País de dietaris

No pot ser una casualitat. En poc temps han coincidit a les taules de novetats de les llibreries almenys quatre dietaris d’un cert gruix, considerables tant pel seu contingut com pels seus autors, que son escriptors reconeguts i de llarga trajectòria. Què fa que aquest siga un país de dietaris? M’ho pregunte sovint. Per un costat és tota una tradició de la cultura catalana, amb antecedents tan remarcables com els de Marià Manent o Josep Pla, i coetanis tan apreciables com Pere Rovira, Francesc Parcerisas o Miquel Pairolí (aquest va faltar el 2011). Ara Joan Garí (Ser persona. Diari de l’escriptor als 50 anys, Afers), Vicent Alonso (Camins que el temps no esborra, Afers), Toni Mollà (El tercer toc, Vincle) i Agustí Colomines (Tot el que el cor s’estima, Lleonard Muntaner), han fet noves incursions en el gènere. Val a dir que els tres primers son “reincidents”. Havien publicat ja dietaris. Fins on jo sé, Agustí Colomines -historiador, i també a estones poeta- és nou en aquest terreny. Venen a sumar-se a la florida del dietarisme en les nostres lletres, als llibres del malaguanyat Josep Igual publicats per Afers, al celebrat dietari La inquietud (Pagès), de Lourdes Toledo, a Hi ha un país on la boira (Tushita), de Gemma Gorga, que va guanyar fa poc el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians. I a un llarg etcètera, que inclouria autors com Ferran Garcia-Oliver o Ferran Archilés...

Sí, tota una tradició. ¿Però per què la proliferació de dietaris? Doncs, probablement perquè permet l’expressió lliure de la subjectivitat. De l’opinió i la manera de situar-se al món dels autors, que donen testimoni alhora de la seua interioritat reflexiva i sensitiva i del temps que viuen. Aquest seria l’altre costat de la qüestió, i em sembla que el relatiu esplendor del gènere a casa nostra -una singularitat de la literatura catalana, en comparació amb altres- té a veure també amb les mancances de la conversa pública, amb la precarietat dels canals de comunicació formals, amb la desarticulació dels circuits de relació autors-públic que caracteritza la nostra situació com a cultura marcada per dèficits clamorosos i amenaces evidents.

Vicent Alonso ja havia publicat dietaris consistents, però Camins que el temps no esborra marcarà una fita. Lectures, opinions, vida quotidiana, reflexions sobre qüestions diverses, la feina de traduir Montaigne... Un autor en la maduresa, unes pàgines farcides d’una saviesa profunda que traspuen una certa melangia o decepció, la normal després d’haver viscut tot el que s’ha viscut. L’observació de la natura, el pas del temps, els dilemes de la creació i un fons reflexiu fort son ingredients que es donen cita en unes pàgines -més de 400- que, sens dubte, enriquiran el rerefons intel·lectual de qui s’hi aboque. Per un moment no puc deixar de pensar en la penombra en què han de viure, a València, autors que en uns altres contextos tindrien una projecció molt més àmplia. Diria que el dietari de Vicent Alonso és una aportació cultural de primer ordre.

Joan Garí, per la seua banda, és un autor prolífic, que conrea diversos gèneres i excel·leix en l’article periodístic i la crítica literària. També havia publicat dietaris, novel·les, llibres de viatges i fins i tot un memorable assaig sobre la cuina tradicional (La memòria del sabor). Trobe que Joan Garí posseeix un estil dúctil, domina els recursos de l’idioma amb solidesa i alhora plasticitat. Els seus judicis literaris, la descripció de paisatges i ciutats, les opinions de vegades afuades, aforístiques, fan de molt bon llegir. L’autor feia cinquanta anys el 2015 i vet ací el pretext de l’escriptura, que d’altra banda és proteica, com passa en molts dietaris: parlen de mil coses, i no és fàcil condensar-ne el nucli. Però és que la gràcia del gènere és aquesta, la dispersió. I el lector atent ja n’aferrarà, ja destil·larà, el que en el fons volia deixar anar l’autor...

També Toni Mollà fa servir un pretext lligat a l’edat per al seu nou dietari. “Diumenge passat vaig fer seixanta-un anys...”. I es va jubilar. Afectat per la dissolució de l’antic Canal 9 i per tot l’embolic de la creació del nou ens sense successió d’empresa, Toni Mollà es sent malaguanyat, i dona solta a un flux d’escriptura que combina memorialisme, testimoni, opinions contundents, lectures, reflexions sobre la vida i la mort, i fins i tot un cert costumisme. Tot adobat amb un sentit de l’humor inconfusible, de l’Horta, però no de l’Horta tòpica (o de la Ribera Baixa) -de sal grossa- sinó de l’Horta nord, que és més fi i més subtil. Vida quotidiana, derivacions polítiques, apunts històrics, literatura, “tot entra en el pes”, com resava el títol del dietari anterior de Mollà. Una bona lectura.

L’historiador Agustí Colomines, molt vinculat al País Valencià a través de Vicent Olmos i de l’editorial Afers sobretot, va sorprendre recentment amb un dietari intens, escrit en principi des de la distància, durant una estada de recerca a Stanford, a Califòrnia. S’instal·la a Palo Alto per a investigar en els arxius sobre una figura històrica i política que el té fascinat: Joaquín Maurín, de qui vol escriure’n la biografia. A mi també m’ha fascinat, de fa anys, la història de Maurín, company d’Andreu Nin en el POUM, fundador abans del BOC, teòric marxista rellevant, que es va salvar miraculosament de l’execució, perquè l’estiu del 1936 estava en terres que caigueren del costat rebel franquista. Passà anys a la presó i després pogué eixir d’Espanya i s’instal·là a Nova York. Va fer un canvi ideològic radical. Un testimoni privilegiat dels drames del segle XX, sens dubte. Colomines explica tot això, amb destresa, abunda en la simpatia que li produeix el personatge, insisteix potser massa en l’anticomunisme, i evoca Catalunya des de la distància. A més de lectures, explicació de les sèries que veu, i detalls de vida quotidiana i observació de peculiaritats californianes i universitàries, el dietari és obertament explícit quant a aspectes íntims i de la vida personal i sentimental de l’autor. Un cas no tan comú, perquè de dietaris n’hi ha de moltes menes. Els que he comentat més amunt son en general molts més reservats. Colomines, amb aquest dietari, exposa sense inhibicions els traumes d’una trajectòria gens planera, amb giragonses polítiques, existencials i personals. El tema polític, en la ressaca del Procés, n’és també un ingredient destacat. Un dietari que no pot passar desapercebut, i que es publica amb un. pròleg de Xavier Antich.

Quin públic tenen els dietaris? No és fàcil saber-ho. En general, si enganxen, si embolcallen el que volen dir amb un estil literari encertat, son una lectura seductora, informativa i formativa, i responen molt directament a la tendència actual del relat real, a la fam de realitat, que destacava un crític nord-americà. Descobreixen el rerefons personal i intel·lectual d’una cultura, en bona part submergida però en plena desclosa o desplegament com és la nostra. Malgrat que els estaments socials i culturals, oficials o no oficials, que remenen les cireres a la Ciutat e Regne de València no en faran ni cas. I així va la cosa...