De Diades i dubtes

Nou d’Octubre. Un altre Nou d’Octubre sense pena ni glòria, com de costum. Enguany, com ha caigut en diumenge, ha sigut, si cap, encara menys rellevant que de costum. Com els últims anys, recorde que el nostre simulacre de Diada està al caure dies abans, cabrejant-me amb les campanyes institucionals de la Generalitat, sempre tan blanques, som una societat que no sé què, un poble que no sé quantos, una retòrica rimbombant al servei de cap contingut, ni tan sols reivindicativa i no serà perquè no hi ha coses a reivindicar. Un any més que l’agenda valenciana és un fracàs, si, però un any més que governen els nostres, i patà avant. Se’m queda la sensació que el Nou d’Octubre s’ha convertit en una excusa per a programar certa quota, com les prestatgeries de “temes valencians” que hi ha en algunes llibreries de València, una espècie de 8 de març quatribarrat. Alguns mitjans paguen la seua única enquesta de l’any per a les eleccions autonòmiques, i ajuntaments programen música tradicional o monòlegs en valencià, i cupo cobert.

I cada any, fent-me ràbia, no falte a la cita i escric alguna cosa, les meues impressions, la ràbia que em fa la imminència del Nou d’Octubre i vore què som, en què ens hem convertit o potser el que hem sigut sempre però no volia vore. No sempre els publique. Durant anys m’ha preocupat que el que puga dir no resultara prou constructiu, propositiu. Com conjugar emoció amb raó, fer textos programàtics, sobre este tema o el que fóra. La veritat és que cada volta m’importa menys. No sé en quin text ho deia Chirbes, a qui ara, llegint el segon tom dels seus diaris, tinc tan present: no soc psicòleg, ni sacerdot, i tampoc polític -en un sentit professional- i la meua faena no és donar esperança. Reconec que m’ha costat d’arribar a este punt. Tot això per dir que em sent més desapegat que mai, potser no molt més que altres anys, de tot això de la identitat valenciana.

Durant molts anys vaig creure que la relació amb la valencianitat -en realitat igual que amb el socialisme, i siga el que siga l’èxit en política- era una qüestió epistemològica, cognoscible. Hi hauria una forma objectiva, científica i única d’aproximar-me -d’aproximar-nos-hi- i una volta sabuda, descobert el ressort, tot seria més fàcil. Que som el que som per la nostra ètnia -que per a mi, amb els vuit cognoms ben catalans és fàcil de deduir- però amb el temps este determinisme em va encaixar regular amb els orígens i les inquietuds d’altres, i sobretot perquè no responia la pregunta dels motius pels quals se’ns aproxima gent d’altres orígens, de les onades migratòries del segle XIII al XX. Després la classe social, després les institucions protorepublicanes, la voluntat d’existir, motius per separat o junts, que acabaven caient en la tautologia. I la veritat que dos dècades -o tres, segons per on comence- de llegir i escoltar parlar sense parar sobre els “temes valencians” i la industrialització i una i altra cosa crec que no m’ha acostat gens a saber què som i perquè som. Com a molt a descartar la idea que siga una cosa que es puga saber, que estiga ja codificada. Això, no vos ho amague, em provoca una angoixa considerable: estic com al principi i amb més dubtes. Però crec que als 34 anys i escaig ja ho he acceptat, que és un patir del qual no em lliuraré.

Això em porta, sense voler, a una certa nostàlgia. La nostàlgia de temps més senzills, les dicotomies clares, els bons i dolents, i els grupets de convençuts contra un món hostil i ple de trampes, una espècie de Matrix i els quatre matats de Sion en la seua nau espacial -una nau que que canvia constantment de sigles- i va desconnectant a la gent de la màquina: ho resumiria amb que contra el PP -que no és només el PP, però ja m’enteneu- viviem millor.

Pense que això no m’afecta només a mi: les escissions -implícites i explícites- en les organitzacions d’esquerra demanant tornar a les certeses d’una doctrina comprensible i el comfort de grups reduits, fregant la lògica de secta, no estan lluny de la tendència de l’evangelisme que triomfa a Amèrica Llatina, l’islamisme radical o els ultraortodoxos jueus: supose que és una tendència general, el desig o la nostàlgia d’una vida més senzilla i ordenada, en un món de crisis, guerres, pandèmies i poques certeses. Les històries personals dels meus contemporanis -també molts exmilitants- les percep una altra declinació del mateix problema, només que amb els fills, la criança i la defensa dels contorns de la pròpia casa amb l’entusiasme d’un pare de família republicà d’Alabama; i faig la comparació perquè lluny de ser una opció estrictament personal són temes -la criança, la parella estable, l’habitatge en propietat- que acaben configurant una sort de credo dels qual fan una predicació activa i constant al seu entorn. Uns enyoren les organitzacions verticals i ortodoxes que no han viscut i de les quals els seus majors fugien -fugiem- en la mesura del possible; els altres les famílies com a projecte integral que els nostres pares -sobretot les nostres mares- volien evitar a tota costa. Sentim parlar molt de l’extrema dreta com un fenomen extern, al que hem de tindre por: més enllà que afecte als nostres veïns o familiars no estaria malament vore quant de reaccionaris portem tots dins.

En fi, que em perd: la nostàlgia. Em pareix perillós fixar els nostres ideals per a uns entorns, una època, uns moments indistingibles de la joventut, i especialment -com a mínim en el meu cas i de molts militants- dels anys d’universitat, de tant de temps compartit amb gent i quan tot ho declinàvem en termes de potencial, quan ningú encara no haviem pres decisions vitals irreversibles que ens hagueren de separar. Però si: era més fàcil. D’aquells temps -entre els anys finals de la universitat i els primers de malviure el món laboral de la crisi de 2008- la imatge que em ve al cap és el videoclip de “La vida sense tu” d’Obrint Pas, que diria que és l’encarnació de la nostàlgia. No només el poema que li dona inici, no només la lletra, sinó també la imatge, la Plaça Rodona d’abans de la reforma, i aquelles imatges mig estàtiques de tots aquells qui consideràvem “els bons”, quan era fàcil mirar i identificar a simple vista el costat correcte de la Història: els músics en valencià, els llauradors, els de Ca Revolta i Escola Valenciana, els mestres i alumnes d’una escola de Benimaclet. Cap dels que ixen a les imatges havien tingut temps encara de participar en governs, en l’elaboració de lleis o simplement en les contradiccions inherents a formar una família i escolaritzar als crios. Insistisc, qualsevol diria que contra el PP viviem millor. Com a mínim, més comfortables.

Supose que és això. Les commemoracions del 9 d’Octubre, els actes institucionals, la ràdio-televisió, no ens interpel·laven en absolut. I era fàcil pensar que, com a mínim, contra aquell horror cabien altres coses que teniem encara per immaculades, encara que eren per a minories. Deia del videoclip d’Obrint Pas perquè reflectix bé una època concreta, l’última legislatura del PP amb tot caient-se a trossos per la corrupció i la crisi i la sensació que esta si, que a la pròxima si que guanyàvem, que els nostres entorns i espais estaven, com diria Marx, prenyats de futur. Tot era potencial perquè no hi havia espais de diàleg amb l’altre, d’escolta, només confrontació, propostes que no eren per a hui. Pense en la ciutat. Una ciutat plena de cotxes, contaminada, hostil, però que sentiem més nostra pels seus intersticis: encara no tan plena de turistes, on era més fàcil organitzar un concert o una activitat que no hui, sense tanta presència policial a la primera de canvi. Com que la deixadesa del PP deixava més espais per a l’experimentació, més buits aprofitables. Recorde encara la nit de la victòria electoral de 2015 arribar a la Plaça de l’Ajuntament en cotxe i aparcar-lo precàriament en un carril bus, no sé si al carrer de les Barques o algun d’aquells d’a prop, del tot deserts. La gent de festa, abraçant a pràctics desconeguts per una alegria compartida. A molts dels qui m’acompanyaven aquella nit hui no els abraçaria, a la majoria els saludaria i prou, com a moment algun comentari sarcàstic. Quant té a vore tota esta amargor amb voler recuperar estes sensacions -l’optimisme, l’esperança- que he perdut i que potser eren pròpies de la ingenuïtat i de la vintena? Tampoc no ho sé.

Abans també, quan les coses anaven malament ens quedava un consol: el sant de més lluny fa més miracles. Un company de l’època de Maulets solia dir que un altre món és possible, i eixe món és -era, com a mínim- Barcelona. Algú altre afegia que convenia no arrimar-se massa, per si deixava de ser-ho. Durant molts anys va tindre sentit encendre el ciri a la Mare de Déu de Montserrat, quan les coses fallaven, i la seua adaptació laica, que era sintonitzar la TV3. També ens hem quedat sense això. Fa deu anys, encara, amb el tema del Procés en ebullició, teniem cada any una manifestació o exhibició multitudinària que ens recordava la seua magnificència, la seua capacitat de convocatòria; les nostres manifestacions, en franca decadència des de la segona meitat dels 2000, almenys tenien on emmirallar-se. Ara, entre eleccions, presons i exilis la política catalana sembla haver de tirar mà dels jugadors del Juvenil B i fa la sensació de ser una sitcom allargada artificialment, amb falta d’arguments, ara claredat, adés referèndum, després DUI. S’han succeït quatre Presidents a la Plaça de Sant Jaume des de 2015 mentre Ximo Puig segueix, impertèrrit, al càrrec, com aquell qui porta -és el cas- tota la vida en l’ofici.

Compartim exposició al turisme massiu, expulsió de la gent de les cases, problemes amb l’energia, infrafinançament i infraestructures de transport fetes merda, i ni tan sols ens queda el consol que ells ho facen millor i així tindre a qui imitar. De fet, per al que sembla que importa avui en dia, que és atraure inversions -com la planta de motors elèctrics de Volkswagen- sembla que ho fem millor, i a ells els fugen les seus de les empreses. Pedro Sánchez segueix governant tranquil, aprova cada any els pressupostos amb els seus i els nostres vots, i a canvi ni un duro ni cap solució, que si no venen els altres i és pitjor. Unes minories d’això que dirien hiper-ventilades, és cert, demanen més contundència, més masculinitat. Si pose algun missatge a les xarxes -al tuiter, vull dir- en aquest sentit sempre trobe RT i likes fàcils, sempre del mateix perfil: són hòmens, són votants nacionalistes, volen més collons. Ho dic com a impressió personal: a zero dones sembla interessar-los massa el tema de l’infrafinançament, de la necessitat de contundència. Tampoc a pràcticament ningú fora del twitter. Al final ho evite. Don’t feed the troll. Però no ho fa menys veritat: portem -vuit? deu?, ja no ho sé- anys amb el sistema de finançament caducat, i, acceptem-ho conscienciar, informar sobre el tema no ens ha acostat un centímetre a la solució. Acceptem-ho, hem perdut: al nord i al sud del Sénia.

Ací, hui per hui, no veig massa raons per l’esperança. Les organitzacions civils que un dia van ser el nostre orgull, a les que hem volgut recórrer per explicar que som una altra cosa, una societat viva, tenen menys socis que mai, costa que la gent pague, que s’unisca a alguna cosa. Tot és el projecte individual, els projectes individuals. Què vos he de dir jo, que porte mitja vida col·laborant en premsa i ara tinc un podcast. Pots tindre tota la vocació civil del món hui per hui ets tu -i una persona o dos més- contra el món. Que el producte de ficció valencià més exitós del present segle -costumisme de l’Alqueria Blanca a banda- siga Noruega, una novel·la sobre el fracàs del projecte personal d’un mascle urbanita de mitjana edat en una ciutat en canvi i permanent decadència, pense que és representatiu del zeitgeist; també que l’haja escrit un dependent de comerç, molt més connectat als humors socials i d’època que tots els professors junts, enamorats de la forma i el preciosisme estètic. Hi ha la masculinitat decadent que igual es deixa perdre bevent i reivindica més contundència i a l’altra vora la volubilitat del càrrec electe i la seua crua realpolitik: que no tornen els dolents sempre va d’un pèl, més val ser prudents i no moure massa el vesper. El pitjor és que de moment tots dos tenen part de raó. I tot això em fa preguntar-me per els i sobretot les, que no estan en el debat públic. Perquè no els interessa. O perquè directament callen.

Ara fa cinc anys de l’1 d’Octubre i encara que ja semble Història Antiga encara hi ha en tot allò alguna cosa que em commou i em fa intuir per on crec que van els tirs si com a identitat -identitat nacional, en singular o en plural, minoritària en un estat com l’espanyol- volem alçar, com es diu popularment, un gat pel rabo, és a dir: no desaparèixer com a poble. Ningú no dubta a hores d’ara que els líders -institucionals però també associatius- del Procés han fallat, que no tenien un pla clar, que van improvisar i que el fet que ho hagen pagat personalment i penalment en alguns casos no els treu la responsabilitat política d’haver sigut uns perfectes inútils. Això és cert. Però també que van moure alguna cosa més que la suma dels factors. Tinc certa intuïció, convenciment -pel que he llegit, pel que m’han contat, més una sensació epidèrmica- que darrere les persones que van fer possible obrir les escoles i defensar-les de la policia no hi havia només convençuts ni independentistes de tota la vida. Que més de 200.000 persones se la jugaren per votar no o en blanc a un referèndum il·legal, amb cost per a la seua salut, quan en teoria no hi guanyaven res; tinc la impressió que molta gent votaria si, com a protesta, perquè tampoc tenia conseqüències jurídiques clares. Igual és: pense que no eren només els convençuts o els previstos, que es va desbordar. Igual que les protestes contra la sentència del Suprem en 2019: a l’aeroport, entre els detinguts als disturbis, no hi havia -només- la clàssica composició de l’independentisme, hi havia joves, d’altres orígens, inquietuds i classe social. M’intriga qui són, què els mou, per què hi eren.

Hui per hui de tot això és el que més m’interessa: les històries i identitats de la gent que no entra massa bé als càlculs d’uns o altres, als qui l’Espanya de hui no els encaixa però no tenen clar què volen en canvi: per mi hi ha un fil molt clar entre els qui posen el cos per defensar una Catalunya que no és el que han mamat a casa -a famílies on els té igual Guifré el Pilós i el Virolai, fent la caricatura, però que potser si que han adoptat cagar el tió i l’escudella per Nadal- i els qui, venint de famílies castellanoparlants o de nouvinguts han passat a votar a Compromís en l’última dècada perquè són “los de aquí” o els agradava la valentia i contundència de Mónica Oltra. Són la gent a qui cap dels grans experts esperava, als qui una crisi o altra ha obert a noves perspectives. Pense que si hi ha alguna clau per al pany de la identitat valenciana, de la crisi territorial i l’infrafinançament passa per elles i ells, d’entendre què els motiva i on volen arribar; i els de vuit cognoms i historial nacionalista consolidat -com és el meu cas i el de bona part del meu entorn- ens correspondria, més que insistir en els nostres debats bizantins habituals, escoltar i mirar d’entendre un poc com respiren els altres valencians que resulta que demogràficament són majoria.

No ho dic perquè el simple coneixement o l’interès antropològic ens haja de salvar, però si tant ens preocupa l’auge internacional de les idees d’extrema dreta ens convindria evitar escenaris de confrontació identitària frontal: hui per hui els de les minories nacionals, els qui no ens sentim gens espanyols -com és el meu cas- o més valencians que espanyols, tenim les de perdre. Què hi farem: no és just. Hi ha elements objectius de sobra que parlen de maltractament, històric i actual. Però, acceptem-ho: la societat no ens acompanya en el malestar. Dit tot això, el món segueix girant mentre ens mirem el melic, i de reptes globals no ens en falten: la transició energètica i ecològica ja està ací, i em pregunte quan -donant per fet que no ens quedarà més remei- ens haurem de posar a rebentar rodes de cotxes contaminants i gasoductes, i qui sap si també macroplantes solars. D’això no se’n parla a les clares, ni el Nou d’Octubre ni cap dia: em pregunte si un País Valencià erm i desèrtic d’ací vint anys (Comunitat, perdóp) segueix sent la tierra de las flores, etcètera de l’himne regional. Però igual això ho deixe per a l’any que ve: si l’holocaust nuclear m’ho permet, clar.