Sobre este blog

Espai que combina l’actualitat al voltant de les polítiques de les administracions valencianes en matèria de memòria democràtica i exhumació de fosses amb continguts més especialitzats sobre la història de la repressió franquista i els avanços en les investigacions acadèmiques. Reportatges, entrevistes, actualitat, opinions, informació sobre recerques universitàries o publicacions...

Una dècada d’exhumacions en territori valencià: 70 fosses de la repressió franquista i 1.128 víctimes recuperades

Exhumació al cementeri de Castelló.

0

Unes 70 fosses exhumades i els cossos de 1.128 víctimes de la repressió franquista recuperats en el territori valencià. És el balanç d’una dècada de faenes d’exhumació publicat per l’arqueòleg Miguel Mezquida i les antropòlogues Andrea Moreno i Marisol Schwab en la revista de la Universitat de Barcelona Ebre 38.

La xifra suposa un 18% del total de les víctimes computades al País Valencià, que té un epicentre de la repressió franquista de postguerra situat al cementeri de Paterna. De les, almenys, 2.237 víctimes assassinades en el recinte cementeri, segons els càlculs de l’historiador Vicent Gabarda, s’han exhumat fins al moment 934 cossos (un 42% del total). 

La historiadora i antropòloga Andrea Moreno lamenta la llarga etapa de “polítiques intencionades de desmemòria”. “Solem dir que l’exhumació sembla l’objectiu final de la política pública de memòria, tot i que realment és una part més, molt important i necessària per a la reparació, però la meta final és anar més enllà”, declara Moreno a elDiario.es. “La memòria com a dret va més enllà de la mera reparació, el dret a la memòria no és exclusivament de les víctimes directes, és una política pública que ha d’entendre que el conjunt de la societat civil té dret a saber la veritat”, afig. 

La investigació, publicada en el marc d’un monogràfic sobre història i arqueologia d’Ebre 38 aporta claus per a entendre les arrels de la memòria històrica a l’Espanya contemporània. Els tres investigadors han establit una “fase 0” de les exhumacions que s’inicia per part dels familiars de les víctimes des de la immediata postguerra. 

Entre el 1939 i la dècada del 1950, els autors han comptabilitzat 70 accions de “furgar-desenterrar-reinhumar”. “No podem comptabilitzar-ho com a exhumació científica, perquè no hi havia un protocol ni mostres d’ADN i és complex de comptabilitzar, perquè depén de la memòria familiar”, adverteix l’antropòloga. Però les dades mostren que la necessitat de les famílies per recuperar als seus éssers estimats i donar-los una sepultura digna comença des de l’inici de la repressió franquista, amb el perill evident que suposava. 

En una segona etapa de la dictadura franquista, entre el 1959 i el 1975, els autors han establit que es van dur a terme, almenys, cinc exhumacions de víctimes republicanes sufragades per les pròpies famílies en localitats com Paterna, Castelló, Dénia o Godella. Es tracta del “germen del que vindria dècades després”, anoten els investigadors, que formen part de l’equip especialitzat Arqueoantro. 

“La cerca no ha sigut una moda que va florir al recer de les subvencions contemporànies en matèria de memòria, sinó que aquestes accions i reivindicacions per recuperar a les víctimes del franquisme van ser promogudes i executades de manera privada i particular per les pròpies famílies”, escriuen els autors. Una dada que desmunta al complet l’argumentari  de la dreta espanyola contra les polítiques públiques de memòria històrica (el líder del PP, Pablo Casado, ho va expressar sense pudor: “Els d’esquerres són uns carques, tot el dia amb la fossa de no sé qui”). 

Durant la Transició hi hagué 19 processos d’exhumació de víctimes del franquisme en territori valencià. No és fins al segle XXI que els treballs arqueològics es multipliquen arran de la intervenció pionera a Priaranza del Bierzo (Lleó) l’any 2000 impulsada pel president de l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica, Emilio Silva. Al País Valencià, encara que hi hagué “intervencions frontissa” anteriors, la primera actuació científica es remunta al 2010. 

La multiplicació de les faenes en els últims anys ha sigut possible gràcies al finançament públic per part de la Generalitat Valenciana, de les diputacions de València i Castelló i d’alguns ajuntaments. L’antropòloga Andrea Moreno destaca el “pes imprescindible del moviment associatiu” en la investigació d’aquests “crims de lesa humanitat”. “A vegades”, lamenta Moreno, “el que passa és que acaben carregant amb els processos previs de documentació històrica, visites a arxius, padrons o registres civils i el contacte amb els descendents per a obtindre l’ADN; al final depenen del voluntariat de tècnics i de familiars”. 

El treball publicat també critica les complicacions burocràtiques que pateixen les associacions de familiars amb les licitacions, un fenomen detectat per l’antropòloga i la sociòloga que van seguir l’etnografia de l’exhumació de la fossa 100 de Paterna. “A més d’arqueòlegs i antropòlegs forenses que exhumen els cossos i confirmen la mort violenta, recuperar la memòria requereix sociòlegs, antropòlegs socials, també hi ha una part de museologia important, i és complex, perquè els pressupostos són limitats”, explica Andrea Moreno. 

“No estem exhumant necròpolis morisques ni visigodes, en aquest cas hi ha una vinculació amb el present a escala social i, a més d’exhumar i buidar fosses, fa falta molta divulgació”, conclou l’antropòloga.

Sobre este blog

Espai que combina l’actualitat al voltant de les polítiques de les administracions valencianes en matèria de memòria democràtica i exhumació de fosses amb continguts més especialitzats sobre la història de la repressió franquista i els avanços en les investigacions acadèmiques. Reportatges, entrevistes, actualitat, opinions, informació sobre recerques universitàries o publicacions...

    Autores

Etiquetas
Publicado el
30 de octubre de 2021 - 01:07 h

Descubre nuestras apps

stats