Has elegido la edición de . Verás las noticias de esta portada en el módulo de ediciones locales de la home de elDiario.es.
La portada de mañana
Acceder
La izquierda busca reconstruirse ante el nuevo ciclo político
El PP de Ayuso bloquea la investigación de los negocios de su pareja
Opinión - 'Un español cuenta algo muy sorprendente', por Isaac Rosa
Sobre este blog

Economista, assagista i traductor valencià, activista cultural i cívic, Gustau Muñoz és codirector de la revista L'Espill i col·laborador de L'Avenç i altres publicacions. Durant anys va ser editor a la IVEI, on fou cap de redacció de la revista Debats, i posteriorment a Publicacions de la Universitat de València. Autor dels llibres ‘Espill d’un temps’ i ‘Elogi del pensament crític’, així com de 'Corrents de fons Societat, cultura, política', 'El vertigen dels dies. Notes per a un dietari' i 'La vida dels llibres', tots publicats entre 2019 i 2021. Abans havia publicat 'Intervencions', 'A l'inici del segle' i 'Herència d'una època'.

Elogi de les ombres?

0

En un article anterior en què feia consideracions al voltant de la proliferació de llibres que tenen com a títol, o motiu, fer l’Elogi d’alguna cosa -del dubte, de l’hospitalitat, de l’abjecció, de l’aigua, del caminar, de mil coses més- feia referència, de passada, a un de bastant sorprenent d’un autor japonès. No el coneixia, però la màgia de l’atzar llibresc me’l va posar a les mans. Un llibre verament sorprenent, agradable de llegir, publicat el 2020 per l’editorial Navona. Però Elogio de las sombras, de Junichiro Tanizaki, ja havia estat publicat en castellà abans per l’editorial Siruela, el 2013, bé que traduït del francès. L’edició de Navona té el valor afegit, a més de l’edició molt acurada i de tapes dures, que ha estat traduït directament del japonès per Lourdes Porta.

És un llibre breu i bonic, suggeridor, en el qual Tanizaki –“etern candidat al Premi Nobel de Literatura”, com apunta la nota de l’editorial- s’esplaia sobre el diferent sentit de la llum i l’ombra per a les sensibilitats occidental i oriental. Pondera en diversos aspectes el paper de les ombres, de la foscor, dels interiors en penombra, en la cultura i la vida japonesa. Així com a Occident predominen les llums, la il·luminació poderosa, les superfícies brillants, els colors llampants, al Japó tradicional -qualitat que malauradament, segons l’autor, s’anava perdent- eren determinants la riquesa de matisos de l’ombra, els colors mat, apagats... Tanizaki té tota una teoria pel que fa a això, i cal dir que resulta sorprenent i ben interessant. Però parla de moltes coses: de la disposició interior de les cases japoneses, del inodors, dels estris de cuina lacats, dels aliments amb textures i colors tan diferents, dels silencis, del to de la veu, del color de la pell, de l’aspecte de les persones. Dels tatamis, de les portes de paper, de les teulades i els ràfecs tan grans de les cases japoneses, del teatre No i del Kabuki, de la diferent percepció de la bellesa femenina en una cultura o en l’altra... Un inventari bastant complet de trets de la vida japonesa tradicional, que l’autor pondera i exalça -sense estridència- i en plany el declivi, la desaparició progressiva, víctima del desig d’imitació del que venia de fora, del procés d’occidentalització. Un procés que ja havia avançat molt, fins al punt que per a gaudir de l’encant del Japó autèntic calia “a ciutats petites”.

Tanizaki té visió històrica, confronta passat i present, i dic que escriu sense estridència perquè a la fi sap que el procés de transformació social i cultural és irreversible. Només voldria salvar “en algun àmbit, com el de les Lletres i les Arts” una escletxa, la que siga, per tal de “reparar aquest dany”. Planteja, modestament, apagar de tant en tant les llums elèctriques...

Ara bé, res no és innocent, res no és del tot innocu, res és només el que aparenta. I aquest assaig es va publicar l’any 1933. Tanizaki va viure una època “interessant”, entre 1886 i 1965, i aquell any no fou un precisament any qualsevol. El 1933 Hitler es va fer amb el poder a Alemanya. Ni aquell any ni aquell temps. Un temps de qüestionament i rebuig d’aspectes cabdals de la modernitat, occidental -i universal. 

Perquè al mateix Occident -en ple auge del feixisme- hi havia qui impugnava amb arguments similars o més sofisticats el camí que havia pres la civilització contemporània, l’allunyament dels valors ancestrals, el “materialisme” que ofegava l’esperit, la “tècnica” deshumanitzadora, el menyspreu abstracte i cosmopolita de la terra i els morts, de les essències pàtries, de l’ànima nacional.. Ressons antimoderns que trobaríeu en Heidegger, en Ortega (també, en part), en Unamuno, en Ramiro de Maeztu, en Maurras, en Acción Española, en els integristes catòlics, en tutti quanti...

Són reveladors alguns fragments de Tanizaki on planteja com hauria estat de diferent la societat si Orient haguera desenvolupat una civilització científica pròpia, independent. Si Orient hagués tingut “una física i una química autòctones”. En un temps en què a Alemanya s’especulava sobre una “física ària” en contrast amb la “física jueva”, Tanizaki es pregunta: “¿no seria possible que els principis de la física i de la química en si mateixos hagueren estat concebuts d’una manera diferent al dels occidentals i hagueren mostrat aspectes diferents pel que fa a l’essència i les propietats de la llum l’electricitat i l’àtom?”

Plantejaments així, la veritat, són inquietants i generen tota mena de suspicàcies, per molt candidat al Nobel que fos l’autor... I tanmateix, és un assaig suggeridor i interessant, evocador. Tanizaki no és estrident i no carrega les tintes. Defensa la riquesa de matisos, els clarobscurs del paper japonès tradicional, per exemple, en contrast amb la blancor llampant del paper occidental, i pondera la quota de misteri i recolliment dels interiors de les cases japoneses tradicionals. Segur que si visquera encara avui, es quedaria astorat davant l’espectacle ultramodern -sens dubte, exagerat- del Japó actual. La crítica de la modernitat pot ser molt reaccionària, però també contenir un nucli raonable, que es pot compartir en part, i més avui en una època d’excés absolut. O en tot cas, que cal entendre...

La modernitat, allò que en diem la modernitat, és un procés anònim i inercial, multicausal i imperatiu. No té volta de fulla, no té reversió possible. I no hi ha cap “camarilla” darrere, ningú no “mou els fils”. Marx va explicar molt bé, en la seua època, el caràcter implacable i sistèmic del capitalisme -una expressió, per cert, que Marx no utilitzava: parlava més aviat del capital com a mode de producció.

El desenvolupament expansiu -l’imperatiu del creixement sense fi- del capitalisme a Occident va crear un desnivell i unes desigualtats percebudes en termes traumàtics. Interpretades també en termes culturals i de civilització. D’essències. Per a Orient -la Xina, Japó, l’Índia- fou un veritable xoc. Com diu Tanizaki, “nosaltres ens topàrem amb una civilització superior i ens vàrem veure forçats a adoptar-la, tot i que això significà prendre un rumb distint al que havíem seguit durant milers d’anys”. El xoc afectà tothom, també a Rússia amb els eslavòfils que s’enfrontaven als occidentalistes, a Turquia que va prendre opcions dràstiques -occidentalitzadores- amb Kemal Atatürk, o al món àrab-musulmà, amb un esquinçament que encara dura -radicalitzat en termes durs i dramàtics- fins avui .

En el fons, aquest assaig evocador de Junichiro Tanizaki, circumscrit a la cultura japonesa (i oriental) tradicional, amable  o raonable en el fons, fa pensar també sobre tot això en un moment històric ja tan diferent, en el qual els desnivells i les desigualtats persisteixen o fins i tot s’exasperen i agreugen, però que podrien canviar de signe. I vet ací la novetat, o les ironies de la història.

La defensa dels valors tradicionals, l’exaltació d’un passat mític (sempre imaginari), el rebuig dels temps moderns, l’apologia de “lo nostre” enfront de la complexitat sobrevinguda, d’una realitat abstracta i intel·lectualitzada, d’uns models percebuts com a inassolibles en el fons, ens han de posar -sempre- en guàrdia... Per si de cas, si calia fer cap elogi, jo el faria “de les llums”. Mai de les ombres. 

Sobre este blog

Economista, assagista i traductor valencià, activista cultural i cívic, Gustau Muñoz és codirector de la revista L'Espill i col·laborador de L'Avenç i altres publicacions. Durant anys va ser editor a la IVEI, on fou cap de redacció de la revista Debats, i posteriorment a Publicacions de la Universitat de València. Autor dels llibres ‘Espill d’un temps’ i ‘Elogi del pensament crític’, així com de 'Corrents de fons Societat, cultura, política', 'El vertigen dels dies. Notes per a un dietari' i 'La vida dels llibres', tots publicats entre 2019 i 2021. Abans havia publicat 'Intervencions', 'A l'inici del segle' i 'Herència d'una època'.

Autores

Etiquetas
stats