No té allò que se’n diu glamur a hores d’ara, en uns temps que s’aprimen en tants aspectes, però és una part substancial del que podem entendre com a cultura seriosa. Un concepte antic, certament, aquest de la cultura seriosa, però antic no vol dir obsolet (també son antigues coses com les ciutats, els museus, les cadires o els llibres). Desafia l’esperit del temps i la propensió al tòpic. No arriba al gran públic, i és lògic. Però tampoc al públic de dimensions modestes que s’interessa per la cultura pròpia i que, si de cas, es compra la novel·la recomanada de la temporada al Sant Jordi o a la Fira del Llibre. I es pot entendre, per descomptat.
El problema comença quan es perd perspectiva, quan no s’acaba de valorar com pertoca. Quan ni tan sols es té la idea que la indagació a fons -rigorosa, metòdica i sostinguda en el temps- en el camp de la història o la filologia, de les humanitats en general, és absolutament imprescindible per a saber què som, on som i on podem anar... La recerca erudita és un dels fonaments essencials de la cultura. Igual com la lectura dels clàssics i la transmissió dels sabers fonamentals per a entendre el món. O com la disposició a pensar críticament, és a dir, a qüestionar, a relativitzar i a desafiar els llocs comuns, a elaborar una perspectiva pròpia a partir dels materials culturals preexistents. És a dir, a pensar per un mateix però sense perdre els referents, perquè en un altre cas la desorientació i la tendència a descobrir mediterranis estan assegurades.
Són pensaments que suggereix de seguida la lectura del llibre de Mateu Rodrigo Recerques de cultura medieval. València, segles XIII-XV (PUV). Mateu Rodrigo és un professor del Departament d’Història Medieval de la Universitat de València que s’acaba de jubilar i que ens regala un recull d’articles revisats apareguts entre 1981 i 2020 absolutament enlluernador. Pel rigor, el coneixement i la documentació en què es basen, i que en part inclouen, car sovint inclouen un apèndix documental. Mateu Rodrigo -que ha centrat la seua recerca en la història política i la història cultural (també jurídica i eclesiàstica) valencianes fonamentalment de la baixa edat mitjana- és, segons Antoni Furió, autor del pròleg que acompanya el volum, “un home savi i erudit, en el millor sentit de la paraula”. I afegeix Furió “que és l’únic que realment pot tenir”.
Matís interessant, que incorpora tota una declaració de principis i una gran defensa de l’erudició, que tants exponents destacats havia tingut en la tradició valenciana: Roc Chabás, Josep Sanchis Sivera, Josep Martínez Aloy, Josep Rodrigo Pertegàs, Martí Grajales, Francesc Almarche, Salvador Carreres Zacarés, i els seus epígons i continuadors. La renovació historiogràfica, l’actualització metodològica, l’ajustament als paradigmes científics moderns -la revolució historiogràfica que s’encetà en la dècada de 1960-, l’atenció a noves temàtiques, no pot fer oblidar o menystenir aquest gran llegat. Ben al contrari.
El llibre de Mateu Rodrigo (Albalat dels Sorells, 1950) recull, entre altres, textos sobre Arnau de Vilanova, Ramon Muntaner i la ciutat de València, els beguins del segle XIV, els ascendents d’Ausiàs March, la personalitat i món cultural de la reina Maria, el poeta Francesc Ferrer, la biblioteca del canonge Guillem Serra (llegada a la Catedral de València en 1489) o l’autor del Dietari del Capellà d’Alfons el Magnànim i el regne de Nàpols. La major part dels textos inclouen, ja ho apuntat, un apèndix documental. Totes les afirmacions i consideracions tenen base textual i son fruit d’una recerca minuciosa, amb competència paleogràfica i un gran discerniment hermenèutic, cosa que implica, evidentment, un coneixement a fons de les claus de la cultura medieval. El pròleg d’Antoni Furió situa l’obra de Mateu Rodrigo en el context historiogràfic del seu temps i traça una semblança ajustada del personatge: “Un gran coneixedor de la història valenciana, i no sols de la medieval, a qui companys i amics recorrem habitualment per tal d’aclarir un dubte o de conèixer un fet”. Professor excel·lent, assessor d’organismes, col·leccions i comissions tècniques, Mateu Rodrigo té criteri segur i sobresurt en un petit món, com el valencià de les dècades agitades (ara les coses son ja més tranquil·les), que ens van tocar viure, un temps en què la ignorància incivil i agressiva campava i era promoguda des d’altes instàncies i alguns mitjans de comunicació que no es varen cobrir de glòria, precisament. Més aviat d’una altra cosa o matèria, més fosca.
Però afortunadament entre nosaltres hi ha més erudits d’aquells que impressionen pel seu saber, coherència, amplitud de mires, volada i, també, discreció. Com més cultura i saviesa, menys fatxenderia vulgar. Un cas esclatant és Albert Hauf Valls (Palma, 1938). Ha publicat fa molt poc Escrit a València (PUV), un volum de 800 pàgines, edició de Ramon Ferrer i Emili Casanova. Hauf és un puntal de la cultura valenciana contemporània. Mereix reconeixement. Al llibre Contra tot pronòstic (Afers), de Lourdes Toledo, hi ha una entrevista en profunditat amb Hauf que convé llegir, per a copsar totes les dimensions d’un personatge de gran nivell que l’atzar acadèmic i la benvolença dels déus ens van obsequiar als valencians. Hauf va arrelar a València, a la Universitat, a la IVEI, durant un temps a l’AVL, i ha exercit un magisteri impagable. Crec que molts -sobretot estaments oficials- no n’han estat conscients. En aquest llibre es recullen els seus textos documentadíssims i d’alta erudició sobre, entre altres, els trobadors, Francesc Eiximenis, la predicació vicentina, Ausiàs March, el Tirant, Jaume Roig o Isabel de Villena. Un calidoscopi immens d’incursions en la història cultural dels valencians, amb la garantia de qui sap, ha estudiat, ha contrastat i ha passat per totes les restriccions metòdiques i crítiques de l’acadèmia, que és el que -d’ençà del procés de civilització a Europa- permet parlar amb una certa propietat sobre determinades coses.
L’Acadèmia Valenciana de la Llengua, d’altra banda, ha publicat un volum igualment impressionant: Vita Christi de Sor Isabel de Villena, edició crítica, introducció, estudi i notes d’Albert Hauf Valls. Una magna obra, que et deixa parat, sense paraules, dedicada a la seua dona: “A Úrsula, més de cinquanta anys després”. Vet ací el resultat d’una passió d’estudi, però també vital. A València, Hauf viu molt a prop del Convent de la Trinitat, on era mare abadessa Isabel de Villena, exponent de la cultura medieval a casa nostra, cim d’una producció literària en català que va donar dies de glòria -una glòria potser prematura i posteriorment arraconada- a la nostra terra, esmicolada, fraccionada i reduïda a subalternitat posteriorment. Per raons molt complexes, sí, però efectives. Ara bé, aquest gran llegat justifica i ha justificat al llarg dels segles la voluntat d’una represa fonamentada. Albert Hauf ha fet grans aportacions per fer-la possible.
Com també les ha fet un altre gran erudit valencià, Antoni Ferrando Francès (Benicolet, la Vall d’Albaida, 1947). Arran de la recent jubilació va publicar el volum Fabra, Moll i Sanchis Guarner. La construcció d’una llengua moderna de cultura des de la diversitat (PUV). Diria que és llibre imprescindible per a pensar o repensar l’imbroglio lingüístic valencià i català, amb capítols dedicats a Teodor Llorente, Antoni M. Alcover i Pompeu Fabra, a Pompeu Fabra, a l’occitanisme, al procés que dugué a la signatura de les Normes de Castelló (1932), a Sanchis Guarner, a Francesc de B. Moll i a Joan Fuster. El criteri ben pastat, informat i prudent d’Antoni Ferrando es reflecteix en aquesta obra, que completa -ara com ara- una trajectòria de gran relleu en la qual sobresurt la tasca docent i de formació de tota una escola d’estudiosos de la filologia, a partir de criteris solvents i homologables. Ferrando, deixeble i hereu intel·lectual de Sanchis Garner, ha estat i és un referent cabdal de la civilitat valenciana. No puc estendre’m, i a més no soc expert en qüestions erudites, només un lector interessat. Però esmentaré la Miscel·lània Antoni Ferrando (Estudis de llengua i literatura catalanes/LXXIV), on un ventall ampli de col·legues i deixebles d’Antoni Ferrando tracten amb competència moltes de les qüestions que l’han ocupat al llarg del temps. També un llibre que va veure la llum fa ja molts anys, Consciència idiomàtica i nacional dels valencians (1980), publicat per la Universitat de València, que per a mi, quan aparegué, fou molt útil i esclaridor. Ferrando no el va voler revisar i reeditar, tot i que en un parell d’ocasions li vaig insistir que ho fes. Tenia les seues raons. Amb el temps, un deixeble seu, Adrià Martí-Badia, ha publicat La consciència lingüística dels valencians (1854-1906), una aportació substancial, extraordinària, plena d’informació contextualitzada i que marca una fita.
I finalment cal deixar constància de la publicació de Política i cultura al País Valencià Contemporani (IIFV-PAM), de Francesc Pérez Moragón, que finalment s’ha decidit a recollir alguns dels seus papers, sempre rigorosos, informats, incisius, sobre els temes que l’han ocupat i preocupat durant la seua ja prolongada trajectòria d’estudiós. Pérez Moragón té una gran vessant erudita que en aquest llibre -amb pròleg d’Antoni Ferrando- ens condueix a endinsar-nos, de manera segura i penetrant, en temes com el context polític de les Normes de Castelló, el valencianisme i els Països Catalans als anys trenta, el valencianisme de la República i la guerra, les edicions valencianes abans del 39, Nicolau Primitiu com a editor, la revista Gorg i personalitats com Constantí Llombart, Roc Chabás, Sanchis Guarner o Joan Fuster. Un llibre igualment imprescindible, que culmina una trajectòria de servei a la cultura i al País que cal reconèixer.
Naturalment, la nòmina d’erudits valencians de la segona meditat del segle XX i del que portem de XXI és molt més extensa. Noms com Sanchis Guarner, Germà Colón, Pere M. Orts i Bosch, Ricard Blasco, Vicent J. Escartí, els directors d’una col·lecció sense precedents com Fonts Històriques Valencianes (PUV), Enric Guinot i Antoni Furió, i tants altres més. Molts més, de fet. Alguns amb inserció acadèmica, altres no, per diverses circumstàncies. Però no voldria deixar d’esmentar Agustín Rubio Vela (Adra,1949), autor d’una obra fonamental com El patriciat i la nació. Sobre el particularisme dels valencians en els segles XIV i XV (PAM, 2012, 2 vols.). No ha estat reconeguda ni rebuda com cal i és un treball essencial per a poder parlar amb propietat de la identitat històrica dels valencians. La resta, foc d’encenalls o, en expressió més propera, borumballa. Si volem una cultura seriosa i una societat amb sentit de la civilitat. Perquè l’erudició ens hi ajuda. És imprescindible, ja ho deia a l’inici.
0