Al petit volum de Roberto Calasso Com ordenar una biblioteca (Anagrama, 2021, traducció de Xavier Valls), que és tot ell una meravella ple d’idees ben expressades, hi ha un capítol sencer dedicat a les revistes literàries. Sí, al capítol “Els anys de les revistes” hi trobem una evocació de la gran importància de les revistes literàries a l’època d’entreguerres. Amb una mica de recança: “les revistes literàries són de les no poques formes que s’han esvaït els darrers cinquanta anys”. Calasso -que va morir el 2021- publicà aquest llibret el 2020 a la mítica editorial que havia fundat el 1962 i on va treballar fins al final. La connexió Jordi Herralde (Anagrama) i Roberto Calasso (Adelphi) era estreta i directa, tot i que les dues editorials eren força diferents, una qüestió -per cert- no mancada d’interès que ens duria lluny.
Les revistes literàries o culturals... Coses d’una altra època? Tingueren certament una gran rellevància en un temps determinat del segle XX. The Criterion (T.S. Eliot) i després The New Criterion, Horizon (C. Connoly), la Nouvelle Revue Française (Gallimard), capçaleres mítiques. També Revista de Occidente (Ortega), Sur(Victoria Ocampo) o la Revista de Catalunya i Nueva Cultura (Renau). O bé, Taula de Lletres Valencianes i Mirador. Després una gran posteritat: Les Temps Modernes (Sartre), New Left Review (Perry Anderson), Partisan, Il Politecnico, Rinascita, Il Mulino, Esprit, Le Débat (Pierre Nora), Kursbuch, Merkur, Die Neue Rundschau, Das Argument (W.F. Haug), Critique... Un immens palimpsest europeu (amb prolongacions) d’idees, textos, intercanvis, esbossos, avançaments, propostes, debat intel·lectual. Les revistes literàries, culturals o de pensament son una part molt representativa de la manera de fer a Europa, de la marxa de les idees, de la construcció de la civilitat des de la llibertat de pensament i d’expressió. Com els cafès o les places públiques.
Durant un temps el gran avanç -benvingut- de les noves tecnologies de la comunicació havia fet creure a alguns que el llibre en paper o la revista estaven condemnats, eren coses obsoletes, d’un altre temps. Res de més errat. El llibre coneix una gran època. I les revistes retornen. Les tecnologies digitals ajuden, són una gran aportació, però son complementàries, en principi, i no substitutives.
Al llibret de Calasso trobem idees de gran força, enraonades, com ara quan parla de la “il·lusòria omnipotència que propicien les màquines” o, en un altre pla, quan diu que “és essencial comprar molts llibres que no llegiràs de seguida”. Són pàgines lúcides, que es llegeixen amb avidesa, erudites i divertides. Fa una genealogia de les revistes culturals, però també de la lectura activa, tan profundament relacionada amb els canvis socials. Sense nostàlgies fora de lloc, pròpies de mentalitats una mica infantils, i amb la intel·ligència per davant.
Aquestes pàgines de Calasso són inspiradores i conviden a mirar amb perspectiva la realitat actual. Ara com ara el panorama de les revistes culturals a Europa és ondulant, com la vida o la història segons Montaigne. Hi ha grans capçaleres que han desaparegut, però n’han aparegut d’altres. Moltes han hagut de ressituar-se. Si hem de jutjar per la web de revistes culturals europees Eurozine, el paisatge de revistes culturals és atapeït i vital. Però el temps no passa debades, les revistes són sovint exponents d’un temps i d’una generació i si han de continuar, s’han de renovar. Els grans projectes, les propostes de gran alè, transcendeixen aquests imponderables i saben superar els obstacles i els moments desfavorables, tant en raó dels canvis culturals com generacionals o tecnològics.
Quin és el panorama entre nosaltres? Durant uns anys, i fins ara, a València hi ha hagut una forta empenta de revistes culturals. No es pot oblidar el precedent tan important de la primera època de L’Espill dirigida per Joan Fuster (1979-1991) o de Debats, en els seus bons temps, entre 1980 i 1995, dirigida per Mario Garcia Bonafé. I posteriorment, la nova etapa de L’Espill, a partir de 1999, així com Caràcters, Mètode, Afers oPasajes, han cobert una gran època, fins configurar el que alguns observadors de Barcelona anomenaren “el miracle valencià”, en el ram de les revistes culturals. Un “miracle” que continua.
A Barcelona hi ha hagut capçaleres fonamentals, i encara ara. Com per exemple L’Avenç que ha passat de l’especialització historiogràfica a revista cultural en sentit ampli, d’una qualitat innegable. O la clàssica Serra d’Or. Però algunes propostes que havien estat sòlides s’havien anat esmorteint o havien desaparegut (Transversal, Idees). Una manera de desaparèixer, per cert, és “passar a digital”. Ara -aquesta és la novetat- assistim a una renovació significativa d’unes quantes revistes en paper (amb oferta simultània en digital). I això potser vol dir alguna cosa.
És el cas de la històrica Revista de Catalunya, que ha encetat a partir del número 317 una nova etapa amb un nou equip i sota la direcció de Lluïsa Julià. O bé de la revista Els Marges, fundada el 1974 per Joaquim Molas, que ha renovat equip, així com la presentació exterior. També és el cas de Qüestions de Vida Cristiana, una capçalera de llarga trajectòria que edita la Fundació Joan Maragall i dirigeix Miquel Calsina, amb nou consell de redacció i la publicació de dossiers tan ben enfocats com els dedicats a “De la utopia a la distòpia” (abril 2022) o “Populismes” (agost 2022). Un cas singular és Política&prosa, inspirada per Lluís Bassets i Xavier Roig, que s’ha anat fent un espai, a contrapel de posicions predominants, o precisament per això, i que publica coses interessants, amb imaginació editorial, com ara el dossier “Rurals i metropolitans” (juny 2022). Una revista mensual de política i cultura amb criteris bastant periodístics i que es fa llegir. Caldrà afegir-hi encara Compàs d’amalgama, editada per la Universitat de Barcelona, dirigida per Francesco Ardolino i Teresa M. Sala, una “revista de cultura contemporània” que malda per fer-se present en aquest espai de les publicacions culturals i que aprofita a fons les noves eines digitals, tot i que es publica també en paper.
Una circumstància que, segons sembla confirmar-se, seria -malgrat tot- la garantia de visibilitat pública. Així doncs, nous aires en el camp de les revistes de cultura i pensamen. Una mostra de vitalitat i de renovació, en qualsevol cas, en un temps de cultura fragmentada i de lectura incerta. En el fons, potser, l’intent de preservar models vàlids de comunicació enmig de la saturació, la dispersió, la plètora, de desinformació per sobreinformació. I també de la voluntat de preservar una perspectiva pròpia, una manera de veure el món, uns criteris, un llegat, una aportació al cabal comú de la cultura contemporània.
0