L’edició pública fa un paper fonamental -per bé que de vegades és objecte de crítica fàcil o de males interpretacions. Certament, és un terreny sensible, en el qual cal procedir amb sentit de la mesura, de la idoneïtat i de l’oportunitat. Amb esperit de servei a la cultura i al bé públic. Hi ha qui impugna la idea mateixa d’edició pública. Però s’equivoca. La iniciativa pública és insubstituïble en molts segments de la cultura.
Convé recordar que sense empenta o suport públic, en els seus diversos graus, no hi hauria teatre, cinema, museus, biblioteques, hemeroteques, arxius, dansa contemporània, òpera, orquestres simfòniques, ni moltíssimes altres manifestacions de la creativitat, l’art i la cultura. Les publicacions -posar a l’abast del públic o “fer públic” un patrimoni escrit, textos, en forma de llibres i revistes- també formen part d’aquesta seqüència.
Passada l’època dels mecenes, les institucions emanades del poble, d’acord amb un esquema republicà i democràtic, assumiren les funcions de promoure i sustentar l’esforç de creadors, escriptors i artistes, de l’art i la cultura. Els mecenes -que hi ha qui reivindica, encara!, com a taula de salvació de la cultura- estan molt bé, però tenen funcions limitades. A més, si bé es mira, el mecenatge prolonga indefinidament una idea de societat de pobres i rics, en la qual els segons es poden permetre el luxe suprem -o el caprici- d’ajudar les arts (i de pas aconseguir desgravacions fiscals).
Però es dirà que l’edició és una altra cosa i no depèn del mecenatge. I és veritat. És una indústria, un negoci, una galàxia d’empreses i d’iniciatives individuals. Garantia de creativitat i d’obertura. De llibertat, d’espontaneïtat. D’absència de “dirigisme”. És cert, malgrat el procés ineluctable de concentració en grans grups editorials que al seu torn s’imbriquen en conglomerats mediàtics controlats a la fi pel capital financer, pels bancs, i que confinen les editorials petites i mitjanes, independents, als marges.
No tot pot passar pel mercat. La cultura es moriria si només depengués del criteri de la rendibilitat comercial, del mercat, deixant de banda l’altra rendibilitat, la cultural i social. La responsabilitat pública du a definir, en funció d’aquesta darrera, tot un ventall de polítiques de suport, ajudes, subvencions i també de producció pròpia. Quan escau i quan convé. I en el món de l’edició, sobretot en llengua pròpia, escau i convé.
La Institució Alfons el Magnànim -depenent de la Diputació de València- és exemplar en aquest sentit i té una llarga història al darrere, amb alts i baixos, èpoques brillants i altres no tant. Al llibre El Magnànim, setanta anys de cultura valenciana que vaig coordinar i que es va publicar el 2018 se’n poden trobar les informacions essencials, a més d’uns capítols substancials -de gran qualitat i actualitzats, diria- dedicats a la història intel·lectual de les darreres set dècades al País Valencià. En els camps de la història, la sociologia i l’antropologia, la ciència, la filologia i la literatura, i l’assaig: un tour de force. Des del 2015, l’any del Canvi, amb majúscules, la IAM-CVEI ha reviscolat i genera un seguit de publicacions del més gran interès, amb un esperit de llibertat i servei públic que cal destacar. Si en una època no tan llunyana, amb el PP, havia censurat expressions com “País Valencià”, que no podia aparèixer en cap llibre en contra de la voluntat dels autors, i es va “desentendre” -un eufemisme- dels continguts generats per la Càtedra Cañada Blanch, dirigida per Paul Preston a la London School of Economics, per posar exemples, a hores d’ara viu un moment excel·lent. Que enllaça -però no reprodueix, cosa fora de lloc- amb la gran època de la IVEI. Les publicacions de la IAM tenen qualitat. I són tan necessàries com les edicions universitàries -tipus PUV, l’editorial de la Universitat de València, o PUZ, l’editorial universitària de Saragossa- o les d’institucions tan prestigioses com l’Institut d’Estudis Catalans. Però atès el panorama editorial valencià, fragmentari i esquifit en alguns apartats, tenen una significació o una utilitat afegides.
És en aquesta clau, em sembla, que cal entendre l’aparició sota el segell de la IAM d’alguns llibres recents d’allò més rellevant. Títols com ara Karl Marx: il·lusió i grandesa, de Gareth Stedman Jones, en traducció de Pep Ventura. L’edició d’aquesta obra en valencià (és a dir, en català) és una veritable proesa. Un volum de 982 pàgines, a càrrec d’un historiador solvent, format a Oxford, professor a Cambridge, després a la Queen Mary de Londres, que analitza amb autoritat un dels grans de la modernitat, que trena una història minuciosa però llegidora i aclaridora -com solen fer els anglosaxons- d’un gegant del pensament i de la crítica del present (d’un present dilatat). Els fets polítics i socials que determinaren la vida, la formació, l’obra i la influència de Marx s’hi expliquen amb tanta penetració com els corrents culturals que modelaren aquell món (1818-1883) en transformació accelerada, que l’autor d’El Capital va mirar de comprendre per tal de transformar.
Hi ha diverses biografies de Marx (com les de Franz Mehring, 1918; David McLellan, 1972; o Jonathan Sperber, 2013) però aquesta de Gareth Stedman Jones -que bé es podria dir “Marx i la seua època”- és altament recomanable per la base documental actualitzada i la capacitat de síntesi de l’autor. Una biografia, en sentit propi, no és la interpretació d’un pensament, sinó l’aproximació amb les eines de l’historiador a una vida i una obra en el context del seu temps. Qualsevol persona interessada en la comprensió del món contemporani, qualsevol persona de cultura, té en aquest llibre la referència obligada, l’instrument per a endinsar-se en un pensament que -ningú podrà negar-ho- ha tingut un impacte descomunal. Un pensament al qual, com ja sol passar, el soroll de la història i la fúria de les passions, li han esmussat els perfils precisos, que ací son restituïts.
Tindrà els lectors que mereix? Arribarà, com pertoca, a tot el “domini lingüístic”? Confiem que sí, però això -com se sol dir- ja és una altra història. En tot cas, diguem de passada, a la Barcelona d’aquests dies no es fan ja esforços d’aquesta ambició ni en l’àmbit públic ni en el privat. Significatiu, si més no...
Un tret destacable de la IAM, que poua d’una (bona) tradició que afortunadament ha reviscolat, és la connexió -la inserció en un projecte conjunt- de les aportacions locals amb els corrents universals. Això genera, de sempre, malentesos per la banda dels localistes més miops o més obtusos. Però a poc que s’hi pense -i es pose la qüestió en el context del tancament, de la reclusió mental d’una societat estantissa a la qual se li sobreposà la cotilla d’una dictadura militar-clerical durant dècades-, es podrà concloure que és una de les millors receptes per a airejar, oxigenar i potenciar, de retop, allò millor que tenim.
Així, al costat d’aquesta biografia de Marx n’apareix una altra: Vicente Aguilera Cerni, a càrrec de Lydia Frasquet Bellver. Aguilera Cerni (1920-2005) fou un historiador i crític d’art, un activista i un teòric que va exercir, amb clarobscurs, una influència sostinguda -activisme, revistes, llibres, exposicions, animació de grups- en el desenvolupament de l’art valencià al llarg de dècades i també de l’art espanyol en general, car la projecció d’Aguilera anava més enllà, i arribava per exemple a Itàlia. Molta informació, diria que exhaustiva i ben estructurada, sobre la vida i l’obra d’un personatge cabdal del País Valencià contemporani, en una època -la dictadura franquista- en què l’art i el debat estètic assoliren una significació extraordinària, extra-estètica també (o sobretot, en algun sentit). Una dada que hauria de ser tinguda en compte, quan pensem en el paper d’una revista com Suma y Sigue o en un assaig com El descrèdit de la realitat.... Un llibre molt documentat que és també el retrat d’una època. I que no amaga els moments més complicats o conflictius de tot plegat.
Hi ha llibres, d’altra banda, que només una editorial pública pot posar en circulació. I que són importants -imprescindibles- com a peces d’una cultura. Com ara aquest volum que també publica la IAM: Arxiu fotogràfic de Joan Fuster, coordinat per Francesc Pérez i Moragón, útil i complet registre, datat i interpretat, de tots els documents gràfics que es troben en el llegat de Joan Fuster, dipositat a l’Espai Joan Fuster de Sueca.
La IAM ha publicat o publicarà de cara a la incerta rentrée que ens espera a partir de setembre molts més títols. Entre altres, a la Biblioteca d’Autors Valencians, un de molt important, al meu entendre: l’Obra narrativa completa d’Ernest Martínez Ferrando, a cura de Vicent Alonso. També València. Els habitants del riu, amb fotografies de Joan Antoni Vicent, textos de Joan Garí i pròleg de Manuel Vicent. Són només alguns exemples. Convé seguir atentament la producció de la IAM. L’aportació que fa en diversos fronts és tan sòlida i fecunda que cap embat biliós -una tradició que ve de lluny- l’empastifarà. Al contrari, retrata els “fautors”, si encara calia.
Altres títols que convindria ressenyar o tindre presents serien El treball domèstic femení a la València del segle XVII, d’Isabel Baixauli, dins la col·lecció Estudis Universitaris (número 170 ja!), una història social del treball domèstic de les dones -les minyones que anaven a servir a casa de patricis, ciutadans i també els nombrosos eclesiàstics- a la València de l’Antic Règim, acadèmicament impecable i molt aclaridor, amb una gran tasca d’arxiu al darrere, perquè explica les relacions i l’estructura social d’una ciutat desapareguda, però que encara podem reconèixer. O Especies urbanas, un recull de textos irònics i entretinguts de la periodista Bel Carrasco, a la col·lecció Paper de Premsa, que dona espai a un cert tipus de producció periodística -el periodisme és de vegades literatura, de vegades document, i de vegades pirotècnia...- que aguanta el pas del temps, i on hi han aparegut llibres de Martí Domínguez, Joan Fuster, Jaime Millás o Abelardo Muñoz (un escriptor cada vegada més valorat). Com apuntava, molts fronts i una tasca tothora rigorosa. Un vent de cultura i llibertat.
0