En un assaig fascinant (“Els llibres únics”) inclòs al volum L’impromta de l’editore (Adelphi, 2013) Roberto Calasso rememora el procés de fundació i primers anys de l’editorial Adelphi a la Itàlia de la dècada de 1960. L’editorial la varen fundar, a Milà, Roberto Calasso, que n’és el director i continuador, Vittorio Foà, Roberto Olivetti, Roberto Bazlen. “A Itàlia dominava encara una cultura en la qual l’epítet irracional implicava la condemna més severa. I el degà de tota irracionalitat no podia ser cap altre que Nietzsche. D’altra banda, sota l’etiqueta d’aquesta paraula inconvenient, inútil per al pensament, es trobava una part important d’allò essencial. Una part que, en bona mesura, no havia accedit encara a l’edició en italià, també, i sobretot, degut a aqueixa marca infamant.” Irracional, místic, idealista, decadent... eren marques per a denigrar una part important de la cultura moderna -inclòs Kafka o Beckett- que no sintonitzava gens amb el racionalisme extrem d’una certa Il·lustració, eixorca, que havia fet seua com a únic llegat vàlid la cultura del PCI. Una mica, també, la cultura de l’editorial progressista i antifeixista de referència, Einaudi, de Torí. Tot allò que havia passat pel sedàs implacable, i no havia rebut el placet, de György Lukács a La destrucció de la raó, per dir-ho així, no podia interessar i no convenia. Un llibre, aquest de Lukács, afegiré de passada, d’altra banda interessant i encara suggeridor -o que convé conèixer, si més no-, i que és més conegut entre nosaltres com L’assalt a la raó, per la traducció al castellà que en va fer Wencesalo Roces i va publicar l’editor de Gandesa Joan Grijalbo.
Roberto Calasso reprodueix al seu assaig sobre l’origen i la trajectòria de l’editorial Adelphi (traduït al castellà al volum La marca del editor, Anagrama, 2014; i a l’anglès a The Art of the Publisher, Penguin, 2015), algunes invectives que resulten més aviat hilarants llegides avui a càrrec de destacats i respectables intel·lectuals de l’entorn del PCI contra el seu projecte editorial. I recordem, si encara cal, que el PCI era el més avançat, antidogmàtic i culte dels partits comunistes europeus... Imagineu els altres!
El cas és que Adelphi va començar amb l’edició de l’obra completa de Nietzsche, i va continuar incorporant fragments substancials i més o menys negligits de la cultura i del món moderns -de Nietzsche a Kafka, de Schopenhauer a un etcètera inacabable- fins assolir amb la “Piccola Biblioteca” un èxit fabulós i sostingut en el temps.
La incorporació de tota la tradició mitteleuropea i la cura extrema de tots els aspectes de l’edició -amb una voluntat expressa d’enllaçar amb la gran tradició italiana inaugurada per Aldo Manuzio- són trets definitoris d’una gran editorial. La Piccola Biblioteca ja ha publicat més de 700 títols amb una obertura de compàs temàtic i d’autors literalment enlluernador. El darrer que ha arribat a les meues mans és un volum sorprenent de Curzio Malaparte, Maledetti toscani, publicat el 2017, que parteix de la constatació que la resta d’italians experimenten “un cert malestar” (disagio) davant un toscà. Per què passa, això? Perquè els toscans són, de bon tros, més intel·ligents que els altres italians. Més intel·ligents i més lliures... I a partir d’ací ve un seguit d’observacions i consideracions de tot tipus al voltant de Toscana i els toscans, i de retop sobre les diferències internes i picabaralles italianes. Un petit llibre sorprenent i divertidíssim. Que permet conèixer una mica més, des de dins, la mena de país que és Itàlia.
Cal dir que aquesta Piccola Biblioteca, que combina autors italians i multitud de traduccions, és una autèntica mina, una mena de coves d’Ali Babà plenes de tresors culturals, on les descobertes hi són constants. De format petit, llegívola, estèticament impecable, aquesta col·lecció ha “inspirat” moltes temptatives editorials arreu. Confessarem ací que també inspirà -una mica- una col·lecció molt estimada i interessant, i espere que hi estareu d’acord, com els “Breviaris” de PUV.
De Roberto Calasso s’ha publicat recentment un llibre que no pot o no hauria de passar desapercebut: La actualidad innombrable (Anagrama, 2018). L’editorial de Jorge Herralde ha anat publicant en castellà al llarg dels anys una part molt important de l’obra d’aquest editor que és també un autor del màxim interès. Llibres com ara La ruina de Kash (1989) o Los cuarenta y nueve escalones (1994), a més de La marca de l’editor (2014), ja esmentat, i Cien cartas a un desconocido (2007), que recull un centenar de textos de contracoberta, aquestes redaccions sovint improbables que en el cas de Calasso assoleixen la qualitat de veritables obres d’art. En català trobem traduït per Anna Casassas -una gran traductora, per cert- La follia que ve de les nimfes (Quaderns Crema, 2015), un recull d’assaigs breus de Calasso que permet, en 122 pàgines, una bona aproximació al seu pensament.
La actualidad innombrable (2018), aparegut en italià l’any passat, consta de dues parts. En la primera, a manera d’aforismes llargs, una mica a l’estil de les Minima moralia d’Adorno, Calasso mira d’aproximar-se al Zeitgeist de principis del segle XXI, una època que realment coneix un disagio difús i alhora punyent. El destí del secularisme, de les creences, del laïcisme, el rebrot religiós i fonamentalista, el terrorisme islamista, la intel·ligència artificial i el misteri de la consciència, la devaluació de la cultura, la inflació d’informació i les seues conseqüències i paradoxes, el destí de la democràcia representativa, l’allau del turisme que tot ho destrossa i desfigura... són alguns dels temes tractats amb una penetració i una contenció singulars.
Probablement l’atenció que Calasso ha dedicat de sempre als mites, a l’irracional, al sagrat, a les religions, a l’inesperat, l’han equipat per aproximar-se d’aquesta manera perceptiva i subtil a un temps ple de paradoxes i de desafiaments estremidors. La segona part pren peu en un seguit d’autors (entre altres Karl Kraus, Ernst Jünger, Élie Halévy, Virginia Woolf o Simone Weil, però també diaris i textos d’alguns nazis prominents), en instantànies fixades entre 1933 i 1945, aquesta època de terrabastalls sense parió, per a traçar l’abast d’una catàstrofe humana que es troba a l’origen de la nostra època. Una catàstrofe la dimensió i les causes de la qual sembla que encara no s’han acabat d’assumir o de pair, i que de vegades fa l’efecte que retorna en alguns registres i perfils particularment aflictius del temps que vivim.
Els apunts de Calasso inviten sovint a emprar el llapis i a subratllar passatges especialment encertats o il·luminadors. Memorables les observacions sobre el turisme de masses, que miren d’entendre i copsar, o de circumscriure, un fenomen definitori com pocs (segons ell, una mica també com el terrorisme islamista) d’aquesta època. I tantes altres aproximacions a fets i tendències que marquen un present inquietant.
Sorprèn una mica, o bastant, que aquest assaig haja aparegut, a l’editorial Anagrama, dins una col·lecció anomenada “Panorama de narrativas”. Perquè de narrativa en té ben poc, com no siga que estirem tant del concepte que el fem inservible. No “narra” un temps: mira d’entendre’l a partir de conceptes i idees, de reflexions i d’evocacions condensades. La traducció és correcta, però de vegades fosca. O és fosc l’original? Caldrà comprovar-ho. En tot cas, això passa només puntualment. En general ens trobem davant un assaig original i lluminós, que cal llegir. I rellegir. No en dubteu: m’agraireu el consell...
0