L'Estat asetrillat

En pocs dies, el Govern espanyol ha generat dos notícies via disposició legislativa, amb dispar ressò mediàtic: la primera, és l'avantprojecte de l'orwelliana “Llei de Seguretat Ciutadana”, altrament coneguda com a “Llei anti-15M”; la segona, molt menys coneguda, és el Reial Decret publicat al BOE del passat dissabte 16, relatiu a la comercialització d'oli en hostaleria. Dos mesures a priori no connexes però que evidencien una mateixa i determinada concepció sobre el funcionament de l'Estat i el seu paper en el context actual. Anem a pams.

És ben lògic que salten les alarmes. En matèria penal i de drets fonamentals l'avantprojecte de “Llei de Seguretat Ciutadana” és un autèntic despropòsit: aprova multes administratives -imposades de forma unilateral i sense tutela judicial- per valor molt superior a multes assignades per a delictes i faltes greus si contemplades al Codi Penal. Però aquest debat -d'indubtable rellevància pública però eminentment tècnic- n'amaga dos més, encara més rellevants, darrere la superfície.

El primer ateny a la fixació de l'agenda política. Tal i com passa en l'avantprojecte sobre avortament o el projecte de llei educativa, centrada en els tradicionals fetitxes de la dreta espanyola, els concerts i la religió, sembla més una legislació concebuda per forçar un debat determinat en un sentit que per durar. És obvi que el desgast actual que reflecteixen les enquestes i l'escàs consens assolit en la seua elaboració i aprovació garanteix que la majoria del paquet legislatiu del PP no estiga en vigor ni tan sols dos anys. Més enllà del fet d'acontentar a l'electorat fidel -la base conservadora i catòlica de pedra picada- l'esforç apunta a fixar el debat públic en una direcció determinada, via el cor de mitjans i tertulians afins.

El tema de l'ordre públic no és casual. En els successius baròmetres del CIS, Policia, Guàrdia Civil i Forces Armades són les úniques institucions que superen el 5 sobre 10 d'aprovació. La resta suspenen sense remei. L'atur i “la situació econòmica” encapçalen l'indicador de preocupacions del comú de la població, el primer amb gairebé un 80%; al voltant d'un 75% dels enquestats creuen que la situació econòmica és dolenta o molt dolenta, i que té visos de seguir igual o empitjorar al llarg del següent any. Tot i la insistent propaganda governamental, els organismes internacionals continuen dibuixant un escenari d'un atur considerablement per sobre del 20% cap a 2020, en el millor dels escenaris. I segons totes les instàncies amb veu als grans mitjans, no hi ha alternativa funcional al programa d'empobriment i caiguda dels salaris reals -via pujada d'impostos indirectes, factures d'aigua, energia, taxes, etc. L'única manera de plantejar aquest escenari com a digerible és dibuixar el caos absolut com a alternativa. La policia front a l'abisme.

Aquesta estratègia, però, té òbvies limitacions. Tot i la retòrica de trenta llargs anys que parlen de l'Estat en retirada, del desmantellament imminent de l'Estat de Benestar i la mort dels Estats-nació en favor de l'èter de les institucions europees, sembla que l'Estat, com a espai, més enllà de les institucions en sentit estricte, continua sent central, i la població n'espera solucions. La prova és que fins i tot en sectors on teòricament s'ha retirat -aigua, energia, residus sòlids- existeix la percepció que l'Estat, en tant que regulador -o meta-regulador- és el responsable d'un espai ample de qüestions socials. La prova més tangible i recent és la vaga de la recollida de fems a Madrid: s'ha entès com una negligència, i en última instància una derrota política de l'Ajuntament, tot i ser un servei formalment privatitzat. La percepció social, segons totes les enquestes, segueix sent favorable (en un 60%) a la intervenció del govern en l'economia; un 35% aposten per ampliar-la, encara majoritaris.

La prova de que, a pesar de la retòrica, l'Estat -entès de forma ampla i incloent les distintes Administracions i organismes públics- no ha perdut la seua centralitat com a instància central i de regulació és observar el comportament de la pròpia gran patronal que mai històricament ha dormit molt lluny del seu generós paraigua. Del monopoli de la Casa de Contratación de Sevilla a l'actualitat, amb les grans empreses de l'IBEX plagades de directius procedents de la carrera política i contractats en virtut del seu poder per a la captura regulatòria.

Al contrari del que afirmen els panegírics pro-UE, en la gran majoria de matèries els Estats continuen tenint les competències decisives i obren segons el seu parèixer, fins i tot en contra dels criteris de lliure competència tant repetits als successius Tractats. El cas de les setrilleres d'oli ha sigut paradigmàtic: el lobby dels exportadors d'oli d'oliva intenten convèncer la Comissió Europea de la mesura. Davant la renúncia de les institucions de la UE a imposar-la, en tant que no hi havia al darrere motius de salut ni interès general, els exportadors convencen el govern espanyol, que en la redacció del Reial Decret ni tan sols es molesta en fingir un interès públic darrere la mesura. Simplement, protegir la patronal de l'oli d'oliva. Capitalisme de BOE, la via espanyola al lliure mercat.

Així, arribem a l'extrem ridícul de no tenir en l'espectre polític a ningú realment partidari de la lliure competència per als sectors on és necessària, ni que siga de manera residual -per una inveterada tradició de confusió de l'interès públic amb el privat- i menys encara a forces polítiques amb voluntat de fer servir el poder estatal per garantir la redistribució i la igualtat d'oportunitats, per una sèrie de prejudicis de tipus liberal i de reducció de l'Estat que el propi liberalisme es passa per l'engonal quan arriba l'hora de subvencionar i conseqüentment rescatar després d'haver arruïnat els seus negocis de concessió pública.

El dia que ens multen pel carrer per portar botelles d'aigua reomplides de l'aixeta potser ens aturem a pensar-hi. I mentrestant, a seguir parlant del que importa: d'imputacions, de primàries i que abaixar impostos, per suposat, és tope d'esquerres. Circulen.