Fernando Claudín (1913-1990) fou un personatge molt interessant, espill de les contradiccions del segle XX. Avui està una mica desdibuixat, i malauradament no disposem encara de la biografia que mereix. Havia nascut a Madrid, estudià Arquitectura sense acabar la carrera i dirigent de les Joventuts Comunistes que el 1936 es varen fusionar amb les Joventuts del PSOE per a donar lloc a les JSU. El líder de les Joventuts Socialistes -del PSOE- era Santiago Carrillo. Tots dos serien dirigents del PCE durant molt anys, i ben avinguts. Santiago arribà a secretari general del PCE el 1956, i Claudín n’era el número dos, i fins a cert punt l’alter ego de Carrillo. Al final de la guerra civil Claudín hagué de fugir in extremis amb altres dirigents en una avioneta (on també viatjava Palmiro Togliatti), en companyia de la seua primera dona, Josefina López.
Acabaren a Moscou, després de passar pel Nord d’Àfrica. Per cert que Josefina López, nascuda a Saragossa, joveníssima en el moment de casar-se amb Claudín, aterrà als anys de la transició a Castelló de la Plana, concretament al Grau de Castelló. Havia sigut un puntal de l’emissora del PCE, la Pirenaica, a Romania. Al Grau de Castelló, on actuà al si del PCPV -arrenglerada amb els renovadors i els anomenats nacionalistes-, demostrà el seu gran tremp polític i acabà de regidora de l’Ajuntament de Castelló i finalment de senadora pel PSPV-PSOE. Totes les esperances perdudes...
A Moscou Claudín hi ha viure molts anys. Conegué, per tant, de molt a prop la vida soviètica, l’aparell, els mecanismes de funcionament, la burocràcia, el PCUS, les intrigues i els perills d’un mon més aviat kafkià, on ningú estava mai segur del tot. Però també l’embolcall, la protecció i la seguretat d’un col·lectiu que lluitava per una “gran causa”. Fou el dirigent dels comunistes espanyols a Moscou, on hi havia els exiliats del PCE i després també els “nens de la guerra”, infants i adolescents refugiats a l’URSS arran de la guerra del 36-39 que hi varen créixer. Als anys cinquanta Claudín es traslladà a París, seu de la direcció del PCE. Va fer algun viatge clandestí a l’interior, per a preparar la Vaga General Pacífica (l’HNP), el gran objectiu, sempre fracassat, al qual el PCE va dedicar tants esforços, i hi va perdre bous i esquelles.
Justament aquesta experiència fallida li va fer obrir els ulls. Alguna cosa fallava en l’estratègia del PCE. La realitat espanyola no coincidia amb les anàlisis catastrofistes de la direcció, que sempre veien la fi del franquisme “a tocar”. Bastaria la lluita i el sacrifici -que va dur tanta gent a omplir les presons del règim- per a fer caure la dictadura. Cap al 1964 va plantejar un debat de fons juntament amb Federico Sánchez (Jorge Semprún) que acabà, com és ben conegut, amb la seua expulsió del Secretariat, del Comité Executiu, del Comité Central i finalment del Partit. Al seu llibre Documentos de una divergència comunista (El Viejo Topo, 1978) s’inclouen els materials fonamentals d’aquest debat tan rellevant. A la Introducció que va redactar el 1978 apuntava coses com ara: “”M’interessa remarcar que les meues posicions ideològiques actuals difereixen en no pocs aspectes importants de les que reflecteixen aquests textos del 1964. En termes generals ... en la meua evolució hi ha un distanciament crític del leninisme clàssic... que el 1964 encara no havia qüestionat... Encara no m’havia alliberat del tot de l’anomenat ‘esperit de partit’. Pensava que els règims de l’Est eren socialistes.“
Una vegada fora del partit Claudín es quedà aïllat, perdé relacions i amistats de molts anys, el Partit li girà l’esquena. Fou dur, sobreviure a la intempèrie, perquè fins aleshores havia estat, durant dècades, funcionari del PCE. Només va comptar amb el suport de Jorge Semprún i de Pepe Martínez Guerricabeitia (anarquista valencià oriünd del Villar), de l’editorial Ruedo Ibérico, a París. Va engegar una tasca hercúlia de reexamen del seu compromís anterior, de la seua trajectòria. I va publicar alguns llibres cabdals, com La crisis del movimiento comunista, on analitzava de manera competent els avatars del món comunista a partir de la desestalinització de Kruitxov. Es va convertir en un expert en comunisme i en els països de l’Est. També va conrear la marxologia, amb bons resultats, en el llibre Marx, Engels y la revolución de 1848. La col·laboració amb Ruedo Ibérico al llarg de la segona dècada dels anys 60 i primers 70 fou intensa. A les pàgines de la revista -que mantenia un to esquerrà i revolucionari inequívoc- hi va publicar molts articles que permetrien seguir l’evolució del seu pensament (com després ho va fer a Zona Abierta o a Leviatán). Per exemple, a Horizonte español 1972 va publicar un article molt significatiu: “Las relaciones sovieticofranquistas (Crónica de una normalización inconclusa)”, informat i demolidor. Per cert que al mateix volum s’incloïa el mai prou ponderat article de Josep Vicent Marquès i Damià Mollà “El País Valenciano. Problemas de la revolución socialista”, signat com a Vicent Peris i Guillem Sorolla, els herois de les Germanies del segle XV. Ells volien ser els herois de la revolució del segle XX, però -com es va comprovar- no fou el cas.
Quan es va encetar la transició a la democràcia, Claudín deixà París i retornà tot seguit a Espanya, a Madrid. El 1978 Semprún encengué una gran traca amb l’Autobiografía de Federico Sánchez (Premi Planeta), una repassada -ajuste de cuentas- sense concessions de tots els greuges que havia covat contra el PCE en general i contra Santiago Carrillo en particular. Però Carrillo fou durant un temps l’home de moda a Madrid, un estadista d’adopció que intervenia en l’orientació de la transició, el pacte constitucional i el consens. No li’n mancaven enemics, per descomptat. Claudín li va dedicar una biografia molt més serena i ponderada: Santiago Carrillo, crónica de un secretario general.
I publicà més llibres, a l’editorial Siglo XXI, on havia trobat inserció laboral, com ara La oposición en el socialismo real o Eurocomunismo y socialismo. A poc a poc es va aproximar al PSOE, partit en el qual ingressà el 1988. Amb encert l’havien nomenat el 1980 director de la Fundación Pablo Iglesias, de la qual en un moment posterior en seria president. Si el final dels anys 70 dugué la democràcia a Espanya, el final dels 80 comportà l’inici de la fi de l’URSS, la perestroika de Gorbatxov i, en una successió accelerada, la caiguda del mur, la desfeta del socialisme real, la independència d’algunes nacions sotmeses (com les bàltiques, Ucraïna, algunes del Càucas o d’Àsia Central) i la dissolució de la Unió Soviètica, que es va fer efectiva el 1991. Claudín seguí molt de prop tot aquest procés. L’octubre de 1988 la Fundació Pablo Iglesias organitzà a Barcelona una conferència internacional sota el rètol “La perestroika. ¿A dónde va la Unión Soviètica?”, amb presència de protagonistes soviètics o d’Europa oriental així com d’analistes i experts tan rellevants com Alec Nove o Micahel Reiman. Els resultats es recolliren al llibre amb el mateix nom publicat per l’Editorial Pablo Iglesias el 1989, en el qual Claudín incloïa un capítol –“Interrogantes sobre la Revolución de Octubre” que em sembla -d’alguna manera- el seu testament intel·lectual, perquè al cap de poc temps, el 1990, va morir.
Hi tornava a les seues obsessions, com ja sol passar a partir d’una edat. És tan natural com problemàtic... La raó existencial de la seua vida fou la identificació amb la revolució d’octubre del 1917, entesa com l’obertura d’una nova pàgina per a la humanitat. En la tardor de la seua vida tot això s’havia esfondrat. I de quina manera! “El partido bolchevique solo representaba a una minoria”. Lenin mantenia “una estrategia de largo alcance, que ponia por encima de cualquier otra consideración el monopolio del poder”. Per a Lenin “la democracia no era un valor esencial del socialismo”. Més aviat promovia “la dictadura del proletariado o de los soviets que en definitiva eran formas simbólicas de la dictadura del partido”. En 1918, què entenia per ‘socialisme’ Lenin? Doncs “estatización de toda la economía, supresión del mercado, relaciones de trueque con el campesinado... abolición de la moneda...”. “El recurso al terror por Stalin no fue una política gratuita: era necesario para doblegar no solo a sus adversarios dentro del partido sino al conjunto de la sociedad, que en su mayoría era hostil...”. L’enfonsament, com es pot concloure, d’una visió del món i de la història...
Encara no s’ha fet cabal d’un procés molt complicat i del ventall tan ampli d’opinions i posicions a favor d’una democràcia radical i del socialisme o la revolució que animaren l’oposició al franquisme a partir de l’entrada en escena de generacions successives: 1957, 1962, 1967, 1973, etc. Una gran desorientació ideològica, una visió increïblement deformada de la realitat i de la correlació de forces, però tot això tenia la seua lògica en el context de l’oposició visceral a un règim insofrible i de l’evolució de l’esquerra a Europa, entre la revolució cubana del 1959, l’algeriana del 1962, l’oposició a la guerra del Vietnam, el maig del 68... Del triomfalisme híper-revolucionari (incloent el coqueteig o alguna cosa més amb la lluita armada) al desencís, passant per la dispersió i la fi de tots els partits esquerrans, la crisi terminal del PCE, el govern socialista de Felipe González a partir del 1982 i l’aterratge -de vegades massa i tot- en la realitat... Una història que encara no s’ha explicat bé, i en la qual un personatge honest i intel·ligent com Fernando Claudín -que li deia a la seua filla Carmen “conec molt bé els buròcrates de partit, perquè jo n’he sigut un”-
hi tingué un paper singular, molt destacat. Per bé que durant anys fou un “membre de l’aparell”. Ironies de la història!
0