligen, lligen la literatura de l'anunci d'aquest producte en el web d'aquesta multinacional de l'electrònica i diguen-me vostès si això és o no és un missatge en clau dirigit als futurs delegats federals o als convidats al despatx d'un ministre de l'interior: “Vols ser l'espia més boig de la teua ciutat i gravar tot el que passa al teu voltant? Amb el botó espia de 8GB podràs espiar els teus amics, el teu cap i tothom.” I continua “El botó de camisa és fàcilment camuflable en el teu jersei, polo o camisa i a través d'ell podràs fer fotografies i gravar àudio o vídeo. Demostra-li a la teua mare qui és el vertader lladre de les galetes.”A la teua mare diu“, com si ens xuclarem el dit.

No s'obliden els anunciants de la possibilitat que aquest producte interesse també la cúpula de l'actual partit en el govern. És lògic que intenten abastar la major quota de mercat possible, per la qual cosa l'anunci relata els avantatges tant tècnics com judicials de proveir-se de l'artefacte: “Podràs veure amb tot detall què estan dient de tu, descobrir reunions secretes i fotografiar-les d'amagat o demostrar que no ets culpable amb els àudios”, diu el prospecte. Au, pren del flascó Carrasco!!

Finalment se t'adverteix que “és il·legal l'ús de càmeres espia ocultes per a gravar terceres persones sense el seu consentiment en llocs privats. ”Llocs privats“ diu. Des de quan s'han organitzat en llocs privats els millors congressos de la història o s'ha repartit la pasta de la visita d'un Papa? Això es fa en el hall d'un hotel de luxe o al caliu d'un bon gin-tonic en una taverna. A més, val que no puc gravar ”terceres“ persones, però no diu res de les ”segones“, que en general són les que al final controlen el cens o porten l'agenda de ”Don Vito“.

Avui he tornat a encendre la tele. Un iogurt amb bífidus, un detergent amb partícules miraculoses, un advocat que em retornarà la meua clàusula sòl i per a acabar el bloc d'anuncis, una altra vegada, el botó espia. Em tem que açò tindrà conseqüències. Com a poc, deixarem de començar amb el clàssic “companys i companyes” per a dir allò de “Un, dos tres... provant”.