Va viure entre nosaltres els darrers vint-i-cinc anys, després d’una existència bastant agitada i complicada. Fou un gran historiador. La darrera etapa de la seua trajectòria fou assossegada i va transcórrer a la ciutat de València, al costat de la seua segona esposa, la historiadora Aurora Bosch. Vivien en un dels carrers més bonics, per al meu gust, més harmònics i elegants, de València, el carrer de Sorní.
Poca gent se’n recorda o en té consciència, tret del cercle més proper d’historiadors amb els quals mantenia relació. Ronald Fraser (1930-2012) havia estat un home més aviat cosmopolita, però aterrà a València i ací trobà, es pot suposar, la llar que enyorava. Aquesta ciutat tan desagraïda, però, no el va saber valorar prou. Perquè l’esfera pública valenciana -diguem-ho així- deixa bastant que desitjar.
No fou el cas d’alguns historiadors i gent de cultura, que tanmateix també han de sobreviure en un anonimat penós, que sí que el varen considerar com pertocava. Perquè Ronald Fraser, el màxim exponent de la història oral sobre la guerra civil espanyola, va veure traduïts i publicats a València dos dels seus llibres, per iniciativa de Mario Garcia Bonafé, en el marc de la Institució Alfons el Magnànim, als anys 80. També va fer alguna intervenció pública, escadussera, a la Universitat o en algun Congrés de Pensament dels Premis Octubre, quan encara se’n feien.
A l’obituari que va publicar en The Guardian, Tariq Ali evocava així el seu amic: “Ronnie ara em telefonaria i es queixaria de com són de provincial els valencians, més encara que els anglesos, però així i tot se l’estimaven. Era l’anglès espanyol que coneixia el seu país millor que la majoria i un anglès molt elegant i, en alguns aspectes, de la vella escola.”
Ronald Fraser es sorprenia, entre altres coses, de l’homogeneïtat ètnica de la València -tan blanca- que va conèixer, sobretot els primers anys de viure-hi. Una circumstància que havia de canviar acceleradament: avui ja no és el cas. Però això de com eren de provincial els valencians (traduïm-ho per “particulars” o “singulars”, “provincians”, “locals”, “estrets de mires”...), això, si hem de ser sincers, encara té el seu punt.
Cap al final de la seua vida publicà un llibre cabdal, immens, traduït com La maldita guerra de España. Historia social de la Guerra de la Independencia, 1808-1814, en el qual havia estat treballant al llarg de molts anys. Aparegué el 2006 a l’editorial Crítica, i fa 924 pàgines. La seua obra més coneguda i influent, però, fou Blood of Spain, traduït com Recuérdalo tú y recuérdalo a los otros (Crítica, 1979), un clàssic sobre la guerra civil basat en entrevistes molt ben fetes a vençuts i vencedors, que aportaven el seu testimoni. Un exemple d’història “des de baix”, i alhora de les possibilitats de la història oral, de la qual Fraser en va ser un dels pioners i també destacat teòric.
Ronald Fraser tingué, com apuntava, una vida agitada. Nascut a Hamburg el 1930, de pare escocès i mare nord-americana, el 1933 -amb l’arribada de Hitler al poder- la família es traslladà a Anglaterra i passà la infantesa en una mansió típicament anglesa, al camp, concretament en Burghfield (Berkshire) que ell transformà en Amnersfield (Hampshire) al seu llibre La mansión, Amnersfield 1933-1945, publicat per la IAM el 1987. Una infantesa sense caliu que el deixà tocat, com es desprèn d’aquest llibre corprenedor on explora els seus traumes i alhora la història social de l’entorn, com ara dels servents que hi havia a la mansió, i en definitiva la decadència i davallada final d’una forma de vida, la dels rics hisendats anglesos, que es va acabar després de la guerra.
El 1957 es traslladà a viure a Mijas, un poble d’Andalusia, prop de Málaga, i aquest fet fou l’origen de moltes coses. D’entrada, de la seua consagració i projecció professional com a historiador. Però també de l’amistat amb Gerald Brenan i així mateix, casualment, amb un jove André Gorz, que el posà en contacte amb la gent de la New Left Review, de la qual Ronald Fraser en va ser durant anys un dels puntals, i que es va traduir també en una llarga amistat amb un dels grans: Perry Anderson. Per la seua banda, Gerald Brenan, irònic, va dir de Fraser el 1971 (en una carta a Frances Partridge) que era “l’única persona que hi ha per ací [entre la colònia d’anglesos de la Costa del Sol de llavors] amb una certa intel·ligència”... El valorava molt, i va ressenyar a la New York Review of Books el seu llibre In Hiding, traduït com Escondido. El calvario de Manuel Cortés (publicat per la IAM a València el 1986), on es narrava la història de l’alcalde republicà del poble de Mijas, que hagué de passar amagat anys i panys a sa casa, com un talp, per evitar la mort que de segur li esperava en aquell regne de terror i repressió que fou durant tants anys l’Espanya de Franco.
Ronald Fraser exercí com a professor ocasional a la Universitat de Califòrnia, passa pel París de la Rive Gauche, fou un socialista i un marxista de conviccions, com a membre de l’equip de la New Left Review. La seua obra és molt rellevant. Els seus llibres encara es troben a l’abast, i mereixen atenció. El 1988 va publicar un volum sobre la revolta de maig del 68, que havia conegut de prop (68. A Student Generation in Revolt). Havia fet de periodista a l’agència Reuters, era un escriptor notable i un intel·lectual subtil. Li agradava navegar en un barquet a les aigües de Xàbia.
Sempre em quedarà un dubte, que no ho és tant: fou València suficientment acollidora i generosa amb un personatge d’aquesta envergadura? Però si és tan gasiva amb els seus propis fills, com no havia de ser-ho amb un historiador anglès tan fora de norma? No, tot quadra. No era un ministre de Madrid, ni un pocavergonya de Cartagena, ni un potentat, ni una celebrity, ni un oligarca. Era simplement un historiador d’esquerres, autor d’una obra imponent. I a l’establishment valencià, això, no li interessa gens. Sort que València és molt més que això, que és plural i que de vegades han existit, quan han pogut i no les han desbaratat, coses com la Institució Alfons el Magnànim (la IVEI) dels anys 80 i 90 o la revista debats de la mateixa època. En aquells àmbits i en la Universitat, de la mà d’Aurora Bosch, sí que hi va trobar acollida, i el caliu que sempre havia trobat a faltar...
0