Austeritat i política

Un dels aspectes més atractius d’una figura política que se’n va i que serà enyorada, com la cancellera alemanya Angela Merkel, és l’austeritat personal. Vivia al seu pis de sempre a Berlín, el marit -professor de Química a la Universitat- continuava fent les seues classes, se la veia de vegades comprant al supermercat de prop de sa casa, feien vacances en la pensió de muntanya d’un poblet italià on sempre hi havien anar a fer excursionisme... Quin contrast més gran amb els polítics que es fregaven les mans amb la perspectiva de “folrar-se”, que impulsaven grans projectes per cobrar comissions, que es delien pels cotxes de luxe (un Infinity) o pels rellotges de marca Patek Philip, que tenien com a gran aspiració volar en el Concorde... És una diferència, un abisme, no sols ètic, sinó sobretot estètic, diria jo.

¿D’on ve aquesta tirada a la sobrietat i a l’austeritat personal, i d’on ve aquesta altra propensió a la barroeria, l’arribisme i l’enriquiment desorbitat? És una qüestió cultural, sense dubte, i també social i política. Cultural, en aquest terreny, és un terme de significació àmplia. Tracta de valors, de tarannà personal, però també d’una sèrie d’actituds compartides en una societat, amb arrels profundes. Hi ha codis no escrits que ens parlen de quines actituds son acceptables i reconegudes i quines no. La seriositat professional i l’honestedat personal, per exemple, son molt valorades en algunes societats, on plagiar una tesi, posem per cas, desqualifica dràsticament qui ho fa. Hi ha països on no s’admira la verbositat, la xerrameca o la inconsistència. Hi ha països on els “viva la virgen” de torn, els mentiders compulsius, no tenen entrada en els afers públics. On els indocumentats i provocadors histriònics, capaços de segregar bajanades en sèrie, com un Toni Cantó, no mereixen cap crèdit. A ningú se li acudiria confiar-los responsabilitats.

Polítics com Angela Merkel o Sandro Pertini son per desgràcia massa poc freqüents, tot i que en trobaríem molts més exemples, de Vaclav Havel a Jacinda Ardern, o un fum de polítics i polítiques, a Holanda -on el primer ministre Rutte circulava en bicicleta- o a Escandinàvia. Recordarem també Olof Palme, assassinat a Estocolm quan anava a peu al cine amb la seua dona, com un ciutadà més...

En canvi, on predomina la política-espectacle, el soroll o l’abús de mitjans sense escrúpols, on no hi ha una sòlida cultura cívica o uns valors compartits de respecte, cohesió i honradesa, el panorama és del tot diferent. Ja sé que aquest terreny és complicat i està ple de paradoxes, que a Itàlia hi ha hagut un Berlusconi, que Boris Johnson té una preocupant tirada histriònica, que a França darrerament no guanyen per a escàndols relacionats amb els seus polítics. I la llista es podria ampliar moltíssim, si incloiem les pseudo-democràcies que tant abunden o les cleptocràcies, també malauradament tan esteses.

Però cal acotar el camp, i la referència és Europa i l’aspiració -fixada en tota mena de constitucions i declaracions de principis- a una societat democràtica, justa i decent. A un Estat de dret efectiu. Una societat dotada de seguretat jurídica en el sentit més ampli del terme, és a dir, on impera la legalitat i la previsibilitat, que és la font d’un bé tan preuat com la confiança social. És a dir, una societat amb codis ètics de comportament respectats -no pura xerrameca- i mecanismes eficaços de correcció.

¿Què fa que a Espanya hagen fallat tots els controls? Venim d’una època de corrupció a gran escala, precedida per una altra de menor dimensió però que fou també greu. Els “casos”, les “operacions” de la policia i la fiscalia, les “revelacions” i els escàndols han proliferat massa. Figures d’altíssim nivell n’han eixit tacades. Poca exemplaritat. El sistema mateix -la democràcia establerta- ha sofert danys, i això comporta una gran responsabilitat. Però el més greu és que sembla que no hi ha una forta autocrítica, esmena, una dràstica resituació. El cas del PP -que ha arxivat massa de pressa el boom de la corrupció que va protagonitzar- és eloqüent. No fou cap anècdota, no foren casos aïllats: afectava el nucli mateix i la manera de funcionar com a partit. També altres arxius de causes són preocupants, perquè tot s’hauria d’esclarir i dilucidar. En un altre cas, seria una via oberta per a la reincidència com a societat. Però és que l’esmena necessària -de caràcter social i ètic- va més enllà de les sentències judicials. És més profund.

La barroeria i la manca d’escrúpols en la política contrasten fortament amb la responsabilitat i l’austeritat dels polítics que podem admirar. Deia que és, també, una qüestió estètica. Amb un fons cultural i de valors, probablement relacionat amb el llegat religiós, molt centrat en l’autenticitat personal en el cas protestant i més d’aparença exterior i de màniga ampla en el catòlic. O també -i potser sobretot- relacionat amb la concepció de la política: com a servei públic o com a via d’ascensió social en societats d’escassa tradició democràtica, d’herència autoritària, en les quals l’Estat estava en mans de poderosos -el monarca, la Cort, els ben situats al caliu del poder- que el munyien al seu albir, en benefici propi. Els subalterns, quan hi han pogut accedir, han mirat de fer el mateix.

L’espectacle de les portes giratòries és denigrant, la política com a trampolí per enriquir-se un frau, l’exhibició de luxe, poder i riquesa una mostra de mal gust, de mala educació.

Una societat vertaderament democràtica és una altra cosa...