L’escriptor Josep Palàcios (Sueca, 1938) és conegut sobretot perquè se’l sol considerar un gran desconegut -fora de circuits restringits. És a dir, és conegut com a desconegut. I per què és així? Doncs per raons que ens durien de la consideració més personal i psicològica -una personalitat concentrada en l’art, la música i la literatura feroçment allunyada de l’exposició pública- al diagnòstic de la manera com s’estructura el camp literari català i, més en general, a les tendències culturals i socials d’una època de mercantilització extrema, a la qual només alguns, molt pocs, es resisteixen. Una explicació o una aproximació, per tant, individual i alhora col·lectiva, privada i alhora pública, que no podríem fer ara en condicions -in extenso-, sinó tan sols suggerir.
Però qui és Josep Palàcios? A més de curador artesanal d’una tipografia excelsa, d’autor d’una obra dispersa i escassament difosa, de traductor ocasional, i d’editor fonamental i rigorós juntament amb Antoni Furió dels successius volums de la nova i definitiva Obra Completa de Joan Fuster (Edicions 62-Universitat de València), Josep Palàcios -el gran desconegut de la literatura catalana- és un escriptor amb majúscules. Fins i tot ha estat al·ludit, en alguna obra literària, així: Escriptor. Autor d’una obra excepcional que -potser- el temps sabrà valorar.
Però es pot esperar un escurçament, un replegament sobre si mateix, una compressió del temps? Tal vegada factible en termes quàntics, seria complicat en el context que ens ocupa. I tanmateix, per raons de justícia poètica elemental, convindria que els coetanis s’assabentaren de l’existència d’un autor de gran alçada que viu entre nosaltres -aquest “nosaltres” tan fluctuant i indecís. Un autor que ha produït una obra mestra (desconeguda). Sabran fer-ho, sabrem adonar-nos-en?
Entenguem-nos, de tota manera: dir “desconegut” no és dir ignot. Ni secret. De Josep Palàcios se’n saben algunes -o moltes- coses. Les saben sobretot els seguidors tenaços de la seua obra al llarg del temps, amb epicentre a Sueca, òbviament, però també amb prolongacions que arriben tant a Mallorca com a Barcelona o València. Però tot més aviat fora de circuit. El 1988 es va publicar un opuscle -L’obra de Josep Palàcios del 1957 al 1988- a cura d’Antoni Furió on constava, a més d’una introducció detallada sobre la vida, l’obra i la circumstància de l’autor, un extens “Catàleg” de la seua producció, subdividit en vuit apartats: Creació literària (poesia, narrativa i assaig); Traducció; Edició (edició i transcripció; activitat editorial; cura d’edició; Disseny; Col·laboració literària en cartells i calendaris; Premis i beques; Altres activitats (bàsicament, ponències); i Ressenyes sobre la seua obra.
Es tracta d’una obra i d’una trajectòria de rara intensitat, lligada sovint a iniciatives d’abast local o comarcal (la Ribera del Xúquer) i -en ocasions- en col·laboració, sobretot amb el pintor Boix. Però la dimensió de tot plegat va molt més enllà. Seria un error greu, una relliscada, subratllar en excés el lligam local, suecà, de Palàcios. En poesia, per exemple, començà pràcticament guanyant el Premi València de Literatura el 1957 amb Les quatre estacions. En narrativa, publicà el 1988 Alfabet a l’editorial Empúries de Barcelona, de la mà de Xavier Folch. En assaig, ha publicat papers fonamentals, a més dels que ha dedicat a la pintura de Manuel Boix o a l’obra de Joan Fuster. La seua tasca ha estat mantinguda en el temps, amb una faceta d’animador cultural a la seua manera -destacada per Furió- extraordinària. Animador i mentor, disposat a ajudar als altres, a aportar idees i esforç, com quan va fer el magnífic disseny inicial de Caràcters, revista de llibres, una de les claus del seu atractiu, i èxit, en una època memorable. També traductor ocasional, he apuntat, però considerable en les seues versions d’Albert Camus, per exemple. Es configura així la imatge d’un home de lletres total, d’un escriptor d’ampli registre, com es posa de manifest també al dossier que li va dedicar la revista L’Aiguadolç el 2012, coordinat per Jaume Pérez Montaner, amb col·laboracions del mateix Pérez Montaner i de F. Pérez Moragón, Isabel Robles, Antoni Martí Monterde, Joan Todó, Antoni Furió, Salvador Company, F. J. Bononad, Pau Vadell i Jaume C. Pons Alorda que confirmen una intuïció. I que aporten una aproximació crítica imprescindible a la figura i l’obra de Josep Palàcios.
I tanmateix el seu ressò i irradiació han estat relativament limitats. Notables a la Ribera del Xúquer, per descomptat, menys perceptibles a la resta “del domini lingüístic” -tret dels happy few que han entès i s’han fet càrrec del tipus d’escriptor que és Palàcios. Uns happy few de vegades entusiastes, com sobretot Jaume C. Pons Alorda a les Illes o Antoni Martí Monterde -en trajecte entre València i Barcelona. L’opuscle adés esmentat informa fil per randa d’una obra que ja era impressionant a l’alçada del 1988. Però també fa entendre alguns aspectes. Moltes publicacions de Palàcios havien estat de circulació restringida, lligades a un esdeveniment, d’edició quasi privada o explícitament privada. Amb excepcions, és clar.
A partir del 2009 però es va produir un canvi, una inflexió afortunada. Palàcios començà a donar-nos a través de Publicacions de la Universitat de València (PUV) una sèrie de llibres de petit format i estèticament impecables que han imprès una altra dimensió a la seua obra i projecció. El primer fou UN/NU, un llarg poema de 165 pàgines que desafia el lector: a més de la riquesa de llenguatge i l’exuberància de recursos literaris que hi posa en joc, el poema recull les dèries, les meditacions, els dilemes i al capdavall la filosofia que forma el nucli de l’obra de Josep Palàcios. Un autor amb el qual no parlaràs de l’oratge, sinó de Laurence Sterne, de les Confessions de Sant Agustí, de Cimabue, de Jean-Philippe Rameau o d’Aldo Manuzio...
El 2013, també en PUV, veieren la llum els dos volums de La imatge: assaig, aforisme, miratge, joc tipogràfic, trompe-l’oeil intel·lectual, pensament, tot en un. La crítica del país no ha acabat de fer-ne cabal. I això que és una obra enlluernadora on parla de mil coses diferents, en la més pura tradició de l’assaig lliure, variant flux mental o intel·lectual sense barreres ni cotilles, amb una presència freqüent del jo en primera persona.
Per si fos poc, el 2014 va reprendre Alfabet, el text del 1988, i el va refer i transformar, re-elaborar -la reescriptura és una constant en Palàcios- amb el títol Alfabet terminal, un pou sense fons de troballes semàntiques, sintàctiques i semiològiques, que farà fruir el lector atent i serà, perdurablement, un repte per a filòlegs inquiets. “Un gran banquet lingüístic”, en va dir Pons Alorda.
I enguany mateix, entre final de l’estiu i començament de la tardor, ens ha ofert encara un altre volum, acabat d’eixir d’impremta: Principi i fi amb lletres (PUV, 2023). Sota la invocació de l’alfa i l’omega, el llibre, de 386 pàgines, recull una part substancial dels textos assagístics i narratius de Palàcios, amb els seus temes més preuats, que van des de la divagació -diguem-ho així- sobre la vida i la mort a la reflexió sobre les raons que determinen la creació literària i artística. Inclou, entre molts altres textos, La serp i el riu, amb dibuixos de Boix, i l’assaig Judicis finals de Joan Fuster. Una immersió total i benvinguda en l’univers d’un gran escriptor, el darrer dels grans del segle XX valencià encara per descobrir per part no ja d’un públic ampli, que això probablement seria massa demanar, sinó de molts dels qui es dediquen al ram de la lletra en la catalana llengua... Paradoxes, caràcter i destí, crònica d’una veritat oculta, el castell encantat d’una literatura enllà de modes i models -una literatura radicalment original, que fuig de la facilitat. Vet ací el repte per a lectors exigents: descobrir l’obra mestra desconeguda. Hauríem de confiar que els happy seran cada vegada menys few... però ja veurem!
0