Joan Fuster i els historiadors

Joan Fuster tingué una certa tirada d’historiador. Ja sabem que el seu ofici no es podia encasellar fàcilment. “El meu ofici és ser Joan Fuster”... És a dir, proteic: poeta, assagista, escriptor, dietarista, estudiós, articulista de premsa, autor d’aforismes, activista cultural i cívic, autor de recapitulacions eminentment polítiques de la història, el present i el futur del País Valencià i els Països Catalans.... Però també tenia una vessant molt erudita. Quan arribà el moment de la inserció universitària, entrà a formar part del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de València. Fins i tot va llegir una tesi doctoral en aquesta matèria, Les Constitucions del convent de Sant Josep de València, segle XVI, 2002), va fer-hi classes, i al final cursos de doctorat, ja relaxadament passada l’edat reglamentària de la jubilació, com a savi erudit que era.

Però abans Joan Fuster havia excel·lit com a historiador de la cultura, en multitud de textos i treballs com ara Poetes, moriscos i capellans (1962), Heretgies, revoltes i sermons (1968) o Llibres i problemes del Renaixement (1989), en els qual posa en relació amb agudesa extraordinària i àmpliament reconeguda la literatura, la cultura, la lectura... amb la base social, les seues contradiccions i les seues possibilitats. O com a historiador sense més (vegeu aquest aspecte de Nosaltres els valencians, que és també -o sobretot- una síntesi històrica solvent, per a la seua època, del passat dels valencians com a poble). O la seua aportació al volum sobre el bandolerisme català a cura de Joan Reglà i ell mateix (El bandolerisme català, 1963), que li valgué un esment d’Eric J. Hobsbawm al seu llibre Bandits (1969).

De vegades em pregunte què feia distintiu Joan Fuster i per què manté una estranya i sostinguda vigència. Probablement, per la seua originalitat i alteritat radical. Fou capaç de superar orígens i pressions ambientals, mitologies i derivacions compensatòries. No conreava cap nostàlgia d’un passat inexistent, ni combregava amb rodes de molí de cap tipus -les glòries passades, els Borja, un passat inflat, coses així... Només propugnava una visió lúcida del passat, la crítica sistemàtica del present i l’aposta radical per un futur diferent, que no definia perquè no volia limitar el seu projecte -per dir-ho així- , o la seua proposta, reduint-lo a fórmules tancades, susceptibles de catecisme o simplificació. Un dia caldria fer un estudi comparatiu de Joan Fuster, en tant que intel·lectual, amb altres personatges més o menys coetanis. Quins personatges? Per exemple, Juan Gil Albert o Vicente Aguilera Cerni. L’anàlisi comparativa sempre ensenya moltes coses. Els dos esmentats foren també membres del Consell Valencià de Cultura. Gil Albert tenia una prehistòria -d’abans de la guerra- i una obra extensa, no sempre ben compresa. Aguilera era un tipus considerable, autor, promotor de la revista Suma y Sigue, crític d’art, mentor de l’editorial Fernando Torres (que era el seu gendre), molt activa als anys setanta. I tanmateix, són personatges oblidats. Fuster, no.

Gil Albert fou un “gran escriptor menor”, com va dir algú que l’admirava, i de fet era admirable (i molt!), perquè era culte i sofisticat en una València inculta i grollera. Va recollir textos anteriors, políticament compromesos, a Mi voz comprometida, però també va escriure una “Elegía a los sombreros de mi madre”, cosa que Fuster no hauria pogut fer mai (tampoc hauria volgut)... Max Aub -que era mot agut- el va retratar sense commiseració a La gallina ciega, conformat i esperant petits reconeixements enmig de la ignomínia provinciana-franquista, com ara llegir uns poemes a l’Ateneu Mercantil... Per la seua part, Aguilera Cerni es veié confinat en el món i els tripijocs tan complicats de la crítica d’art -influències, promoció encoberta, xerrameca més o menys abstrusa- i de la Biennal de Venècia, i amb el seu auto-didactisme enciclopèdic una mica desfasat no superaria una situació en què nous crítics com Valeriano Bozal o Tomàs Llorens -considerats molt més preparats- marcarien la pauta.

Sembla poc dubtós que Fuster era “una altra cosa”. Un personatge fora de sèrie. Ha estat llegit, estudiat, editat i reeditat. I d’ençà de fa anys, des del 1997 concretament, amb l’impuls constant i sostingut d’Antoni Furió van apareixent, a més de l’Obra Completa (Edicions 62/PUV), els volums successius de la Correspondència de Joan Fuster, una coedició de Tres i Quatre i la Càtedra Joan Fuster de la Universitat de València. El darrer volum aparegut es dedica justament als “Historiadors”, i fa el 21 de la sèrie, a cura de Joan Pons Alsina. Un volum ple d’ensenyaments. De vegades els textos “parlen” i ensenyen molt més que les exegesis. Abans -in illo tempore- la gent escrivia cartes, cartes extenses i variades. Ara sembla que ja no és el cas. Els correus electrònics i els missatges de Whatsapp són una altra cosa, paridora i prescindible, fugaç i efímera. La cultura, evidentment, surt perdedora. Perquè quantes obres perdurables de cultura han tingut com a base els epistolaris?

Els corresponsals de Fuster recollits en aquest volum són la “plana major” dels historiadors catalans del seu temps: Miquel Batllori, Josep Maria Ainaud, Miquel Tarradell, Ferran Soldevila, Joan Reglà, Jordi Ventura, Núria Sales, Jordi Nadal, Ramon d’Abadal, Emili Giralt, Manuel Ardit, Rafel Aracil, Andreu Murillo, Gaspar Feliu, Josep Fontana, Sebastià Garcia Martínez, Pierre Vilar, Jaume Riera Sans. Els textos, els para-textos, els pròlegs, les fotografies, els índexs... tot plegat configura una edició de primera qualitat. Una incursió directa en un diàleg cabdal i conformador de la nostra realitat plural però marcada per la problemàtica històrica compartida i estretament relacionada, així com per la llengua comuna. El que “ells” no poden pair, suportar o tolerar...

No hi són tots els que hi eren, perquè un gruix important d’historiadors valencians -d’Alfons Cucó a Antoni Furió o Ferran Garcia-Oliver- mantingueren amb Fuster una relació directa, sense mediació epistolar. Ja se sap que Fuster va orientar moltes recerques i projectes de tesis doctorals, encara fora de l’acadèmia. La historiografia valenciana i de rebot la catalana deuen també molt a la incitació fusteriana. Historiadors professionals, professors i lectors generals curiosos o interessats en la història i la cultura, públic lector culte i genèric, trobaran una gran riquesa d’arguments i propostes en aquestes pàgines.

L’edicióde la Correspondència de Joan Fuster es configura i es confirma amb aquest nou volum (que continua la saga i fa el número 21, com ja s’ha apuntat) com un dipòsit i un arxiu fonamental de la cultura valenciana/catalana del segle XX. Una dada que no ens pot passar desapercebuda, i menys ara que alguns energúmens amb poder creixent voldrien esborrar aquesta història compartida, i tantes altres coses. ¿Com pot ser? Doncs, sí. Vivim temps “d’emergència democràtica” com ha dit amb tanta raó la politòloga Anna I. López en aquest mateix mitjà (https://www.eldiario.es/comunitat-valenciana/eldiario-de-la-cultura/anna-lopez-vivim-temps-d-emergencia-democratica_132_12329749.html). Ens hem de posar en guàrdia, i actuar en conseqüència. La història no es repeteix, però rima...